25/03/2021

Venda en línia i distopia

6 min

Tothom sap que la venda per internet ha experimentat un increment descomunal arran de la pandèmia, com a conseqüència directa de les mesures de confinament domiciliari i de la severa restricció de les activitats presencials. De fet, la pandèmia no ha creat aquest fenomen, sinó que únicament l’ha accelerat veloçment. El comerç electrònic ja havia començat abans. Sense la pandèmia probablement també hauria continuat augmentant, si bé molt més lentament. Si pensem en el comerç electrònic, la primera impressió que probablement ens passarà pel cap serà positiva, perquè aparentment sembla un avanç substancial per a la societat a causa de la comoditat, la flexibilitat i l’amplitud de possibilitats per al consumidor. No cal anar a cap botiga, no cal malbaratar temps de lleure en compres, ens evita desplaçaments, i podem comprar tot allò que vulguem, quan vulguem i des d’on vulguem. Però... realment és socialment i econòmicament beneficiós el consum per internet? En els propers paràgrafs exposaré una hipòtesi sobre cap on, potser, ens està portant el comerç electrònic (ara per ara només pot ser una hipòtesi, a l’espera que el futur la confirmi o la refuti, o tot al contrari).

Les dades demostren el ràpid creixement de comerç electrònic (e-commerce): abans de la pandèmia, a Europa, un 36% dels internautes comprava per internet (de forma habitual o esporàdica. Com a mínim una compra a l’any). Actualment ho fa el 72% (cal tenir present que els internautes representen el 93% de la població adulta europea). Es calcula que la facturació del comerç minorista a Espanya se situa, aproximadament, al voltant d’uns 240.000 milions d’euros a l’any, dels quals més de 12.000 milions s’han vehiculat, al 2020, mitjançant la venda en línia. Pot semblar poc (només un 5% del total), però està creixent amb celeritat de vertigen: la venda online al 2020 ha crescut un 54% respecte al 2019. Xifres similars de creixement s’han produït a la resta de països occidentals.

La primera conseqüència de l’expansió de la venda a través d’internet és la desaparició del 'comerços' com a espai físic, a les ciutats i pobles. Aquesta conseqüència no és hipotètica, sinó que ja està succeint en molts països del nostre entorn. I la tendència anirà a més, perquè la comoditat de comprar des de casa és imbatible: des de llibres a roba, passant per electrònica, regals, queviures... absolutament de tot. Fins i tot els condicionants que, fins fa pocs anys, semblaven obligar a la compra presencial (com pot ser la necessitat d’emprovar-nos uns pantalons o unes sabates), es resolen satisfactòriament mitjançant 'riders' que van i venen. Així doncs, desapareixen les botigues i els centres comercials. Com a exemple, als Estats Units cada any desapareixen uns 3.500 d’establiments comercials, des de petites botigues a inabastables 'grans superfícies'. Què els substitueix? Res físic. I amb els comerços presencials desapareixen els dependents que atenien els clients. Grosso modo i de forma simplificada, els dependents són substituïts per repartidors ('riders').

En el primer món, el comerç ocupa de forma directa a una proporció elevada de persones. Com a exemple, a Espanya el comerç dona feina directa a uns 3 milions de persones, que representa un 16% de la població ocupada total. Així doncs, una massa significativa de treballadors està amenaçada d’acabar a l’atur (ja està succeint, de fet).

Per comparació amb el comerç presencial, el comerç electrònic crea nous llocs de treball? (és a dir: el telecomerç genera perfils de treball que no existeixen en el comerç presencial?) Resposta: sí. Quins? Resposta: majoritàriament infames. Les grans plataformes de venda a través d’internet (com és el cas d’una molt coneguda, de proporcions gegantines i amb temptacions monopolístiques) estan força automatitzades, no incrementant significativament el nombre de llocs de treball respecte al sector de la distribució tradicional. Menys encara el nombre de llocs de treball qualificats. Amb diferència, el gruix de nous llocs de feina són els 'riders'. El depenent rere un taulell és substituït per un 'rider' que, en els països del nostre entorn, es troba més a prop de l’esclavitud que del proletariat: fals autònom, horaris inhumans, retribució de misèria, cap dret laboral, i total precarietat. La primera conseqüència de l’extensió massiva del telecomerç al món occidental és, doncs, la degradació de la qualitat de l’ocupació.

El deteriorament retributiu i l’increment de la precarietat laboral poden comportar, al seu torn, altres perjudicis socials. En destaco dos: l’impacte negatiu per a les contribucions a la seguretat social i el perill de caiguda del consum. Anem a pams. El primer és obvi: menys afiliats als sistemes de seguretat social, i a més a més la massa global de nous llocs de treball aportats pel comerç electrònic percep menys retribució conjunta que la massa global dels llocs de treball que desapareixen. La disminució d’aportacions als sistemes de seguretat social pot ser un problema considerable avui, i per al futur pot esdevenir una autèntica bomba de rellotgeria al primer món. El segon impacte negatiu és més sibil·lí, perquè parteix d’una contradicció insalvable: l’e-commerce incrementa enormement la facilitat de consumir, a costa d’empitjorar les condicions laborals d’una proporció significativa de la massa de treballadors. La paradoxa rau en el fet que els consumidors i els treballadors són les mateixes persones. Si una part prou significativa de la massa laboral acaba abocada a l’atur, o a ocupacions de mera i estricta subsistència, deixarà de consumir. Aquest primer descens del consum provocarà, a la seva vegada, més atur i més precarietat en altres sectors econòmics, com a efecte dominó. En conjunt, una bola de neu que progressivament pot fer-se més grossa. En resum: si el comerç per internet segueix creixent de forma imparable pot acabar induint, irònicament, una caiguda del consum per manca de recursos dels potencials consumidors. Finalment, un descens de l’activitat econòmica.

Poden donar-se, en el futur, més efectes perversos. Es constata empíricament que les grans plataformes de venda per internet tendeixen a l’oligopoli (amb perill real de desembocar, en pocs anys, en monopoli. Si més no al món occidental). La quota de mercat de comerç electrònic d’una única, descomunal i cèlebre plataforma de venda online és el 21% a Espanya, el 22% a França, i el 40% a Estats Units. A Espanya factura anualment tres vegades més que el seu següent competidor, 2,7 vegades més a França, i vuit vegades més a Estats Units. La facturació anual d’aquesta plataforma ha crescut un 70% al 2020 respecte al 2019. Aquest creixement percentual és superior al de les seves competidores, fet que demostra que aquesta plataforma està acaparant el mercat online. Són passos que ens portaran, en pocs anys, cap a una situació de monopoli?

Si el comerç electrònic continua augmentant, fins al punt de convertir-se en la forma principal de compra, un número reduït de grans plataformes podran (podrà?) no només alterar els preus, sinó també podran (podrà?) decidir quins proveïdors sobreviuran i quins no. I què consumirem, i què no. I quan, i quan no. Un nombre molt reduït d’empreses de venda per internet a gran escala (una de sola, finalment?) dirigirà el consum planetari. M’inquieta aquesta distopia amb possibilitats d’esdevenir real.

Em neguiteja molt més encara les repercussions que la generalització a gran escala de la venda online pot tenir sobre Andorra. El nostre país s’ha construït sobre la base del comerç presencial. Per dimensions, pot no disposar de marge de maniobra per competir amb el comerç per internet, si aquest esdevé la forma habitual de les transaccions dels béns de consum. Si no disposarem de marge de maniobra per competir-hi, ni tan sols cal que esmercem esforços inútils, ni diners, en plantar batalla frontal. La perdrem. Alhora, també hem d’assumir que actualment el comerç presencial tradicional està ferit i, probablement, aviat ferit de mort. Per volum de país i població, i per les nostres particulars característiques diferencials, no podem ni hem de competir amb els gegants de l’e-commerce, perquè hem perdut la guerra abans de començar. Cal una altra estratègia, doncs, ben diferent, i amb uns objectius i destinataris també radicalment diferents. Hem de reinventar el comerç presencial a casa nostra. Ja no podrà ser, com ho ha estat fins ara, un simple i buit intercanvi d’un producte per diners (enfront d’aquest elemental i fred intercanvi, el comerç electrònic és invencible), sinó que hem de crear un marc en què l’adquisició d’un producte sigui una experiència. Una experiència en la qual hi 'passin coses', agradables i satisfactòries. Un gaudi. La reconversió serà difícil i feixuga? Evidentment. Serà una forma més cara de comerç? Evidentment, també. Però ens hem de situar mentalment, ja, en un futur a mig termini en el que el comerç presencial, fonamentat en sol·lícita atenció personalitzada i atractius simultanis i complementaris a la compra, potser s’haurà convertit en un luxe desitjat per molts, però a l’abast de pocs. És per aquí on podrem trobar el nostre nínxol de mercat.

stats