15/03/2021

La víctima

4 min

Aquesta setmana Espanya s’ha refermat clarament i sense embuts en el supremacisme lingüístic. Al Congrés dels diputats s’ha posat de manifest que la democràcia espanyola no vol que totes les llengües pròpies i històriques dels territoris que conformen el regne puguin ser considerades iguals, per si encara en quedava cap dubte. Això ha estat així després que el PSOE, el PP, Vox, Ciutadans i Unió del poble navarrès votessin en contra d’una proposició no de llei (PNL) “sobre la realitat plurilingüe i igualtat lingüística” que així ho demanava. L’hi havien presentada els grups polítics del PDeCAT, la CUP, Junts, ERC, Compromís, Podem, el PNB, EH Bildu, el Bloc nacionalista gallec i Més país, i ha estat elaborada conjuntament per diverses associacions de l’activisme lingüístic dels països catalans, l’Aragó, Astúries, Galícia i el País Basc. No cal perdre de vista que és una iniciativa que afecta el 45% de la població d’Espanya, que és la que viu a comunitats autònomes amb llengües pròpies diferents al castellà.

El primer punt del text instava el govern d’Espanya a “iniciar totes les accions perquè les llengües pròpies diferents del castellà gaudeixin del mateix reconeixement i, els seus parlants, dels mateixos drets i deures que es reconeixen al castellà”. Els vots contraris a aquest propòsit per part del PSOE, el PP, Vox, Ciutadans i Unió del poble navarrès denoten, segons Acció Cultural del País Valencià, que la democràcia espanyola té “mancances” i que “és lluny de la maduresa de democràcies plurilingües com les de Suïssa o el Canadà, les quals gaudeixen de marcs legals respectuosos amb la seua realitat plurilingüe”. De fet, l’entitat valenciana subratlla que “la situació de discriminació ha persistit durant tots aquests anys, sense que cap govern espanyol considerés la possibilitat de posar-hi fi”.

Amb tot, la proposició no es queda aquí. També demanava garantir que els funcionaris de l’estat que exerceixen a territoris amb llengua pròpia diferent a la castellana tinguin el deure de conèixer-la, que es capaciti el personal de tota l’administració pública en aquests idiomes, que es facin servir de manera generalitzada als webs oficials i en l’àmbit internacional i que s’acabi la imposició del castellà en la normativa estatal.

Curiosament, sí que han rebut els vots a favor del PSOE tres peticions del document. Un és la demanda de polítiques per eliminar les discriminacions lingüístiques per part de l’administració en si mateixa. També s’ha mostrat a favor d’impulsar i donar suport a reformes estatutàries per l’oficialitat de les llengües pròpies que encara no són oficials en una part o la totalitat del territori on es parlen. Recordem, sense anar més lluny, que el català es parla en alguns nuclis habitats de dues pedanies murcianes sense cap mena de reconeixement oficial. Potser es tracta de dos brindis al sol, però l’altre punt al qual els socialistes espanyols han mostrat suport no passa desapercebut: demana la recepció recíproca dels mitjans de comunicació dels dominis lingüístics. I no passa desapercebut si tenim en compte que fa deu anys que al País Valencià no es pot veure TV3 per manca de voluntat política a Madrid. El temps dirà si novament és gesticulació pura o si aviat À Punt arriba a Catalunya (i, perquè no, a Andorra i la Catalunya Nord) i TV3 torna al sud.

Amb tot, el clima general no sembla que hi acompanyi, perquè encara s’evidencia massa això que afirma Acció Cultural del País Valencià que Espanya “és lluny de la maduresa de democràcies plurilingües”. Fixem-nos en el debat de la proposició. El diputat que intervé en representació del PSOE (Marc Lamuà, català del PSC), si bé argumenta que alguns dels punts no encaixen a la Constitució espanyola i que per això no hi donen suport, assegura que el català no està en perill. Segurament ho afirma desconeixent, o com a mínim obviant, la campanya sobre l’Emergència lingüística de la Plataforma per la llengua i totes les dades i les evidències que la vivacitat del català no para de recular. Per si això no fos suficient, des del PP s’ha demanat que no s’utilitzin les llengües pròpies com a “mecanisme de confrontació” i que a Catalunya es discrimina el castellà. Una música similar ha fet sonar Ciutadans però, això sí, que l’ha clavada al pal és Navarra suma, que ha demanat igualtat d’oportunitats per als castellanoparlants de tot Espanya.

En definitiva i lluny de les democràcies avançades i madures, en comptes d’aplicar sentit comú i posar en valor el seu patrimoni lingüístic, gairebé la meitat de l’hemicicle (PP, Cs i NA+) ha optat per menystenir la diversitat en què viu la meitat de la població d’Espanya, rebutjar la diferència, culpar el feble i, alhora que vota obertament en contra de la igualtat entre espanyols, ha tingut escrúpols per erigir-se com la víctima.