Publicitat
Publicitat

Si veieu el vent d'on ve

Els camps de tabac deuen aportar uns beneficis (no beneficis paisagístics, de salut o de model sostenible ni a llarg termini, dic dels altres) contra els quals mai podria lluitar un conjunt d’arbres fruiters

És lamentable que no m’hagi tocat cap de les loteries a què he concorregut els passats Nadals, jo també tenia un model econòmic per Andorra i en depenia força per a realitzar la inversió. Res comparable a les torres que es projecten a les nostres ments quan la premsa al·ludeix a les milionàries inversions asiàtiques, no, no, la meva idea era recollida, local, bucòlica, fragant, sostenible. En el meu divagar elipticodepenent em situava al bell mig d’un camp de tabac i vinga a arrencar mates, vinga a fixar el pH de la terra a cops de calç, som-hi a plantar pomers. Pomers. Com estan fent, amb molt éxit de qualitat, per cert, per aquí a prop i en altres contrades amb característiques similars de terreny. La poma vol fred i alçada, ves, en tenim. A Arfa, a Prades, al Tirol. A Xile en cultiven fins a 2.400 metres. Camps de pomers florits, poma d’alçada en caixes boniques, poma marcada en gust pels nostres hiverns.

Cada matí empleno camions amb la ment mentre remeno el cafè amb llet, faig sidra andorrana, compota, melmelada, brindo amb les persones, companys i companyes d’altres parròquies, que han canviat el tabac per pomers i s’han unit a mi en cooperativa alegria paisatgística i frutal. Ahir mirava l'arribada d'una cursa sobre neu, amb raquetes, la marca patrocinadora era una productora de què?, de pomes tiroleses. Vaig sentir el plaer de veure'm acompanyada, no és una total bogeria, s'està fent, reporta beneficis, lliguen la marca a l'esport i a la salut i -cal dir-ho?- dona una imatge resultant radicalment oposada a la del consum del tabac patri. És clar que no en sé res d’arbres fruiters, només en tinc un, de pomer. Venia en un test i el jardiner em va ajudar a trasplantar-lo al jardí comunitari. Estava tan orgullosa, el veí va sortir i em va demanar si tenia permís de la comunitat per posar allò; no, si els problemes ja es presenten amb un arbret escanyolit d’un metre d’alçada, no vull imaginar si arribo a tenir possibles per plantejar la idea completa a escala nacional amb les seves caixes i els seus camions i el seu pH.

Els camps de tabac deuen aportar uns beneficis (no beneficis paisagístics, de salut o de model sostenible ni a llarg termini, dic dels altres) contra els quals mai podria lluitar un conjunt d’arbres fruiters per més que amb la ment dibuixi plans de sembra d'alta densitat. Així que em vaig oblidant del projecte, la fragància, la bucolicitat i la Wikifarmer. Perquè, a sobre, han prorrogat els permisos del cultiu del tabac trenta anys més. Trenta, tu. M’estaré jubilant. I el meu pomer comunitari continuarà fent flors blanques, pomes bordes, ombra a penes. Però no deixo de pensar que, com diu la cançò, si veiéssim el vent d’on ve, veuriem dansar el pomer.

Etiquetes