Vacuna i solidaritat

Potser el contingut d’aquesta columna pot resultar polèmic per a algunes persones. Al cap i la fi, no crec que sigui negatiu que una columna d’opinió pugui ser controvertida. Una opinió, qualsevol opinió, per definició sempre hauria de generar contraposició de criteris (expressant-ho d’una altra manera: sempre hauríem de mirar amb higiènica prevenció la unanimitat de parer).

La Covid-19 ha posat sobre la taula debats que ja existien, però que fins ara romanien en la perifèria de les discussions nuclears de la ciutadania. Per exemple: ja existien, des de fa molts anys, certes famílies que es neguen que siguin administrades als seus fills les vacunes “de sempre” (xarampió, tos ferina, galteres, rubèola, etc). Tot i que els detractors sistemàtics de les vacunes no hi estaran d’acord amb l’afirmació que segueix, la fredor objectiva de les estadístiques mostren que els posicionaments antivacunació han tingut, fins ara, un caràcter residual dintre del gruix de la població (ara bé, amb això no vull dir que l’efecte sigui negligible, perquè el fet que aquesta actitud fos molt minoritària no significa que la manca de vacunació d’una petita part de la població no pogués tenir un impacte apreciable sobre la salut del conjunt dels habitants).

Però constato que la vacuna de la Covid-19 provoca, respecte a les vacunes “de sempre”, reticències i suspicàcies en segments molt més amplis de la societat. Fins al punt que una proporció important de la ciutadania manifesta obertament que no es vol vacunar. A França, el 58% dels habitants (és a dir, gairebé sis de cada deu) s’oposen a ser vacunats. Tot i que a Andorra no disposem d’estadístiques sobre aquest dilema, l’empirisme social en base a informacions directes obtingudes per contactes del dia a dia, suggereix poderosament que el nombre de persones que s’oposen a ser vacunades de la Covid-19 desborda, molt llargament, el reduït “cercle “antivacunes” tradicional. Els recels enfront de la vacuna de la Covid-19 semblen raure en tres arguments: la presumpta insuficiència d’experimentació en relació a l’eficàcia (fortalesa i durada de la immunitat); en relació als possibles efectes secundaris; i en relació a la contagiositat d’aquells que hagin estat vacunats.

La primera objecció permet una refutació immediata i lacònica: l’alternativa (l’absència de vacunació) ofereix una eficàcia nul·la. Forçós és admetre que la segona pot tenir, en abstracte, un cert fonament. Però si contextualitzem la qüestió, la segona objecció es dilueix molt. D’una banda, perquè ja fa mesos que la vacuna (diverses vacunes, de fet) contra la Covid-19 són objecte de proves en humans. No és cert, doncs, que anem “a cegues” pel que fa als efectes secundaris adversos. I, d’altra banda, perquè les persones que s’oposen frontalment a ser vacunades de la Covid-19 prenen, amb tota tranquil·litat, medicaments de tot tipus (antibiòtics, pressió arterial, colesterol, analgèsics, antiinflamatoris, etc), els quals poden induir efectes secundaris variats, perjudicials i fins i tot greus, tal com figura detalladament descrit al corresponent prospecte. La desconfiança envers la vacuna de la Covid-19 basada en els possibles efectes secundaris no troba coherència amb les absolutes tolerància i despreocupació amb què la gran majoria de la població admet prendre medecines que li poden provocar múltiples efectes secundaris adversos de diferent índole, alguns d’ells de de fort impacte negatiu.

La urgència d’encetar les campanyes massives de vacunació obeeix a un càlcul d’estimació de riscos: què és més perillós, començar a vacunar de seguida, o bé allargar més temps la investigació? La segona opció permetria conèixer amb fiabilitat la durada de la immunitat assolida, però, entretant, portaria al cementiri milions de persones. Com és evident, desconèixer, ara per ara, si ens haurem de tornar a vacunar dintre d’un any, de dos, de cinc o mai més, no és un motiu rellevant per retardar una campanya de vacunació que salvarà vides.

En relació a la tercera objecció, hem d’admetre que a hores d’ara es desconeix si les persones vacunades, tot i no patir la malaltia o patir-la de forma molt lleugera i benigna, seran susceptibles de contagiar, de forma significativa, la Covid-19 a d’altres persones. Per tal de prosseguir el desenvolupament argumental, anem a suposar primerament, com a hipòtesi de treball, que no existirà contagiositat postvacuna. Després suposarem la hipòtesi contrària.

Si els vacunats perden la capacitat de contagi, l’èxit de la vacuna serà doble. Cal recordar que les malalties contagioses es controlen, es vencen i fins i tot poden extingir-se, quan s’aconsegueix un percentatge d’immunitat de ramat suficientment elevat. Es requereix vacunació massiva per arribar al grau suficient d’immunitat col·lectiva de la forma més ràpida possible i minimitzant el nombre de malalts, de persones amb seqüeles cròniques, i de defuncions. Nosaltres, cadascú de nosaltres, formem part del ramat. Si una persona no es vacuna, serà un forat obert en la muralla que ha de contenir l’expansió del virus. Més enllà de la infecció que la persona no vacunada pugui sofrir, aquesta serà un camí franc perquè el virus hi transiti per contagiar altres éssers humans.

Si els vacunats conserven la capacitat de contagi, l’èxit de la vacuna consistirà, si més no, a reduir dràsticament el nombre de malalts i, en conseqüència, a disminuir molt considerablement la pressió que actualment tensa enormement els hospitals, el cos mèdic i d’infermeria, i el sistema de salut en general. L’acumulació de casos Covid-19 sobrepassa perillosament la capacitat dels sistemes sanitaris occidentals. Aquests es veuen desbordats, sense poder oferir una resposta suficient. No només per als afectats per aquesta epidèmia, sinó també per als malalts de totes les patologies. Com a exemple: en molts països intervencions quirúrgiques i teràpies essencials necessàries per a malalts greus han hagut de ser posposades, a vegades amb conseqüències dramàtiques, a causa de la sobrecàrrega excessiva del sistema sanitari. No sumar-nos a la campanya de vacunació augmenta el risc cert de perllongar, de forma inassumible i molt arriscada, la saturació del sistema de salut. Com a colofó, i com a conseqüència dels motius exposats, la manca de vacunació massiva implicaria allargar les restriccions de mobilitat, d’activitat, de treball, de negoci, de reunió, de lleure, etc. És a dir, aprofundir i prorrogar, encara més, la gravíssima situació econòmica i social.

Les reflexions anteriors ens porten, finalment, al fons de l’assumpte: salvar vides dels nostres congèneres. Si algú creu que vacunar-se, o no vacunar-se, és una decisió que acaba en ell mateix, està molt equivocat. És una elecció que repercuteix en tota la societat. Cadascú és lliure d’assumir riscos unipersonals, propis, exclusius i intransferibles. Però no és moralment lliure per adoptar decisions que afecten perillosament la col·lectivitat quan aquestes decisions comporten un risc sever, fins i tot letal, per a homes, dones i nens. No vacunar-nos és posar en perill la salut i la vida d’altres persones. L’opció de no vacunar-nos equival a ser còmplices de l’allargament de la pandèmia i, en conseqüència, ser còmplices de més ingressos hospitalaris, de més intubacions en UCI, i de més morts. I també ser còmplices d’ajornar indegudament el moment de superar la nociva crisi econòmica i social. Es tracta, doncs, d’una decisió ètica.

He sentit dir a algú que vacunar-se és un acte de fe. Rotundament, no. Vacunar-se és un acte de solidaritat.