Ens veurem allà dalt

Els que tenim el gust per la improvisació i som hereus de la procrastinació de l’Escarlata O’Hara d’‘Alló que el vent s’endugué’ -“Ja ho pensaré demà”- ens trobem, cada dia més amb un problema difícil de resoldre: l’ordre. Amuntego llibres a les taules, a la tauleta de nit, a les prestatgeries i a les cadires. On sigui. Dec patir llibrepatia en versió negre (i criminal). Una estranya malaltia que es fa palesa quan passo per una llibreria, veig les novetats del gènere policíac i m’hi llenço de cap com si fossin ibuprofens després d’una nit de gintònics.

El resultat són columnes jòniques, corinties i dòriques per tota la casa, algunes amb una inclinació tan fotogènica com la de la torre de Pisa i d’altres com la de Babel perquè s’hi barregen volums en diversos idiomes. Però per més que llegeixi novel·les negres i criminals mai tindré la capacitat d’anàlisi, els coneixements de Paco Camarasa, mort dilluns passat. Perquè el Paco era un personatge llibresc. Estava fet de llibres i de consciència de classe, la millor combinació possible. Ha sigut un dels grans difusors i prescriptors dels relats amb inspectors i detectius, dels thrillers amb cara i ulls i de la novel·la de denúncia de les corrupcions de societats llunyanes o pròximes, en temps reculats o en els més actuals.

Vam coincidir per presentar el darrer número de la revista ‘Portella’ amb el títol ‘Andorra en negre’. Ell va fer una conferència que va deixar petita la sala de la biblioteca comunal d'Escaldes-Engordany i jo, vaig tenir l’honor de presentar-lo. Soc el caos en persona pel que fa als llibres però el ‘Sangre en los estantes’ del Paco sempre el tinc a mà. No és un assaig teòric ni acadèmic. Parla del gènere a través dels seus autors, i ho fa des de l’experiència d’un llibreter de la que va ser, en el seu moment, l’única llibreria especialitzada, la Negra i Criminal de carrer la Sal del barri de la Barceloneta.

El Paco ha estat el major divulgador de novel·la negra a Espanya i per un home que ho sabia tot sobre aquest gènere, la seva victòria més gran va ser convertir-se en comissari del BCNegra per difondre el Montalbano de Camilleri, el Mendez de Ledesma, el Maigret de Simenon, el Jaritos de Markaris, el Ricciardi de Maurizio de Giovanni, el Lascano d'Ernesto Mallo, el Verhoeven de Lemaitre, la Ruiz de Berna González Harbour o el Brunetti de Donna Leon (sense accent a l'o, com sempre recordava el Paco). El seu esperit crític insubornable li permetia dir que Henning Mankell havia sigut capaç de crear un molt bon personatge, l’inspector Kurt Wallander, però en canvi no sabia tancar bé les novel·les i el seu carisma i afabilitat li permetia fer riure a un islandès sorrut, orc i eixut com Arnaldur Indridason. Amb la seva companya Montse Clavé van fer unes samarretes amb el nom de la llibreria (Negra i Criminal) que van tenir tan èxit que fins i tot un popular editor se la va arribar a posar per passejar pel barri de Harlem.

Ens han quedat moltes converses pendents i algun projecte que havíem de preparar en un dinar a Can Lluís, al Raval de Barcelona un dels restaurants preferits pel Pepe Carvalho, el personatge de Manuel Vázquez Montalbán. També parlaríem, segur, de les estranyes traduccions d’alguns llibres quan arriben a França o a Espanya, de l'origen de la novel·la negra que per a ell estava molt clar ('Els crims de la rue Morgue', d'Edgar Allan Poe) mentre que jo defensaria les tragèdies gregues i Shakespeare. I encara ens quedaria una estona per xerrar sobre l’adaptació cinematogràfica del llibre de Pierre Lemaitre ‘Au revoir là-haut’ que es projecta a Andorra el proper 10 d'abril. Tant ell com jo estavem intrigats pel resultat en el cinema de l’obra de Lemaitre perquè és realment complicada per transformar-la en imatges.

Tot això, Paco, que ens ha quedat pendent. Mira que arriba a haver-hi morts i tragèdies a la novel·la negra i criminal però la teva no tindrà cap detectiu ni comissari que la investigui perquè el culpable està identificat: càncer mieloma múltiple amb cadenes de lambda lleugeres, un verí destructor que circulava per la sang i no, precisament, la de les prestatgeries. No podràs anar al cinema a veure ‘Au revoir là-haut’ però espero que ens veurem allà dalt.