L'any que els coprínceps van dissoldre el Consell General

Andorra la VellaEl 5 d'abril del 1933 un grup de joves andorrans, influenciats per les experiències de la gent que havia migrat i la consciència revolucionària dels treballadors de FHASA vinguts de fora del país, es va tancar a la Casa de la Vall. L'objectiu era demanar el sufragi universal masculí, ja que en aquella època només podien votar els caps de casa. El Consell General va aprovar la demanda, fet que va provocar que els coprínceps destituïssin els membres de la institució per haver usurpat una potestat que era d'ells.

L'origen

A partir del segle XI, el comte d'Urgell, principal senyor jurisdiccional d'Andorra, perd interès sobre la Vall. "Els seus camps d'acció són més aviat el sud, cap a la vall del Segre i la part de Lleida", explica l'escriptor i historiador Albert Villaró, en veure que "les valls eren incontrolables i s'havien demostrat bastant hostils a la feudalització". Villaró posa com a exemple la crema per part dels andorrans del castell de Bragafolls, al segle X. Un acte de rebel·lió en contra del comte, que volia posar un punt de control sobre la producció. D'aquesta manera, el bisbe d'Urgell, pactant abans amb les comunitats, compra el 1133 els drets del territori al comte per esdevenir el principal senyor jurisdiccional d'Andorra.

També té importància el paper dels vescomtes de Castellbó, que gràcies al matrimoni entre Arnalda de Caboet i Arnald de Castellbó, recullen l'herència de la primera família i que, sent vassalls del bisbe, l'ajudaven a tenir un cert control judicial i territorial sobre Andorra. "A partir d'Arnala de Caboet eren especialment bel·licosos i feien contrapoder al paper del bisbe", explica Villaró. Amb la intervenció dels comtes de Foix, arran del casament de la filla dels dos amb Roger Bernat II de Foix, la situació s'agreuja, fent del segle XIII una etapa "amb moltes tensions entre els dos". Un dels escenaris del conflicte és el Principat, en un procés "molt complicat de seguir" i que s'arrossega de generació en generació.

Els pariatges

En veure que el conflicte pot provocar-li "molts mals de cap", el rei d'Aragó insta a signar al 1278 un acord, conegut com el primer pariatge, entre els dos cosenyors. El document defineix els règims de cosenyoria, establint el comte de Foix com a vassall del bisbe, "tot i que en el repartiment de les càrregues fiscals és el comte el que en treu més perquè rep una quantitat variable", afirma l'historiador. El segon pariatge, datat el 1288, regula altres obligacions secundàries, com l'administració de justícia o el servei militar. Tot això en "una sèrie de jocs d'equilibri" difícils d'entendre avui en dia, reconeix Villaró, perquè la realitat "ens és molt llunyana", i que a la pràctica "no es notava" perquè els dos senyors nomenen als seus delegats en un esquema que es manté inamovible fins a la Constitució de 1993. Els delegats, coneguts com a veguers, són els que "estan sobre el territori i controlen el país".

Andorrans amb privilegis

Al segle XVII, en el context de la Guerra dels Segadors a territori català, Andorra passa una dècada sense copríncep episcopal, ja que amb l'avenç del front català, es proclama a Lluís XIII com a rei de França, Catalunya i copríncep d'Andorra. Tal com s'explica a 'Una aproximació a la història d'Andorra', de Jordi Guillamet, Pau Duran, bisbe d'Urgell i defensor de Castella, ha de deixar el bisbat i refugiar-se en terres castellanes. En no participar durant deu anys en la política del país, els andorrans es veuen obligats a pagar tributs, fet del qual abans quedaven exempts en estar sota l'aixopluc del bisbe, i a allotjar i mantenir tropes franceses.

El 1714, un cop acabada la guerra i aplicat el decret de Nova Planta que desmuntava totes les estructures d'estat catalanes, Antoni Fiter i Rossell redacta el 'Manual Digest', on deixa per escrit la neutralitat i l'especificitat del país, així com l'equilibri entre els dos coprínceps. L'objectiu era poder renovar els acords comercials i que es negociaven directament amb la corona espanyola. "Cada vegada que hi havia un rei nou se li demanava que reconegués els privilegis", explica Albert Villaró, "i podia ser que encara els augmentés, sobretot qüestions relatives al comerç i al trànsit de mercaderies".

Un copríncipat aconfessional?

I si, en comptes d'un bisbe, el copríncep hagués estat un altre compte o un rei? En un exercici d'història ficció, Albert Villaró pensa que potser el comtat d'Urgell hagués acabat formant part de la monarquia hispànica, igual que va passar amb el comtat de Foix, "que es van anar diluint via matrimoni o via adquisició de territoris passant a ser dels vescomptes de Bearn, dels reis de Navarra i al final dels reis de França". Al ser dos senyors en igualtat de condicions, "probablement Andorra hagués desaparegut en el decurs d'algun conflicte entre les dues monarquies". En canvi, al ser un dels dos cosenyors un bisbe, "el tracte era diferent".

La societat andorrana sempre ha intentat tenir bona relació amb els senyors, "però de vegades no hi era". Villaró posa com a exemple la crisi dels casinos, la revolució del jovent del 33 o la crisi del Boris del 34, moments de tensió "que al final sempre s'han anat recondiunt". Andorra no és "un Shangri-La al Pirineu de gent pacífica que balla el contrapàs", bromeja Villaró, reconeixent que "sempre hi ha hagut molta activitat política en el sentit de fer coses i d'intentar canviar el sistema".