Pintat a Martí: "Jo cada dia em canvio la camisa però continuo estant amb la mateixa gent"

Sant Julià de LòriaHa pres la decisió de presentar-se com a candidat a cap de Govern aquestes eleccions generals a última hora, tot i que no apressadament. Als seus 54 anys, i després d'una carrera al món de la política -va ser cònsol major de Sant Julià de Lòria i pertany a un clan familiar amb dos excaps de govern: el seu pare, Josep Pintat Solans, i el seu cosí germà, Albert Pintat Santolària- i a l'empresarial, assegura que s'ha quedat sorprès de veure una Andorra alterada, col·lectius crispats, col·lectius dividits, "quan no hauria de ser així" perquè, com critica habitualment "amb aquesta majoria [la de DA al Consell General] es podrien haver afrontat els temes amb diàleg i amb un altre tarannà diferent".

S'han de fer saltar les alarmes per la situació laboral?

El que preocupa Andorra és l'economia. Si hi ha una bona economia que creix, els temes d'atur no hi seran i es podran resoldre. Si no hi ha economia, hi haurà problemes d'atur en tots els àmbits i en el nostre programa portem tota una sèrie de propostes per als joves emprenedors. Avui en dia ens trobem que la nostra joventut és la més ben preparada i potser la més maltractada. Però perquè hi hagi oportunitats de negoci i es puguin expandir s'han de posar els medis i aquesta és l'obligació dels polítics, d'intentar posar els mitjans. És important trobar l'encaix d'Andorra en tot aquest conjunt i que sigui un país pròsper, si no, serà molt difícil per a tots.

Quina són les condicions per negociar l'acord d'associació?

No podem perdre la nostra especificitat, no podem perdre la nostra realitat social i econòmica com a país. Quan es negocia amb la comunitat europea hi ha un cabal comunitari que s'ha d'assumir, lleis pensades per a 500 milions de persones que, aplicades aquí, que en som només 70.000, són totalment inviables. Per tant, tot això s'ha de fer a la nostra mesura. És molt important definir quin és el contingut i el cost que implica i quins drets ens dóna. Poder entrar dins del mercat interior és important, s'han d'assolir acords en l'àmbit d'educació i cultura, que la gent pugui estudiar a Europa, tractats com la resta de ciutadans europeus, però això té un cost i hem de veure si Andorra té capacitat per poder-lo assumir.

Quines són les línies vermelles?

Amb la UE ja hi ha acords establerts, com per exemple el d'Unió Duanera –de lliure circulació de mercaderies- dels anys 90. Aquest acord és el que ha mantingut avui dia el teixit productiu del país tant al sector agrícola, industrial com comercial i que ha portat els seus fruits. El Tribunal de Comptes europeu, l'any 92, va fer el seu informe on deia que l'acord era molt favorable per a Andorra i no tan favorable per a la Comunitat, això, quan es negociï en l'àmbit dels tecnòcrates de la Unió Europea ho tindran molt ficat al cap. Si aquest és un dels punts que s'ha de perdre, Andorra no hi pot renunciar, perquè això afectaria una part molt important del teixit productiu del país. [...] S'ha d'enfocar en clau d'estat, tots els grups polítics han de fer un consens i anar tots junts.

Què opina de les crítiques que diuen que volen tornar al passat?

Se'ns ha volgut estigmatitzar d'immobilistes. Amb aquest tipus de declaracions, qui desqualifica es desqualifica a ell mateix. S'ha corregut i molt, per enfocar aquests temes internacionals. Però s'ha d'anar amb un pas segur perquè un cop s'han signat acords, fer marxa enrere és molt complex. Nosaltres estem en línia i sintonia de tenir una bona relació amb els veïns, de tenir un encaix, però siguem prudents a l'hora de valorar tots els pros i els contres que poden aportar aquests tipus d'acords. [...] Estem veient tots els temes que han tornat sobre la taula, com l'intercanvi automàtic d'informació, que no és bo per a Andorra. [...] Hi ha un sector, que és el bancari que d'aquestes conseqüències en pateix i, prova d'això, i per alguna cosa deu ser, pràcticament tota la banca andorrana s'està posicionant cap a l'exterior del país, s'està internacionalitzant, fet que és totalment legítim, perquè per la seva necessitat de negoci han d'anar captant passius en altres mercats i així poder desenvolupar la seva activitat allà. Andorra ha de buscar els mecanismes per tenir un estat que sigui solvent, perquè hi ha conjuntures canviants i el que avui és d'una manera demà serà d'una altra, com també Espanya està revisant les llistes dels paradisos fiscals. Andorra es troba en una situació intermèdia, no es troba en una llista grisa, es troba fora d'aquests paràmetres però en tota aquesta conjuntura està en una situació intermèdia.

El que s'està buscant amb els CDI -i aquí està el punt complicat- és promoure la inversió estrangera. Tenim un teixit productiu que tots el coneixem, que és un sector tradicional, que s'ha de continuar potenciant però paral·lelament és important que Andorra pugui captar inversió estrangera i sobretot en nous sectors que no estiguin presents a l'activitat del país.

Què es necessita per captar inversió estrangera?

El primer requisit és que hi hagi una seguretat jurídica clara. El segon, que l'administració no posi traves feixugues per captar inversors i avui en dia aquestes traves hi són. El procés burocràtic per tenir un permís d'aquestes característiques és farragós i tots sabem que quan els inversors volen invertir de possibilitats d'inversió no en contemplen només una, se'n contemplen diferents, si al final es posen moltes traves, la gent opta per una altra via. Els CDI vénen a afavorir que hi pugui haver inversió estrangera al país, però el plantejament sobre els convenis de doble imposició ha de partir d'una estratègia que és com evolucionarà i com s'ha de reflectir durant el temps la llargada que es vol que es tingui. Hi ha d'haver una estratègia clara negociadora, no amb una aposta a curt termini -per exemple el CDI que s'ha acceptat s'estan aplicant retencions a l'origen sobre els interessos, dividends i capitals i per tant una empresa espanyola que vingui aquí haurà de fer retencions a l'origen. Avui en dia Espanya està signant CDI en els quals aquest tipus de retencions a l'origen no hi són, per tant difícilment empreses d'aquestes característiques vindran al país. Ara bé, que a les portes d'uns comicis ja s'estiguin reprenent les negociacions del CDI amb Portugal i que es vagi a demanar reunions amb el senyor Juncker a negociar l'acord d'associació amb Europa...

Com es pot aconseguir que Andorra sigui competitiva?

Andorra gaudeix d'una competitivitat per un diferencial fiscal, però això anirà acabant-se, i sobretot si es van cercant aquest tipus d'acords. A un mitjà termini aquest diferencial encara hi serà, i el país ha d'aprofitar aquests avantatges realment per ordenar i definir quin model d'administració pública i d'estat volem i ajustar-lo a la realitat amb una pressió fiscal adequada. A partir d'aquí és quan s'han de buscar noves vies i altres oportunitats de negoci. Clar que Andorra sempre intentarà i defensarà que hi hagi un diferencial fiscal, però tots sabem que tal com evoluciona el món i amb tots els problemes que hi ha hagut, a la llarga tots aquests temes s'aniran ajustant. Avui tothom sap que els països de la UE tenen llibertat pel que fa a la seva política fiscal. Cada estat és sobirà però les tendències són que això vagi canviant. No crec que tampoc ens deixin aïllats aquí, per tant s'ha de tenir present aquesta reflexió, que duri el màxim d'anys possible.

Com es pot garantir la viabilitat de l'economia?

Els ingressos han anat augmentant cada any, però el que no ha minvat i sí que ha pujat de manera exponencial és la despesa de funcionament, i aquí és on s'han de fer els ajustos necessaris. Però en canvi hi ha hagut una baixada de la despesa d'inversió. Es recapten 80 MEUR més amb imposició directa i a més s'utilitzen els fons de l'STA, i tot i així hi ha hagut una retallada a les transferències dels comuns i el pressupost presentat per a l'exercici 2015 encara es presenta amb un dèficit de 35 MEUR. Intentar arribar a l'equilibri pressupostari és l'objectiu, però si no es pot arribar en una primera fase, com a mínim hauríem de complir els principis de Maastricht [Tractat d'Estabilitat i Creixement]: no passar el 3% del PIB [de dèficit públic] i no passar del 50% del PIB [pel que fa al deute], això és bàsic.

Com s'ha d'enfrontar la reestructuració de les administracions?

Nosaltres el model d'Estat, el que pensem i en el qual creiem és defineix en la nostra Constitució, claríssimament. I que cada òrgan i l'estat tingui el seu paper. El Govern amb una majoria de 22 amb 6 comuns afins no ha sabut posar-hi ordre. Tota la reforma o el gran principi institucional que han fet l'han deixat ajornat per a la legislatura vinent, quan amb una majoria de 22 i amb 6 comuns afins fins i tot podrien haver canviat la Constitució. Per què no ho han fet? Els ho hauran de preguntar a ells. Si el problema ve perquè s'ha canviat el sistema tributari i als comuns no se'ls ha preguntat, si ara als comuns els toquen més ingressos per transferències, això no és nou. Això ja ve de l'any 93. Si el govern tampoc no sap quines obligacions ja tenia contretes des de l'any 93, potser s'ho hauran de fer mirar. El que no pot ser és que per quadrar el seu pressupost de l'administració general "ara li retallo les transferències perquè vostè cobra molts diners". El que no pot ser és que els comuns hagin de finançar el seu endeutament a un tipus d'interès més elevat que no amb el que s'està finançant el deute del Govern. El deute de l'Estat és el mateix per a tots, per què no hi ha les mateixes condicions? Per què no s'ha fet l'ajust de les transferències? Per què de les transferències s'ha de destinar un 20% a funcionament i un 80% a amortització del deute públic i no hi pot haver una lliure disposició? Per què al final de cada mandat si aquests diners no s'han exhaurit amb amortitzacions o amortització del deute i en funcionament s'han de retornar al Consell? Per què es va estigmatitzar els comuns d'aquesta manera? Per què no hi ha un diàleg clar? Nosaltres el que proposem és que es retorni a una taula d'àmbit nacional, com es va fer el 92 abans de la Constitució en què es debatin tots aquests temes i que estigui liderada pel Consell.

Per on es comença a retallar la despesa?

Aquí és on hi ha hagut la gran decepció d'aquesta legislatura. Una majoria de 22 com hi ha hagut, havia de permetre encarar realment aquesta reforma. Primerament el que hauria de permetre és que hi hagués un marc clar, nítid i transparent i des de la confiança amb les mateixes institucions -Consell, Govern, Comuns. Això no ha estat així. El debat de les transferències i competències ha quedat aparcat per a la legislatura vinent. Nosaltres entenem que en aquest debat s'ha de partir de quines són les despeses totals de l'Estat -incloent-hi comuns, Govern, parapúbliques,...-, de quins ingressos disposem, de quin producte interior brut disposem i quina és la relació òptima que hi ha d'haver entre el PIB i les despeses. I, per tant, la corresponent pressió fiscal. La política fiscal -i sobretot la política d'imposició directa- no s'ha de veure com una via per tapar despeses sinó com una oportunitat per generar noves vies d'activitat econòmica. Aquests deures no s'han fet, per tant, és molt difícil. Estem dient que hi ha una branca de la CASS que estarà en una situació de precarietat.

Com es fa sostenible la CASS sense augmentar les cotitzacions?

Hi ha dues coses que s'han d'entendre. No crec que s'hagin d'augmentar les cotitzacions, no crec que s'hagi de retallar a les administracions i crec que és important posar-los-hi un topall. Tot increment de cotitzacions a la CASS és un increment de costos directes per al treballador i per a les empreses. Si paral·lelament tenim una fiscalitat directa, l'Estat també recaptarà menys i per recaptar el mateix volum haurà de posar més pressió fiscal, per tant, això és una espiral inflacionista fiscalment parlant, que destrueix llocs de treball i minva la capacitat de consum dels particulars i de les mateixes empreses. [...] El problema de la CASS és que aquest sistema s'ha de reconvertir. No es pot anar a un sistema de la CASS basat en un model espanyol, s'ha d'anar a un sistema com era abans la CASS, un sistema francès. Aquest és el sistema de capitalització.

Pot explicar la seva proposta de fons sobirà?

És un fons per a les generacions futures amb un principi de solvència. Pensem que s'ha de crear aquest fons sobirà que s'alimenti de tots els dividends i ingressos que vinguin de les participades. Aquest fons seria un fons intocable per fer front a emergències que pugui tenir l'Estat. No és que s'ho pugui permetre o no, és que ho necessita.

Què pensa de l'avortament i que els gais es puguin casar i adoptar a Andorra?

No entrem en cap de les suposicions [de l'avortament]. Cadascú tindrà els seus principis i valors. Jo sóc catòlic practicant i tinc els meus principis i els meus valors. Aquest tema de l'avortament i l'altre [unions civils homosexuals] són un fals debat. El tema està relacionat a nivell institucional i mentre hi hagi en joc la figura dels coprínceps nosaltres no estem a favor d'això. A partir d'aquí, molta sensibilitat perquè la gent pugui fer el que vulgui. Hi ha lleis que no poden ser fetes a la mida de tothom i avui en dia tenim el que tenim.

Què li sembla que un candidat liberal s'enfronti a un exmembre del PLA com Toni Martí? Ell diu que ha evolucionat...

Ell ha evolucionat? Potser té un concepte d'evolució diferent del meu. Jo cada dia em canvio la camisa però continuo estant amb la mateixa gent. Hi ha qui es canvia la camisa i no és així.