La por viatja en Ferrari

Andorra la VellaUn dolor agut a la boca de l'estómac m’ha sacsejat aquests dies. Ja l'havia sentit abans i, per desgràcia, estic segur que el tornaré a sentir. El tinc molt ben identificat i sé exactament què el provoca. És una mescla de sensacions desagradables: vergonya aliena, ràbia, i un polsim de desil·lusió. Només puc comparar-la amb la del precís cop de puny que en Ramírez va clavar-me a la panxa només començar una baralla al pati de l'escola ara fa més de 20 anys.

 

Aquesta vegada, però, el vaig sentir amb la piulada de Twitter del nostre tristament cèlebre ‘Schumacher pirinenc’: “Putus comunistes. Em fa gràcia que portuguesos d’esquerres opinin sobre res a Andorra”. No soc portuguès, però si migrant, i no soc nascut a aquesta terra, la meva queda a l’altra banda de l’oceà; estic acostumat al fet que, de tant en tant, algú em clavi un cop d’aquests quan em fa bromes sobre Pablo Escobar o em pregunta si porto una mica de cocaína a sobre, -jo, que ni tan sols prenc cafè-, així que entenc perfectament la intenció verinosa del comentari.

El cognom de qui va exposar-lo a les xarxes va ser suficient perquè el nostre -energumen- pilot deduís i sentenciés que, qui el denunciava era estranger, i per tant, no tenia dret a opinar literalment sobre res; com si d'un ciutadà de segona classe es tractés, com si la procedència del seu nom i el seu cognom fossin un pecat o una taca en el seu expedient que li impedís, fins i tot, denunciar un delicte.

 

D’un quant temps ençà, hi ha una altra sensació que s’apodera de mi quan el ‘Shumacher pirinec’ de torn dona curs a la seva xenofòbia: la por. No per mi que, com deia, estic acostumat al fet que mostrar el meu passaport colombià en segons quins aeroports impliqui una requisa exhaustiva i alguna pregunta més, la por que s'expandeix des de la boca de l'estómac i m'envaeix fins a posar-me els pèls de punta és pels qui encara no han arribat: pels meus fills.

 

Encara no soc pare, però no puc deixar de preguntar-me què faré el dia que la meva filla o el meu fill tornin plorant a casa perquè un dels seus companys s’ha rigut del seu origen, del seu cognom o de les seves arrels. ‘Sudaca’, ‘panchito’, ‘machupichu’, ‘tiraflechas’… la llista d’improperis és tan llarga i tan variada que, sense anar més lluny, la pròpia Ertzaina ha hagut de treure un manual d’ús per evitar que els agents l’utilitzin per dirigir-se a la comunitat llatinoamericana (o la magrebí, o la sudafricana o l’asiàtica). La por que m’envaeix és que arribi el dia que algú s’atreveixi a negar-li als meus fills els dret a opinar només pel simple fet de tenir un cognom estranger.