25 anys de la Constitució: el canvi de 180 graus d'Andorra

Andorra la VellaAquest dimecres es compleixen 25 anys de l'aprovació en referèndum de la Constitució andorrana. El 14 de març de 1993 els andorrans van donar el vistiplau a un text que permetria modernitzar el país, que havia mantingut una estructura feudal, i convertir-lo en un Estat de dret i independent, sota la figura de coprincipat parlamentari. La Carta Magna va atorgar la sobirania –fins llavors en mans dels coprínceps– al poble, va establir una separació clara entre el poder executiu, legislatiu i judicial, va reformar les institucions i el sistema electoral, i va permetre que per primera vegada el Principat pogués participar en els organismes internacionals. A continuació repassem els canvis més substancials que van afectar més el dia a dia dels ciutadans.

S'instaura la separació de poders

L'aprovació de la Constitució va suposar que, per primera vegada, es posés ordre en la separació de poders. Històricament hi havia tres nivells de poder (comuns, Consell General i coprínceps) i cadascun d'ells tenia poders executius, legislatius i judicials en l'àmbit de les seves competències. La Carta Magna atribueix les competències legislatives al Consell General, les executives al Govern –des del 1982 ja existia un consell executiu–, i crea un nou sistema judicial independent. Com a exemple de la barreja que hi havia fins a la data, cal tenir en compte que els veguers -els representants dels coprínceps a Andorra- eren alhora els caps de la policia i membres del Tribunal de Corts (tribunal penal).

Desaparició dels veguers i delegats permanents

Amb l'aprovació de la Constitució, els coprínceps perden la sobirania del país, que passa al poble. Així, s'eliminen les figures dels veguers i els delegats permanents dels coprínceps. Els coprínceps tenien competències judicials, la representació exterior i les competències d'interior (policia, centre de detenció i fins i tot havien arribat a decidir en qüestions d'immigració). A més, legislaven en qüestions penals i civils, i les funcions executives les feien a través de l'aprovació de decrets. Amb la Constitució, es delimiten per primera vegada les competències entre el Govern i els comuns, i les atribucions dels coprínceps es limiten bàsicament a la sanció de les lleis i a la participació en les negociacions de tractats amb Espanya i França sobre interior, territori, diplomàcia i justícia.

Representació internacional

El 1993 Andorra va passar a ser reconeguda internacionalment com a país. Així, el 8 de juliol va ser admesa a les Nacions Unides i el 28 de juliol, el cap de Govern, Òscar Ribas, va pronunciar el primer discurs davant l'assemblea de l'ONU, el primer de la història en català. El setembre del 1994 es va incorporar a la Unió Internacional de Telecomunicacions, per la qual cosa Andorra va passar a tenir un prefix internacional propi, el 376. En l'etapa preconstitucional, Andorra no podia recaptar el preu de les trucades telefòniques fetes des del país, i per trucar des de l'estranger s'havia de marcar un prefix espanyol (9738) o francès. La Constitució també va suposar l'inici de les relacions diplomàtiques d'Andorra i el nomenament d'ambaixadors.

Un passaport reconegut

El fet que Andorra passés a ser un estat de ple dret va permetre que el passaport andorrà fos plenament reconegut a nivell internacional. Abans de la Constitució, servia per viatjar a Espanya o a França però, si un andorrà volia viatjar més lluny, havia de recórrer als coprínceps –principalment a la vegueria francesa– i sol·licitar un document de viatge.

Reducció de la representació parroquial al Consell General

Un dels canvis més transcendentals que va portar la Constitució va ser el canvi de règim electoral. Durant les dècades precedents ja s'havia anat perfeccionant, posant fi a les llistes obertes, (antigament l'elector podia elaborar la seva pròpia llista combinant noms de diferents candidatures), a la celebració d'una segona volta de les eleccions quan els candidats no arribaven a un mínim de vots, o a l'obligatorietat de formar part d'una llista i, en cas de ser escollit, ocupar el càrrec. Posteriorment, aquesta obligació va desaparèixer i els consellers generals van passar a rebre una petita gratificació cada tres mesos. Amb la Constitució, es van establir uns salaris mensuals i es van donar d'alta a la CASS. En època preconstitucional també era costum que un polític, abans d'esdevenir conseller general, exercís abans com a conseller de comú a la seva respectiva parròquia.

La Carta Magna va canviar la fórmula d'elecció dels consellers generals, reduint el pes de les parròquies al Consell General. Anteriorment, s'elegien quatre consellers per parròquia, però la Constitució va crear per primera vegada una llista nacional, de manera que els consellers per parròquia es redueixen a dos per tal que la meitat de l'hemicicle sigui escollit per circumscripció nacional. Inicialment s'havia plantejat la possibilitat de crear un senat, però finalment es va optar per aquest sistema únic, que inclou en una sola cambra parlamentària també la representació territorial. A més, s'estableix que determinades lleis de gran importància hagin de ser aprovades per doble majoria, tant en els consellers de la llista nacional com en els de la circumscripció parroquial.

Un altre dels canvis que va portar la Constitució va ser la desaparició del vot diriment que anteriorment tenia el síndic, de manera que a partir del 1993, el Consell General ha hagut de fer front a situacions d'empat, tenint en compte que el nombre d'escons és parell.

Pèrdua de poder dels quarts i veïnats

En l'Andorra preconstitucional, en les parròquies que es divideixen amb quarts o veïnats, a les llistes per a les eleccions comunals hi havia l'obligació que hi hagués un representant de cadascun d'ells. La Constitució no ho va recollir com una obligació, de manera que tant els quarts com els veïnats han perdut poder des d'aleshores.

Nacionalització per anys de residència

L'any 1991 ja s'havia aprovat una reforma per permetre que els estrangers arribats abans del 1960 poguessin optar a la nacionalitat, i el 1992 es va intentar aprovar una nova modificació perquè totes les persones nascudes a Andorra poguessin esdevenir nacionals. La mesura, però, no va entrar mai en vigor perquè els coprínceps no acceptaven que no es fixés la naturalització a partir d'un termini d'anys viscuts al país. La Constitució va encomanar una Llei de la nacionalitat, aprovada el mateix any 1993, que per primera vegada obria la porta a l'adquisició de la nacionalitat per naturalització, és a dir, per anys de residència al país –inicialment de 30 i actualment de 20–, i també per naixement, ja que fins llavors les persones nascudes a Andorra de pares estrangers, els anomenats andorrans de primera generació, no gaudien dels mateixos drets que la resta de nacionals. Tot i els avenços, la Constitució prohibeix expressament la doble nacionalitat.

La de la nacionalitat va ser la primera llei constitucional que només va ser ratificada per un dels coprínceps, l'episcopal. El motiu va ser que, un cop aprovada pel Consell General, es van adonar que creava apàtrides, de manera que era contrària a la Constitució, i com que no es podia portar al Tribunal Constitucional perquè encara no s'havia constituït, la solució va ser tirar-la endavant amb una sola signatura i, posteriorment, el mateix cap de Govern va fer el recurs al TC. Cal tenir en compte que la Constitució preveu que una llei sigui validada per un sol copríncep però no contempla què passa si cap dels dos la signa.

Drets i llibertats fonamentals

La Constitució reconeix per primera vegada els drets fonamentals i les llibertats de les persones, fins llavors molt limitats i acotats a només una part de la població. Això va obligar, al llarg dels següents anys, a fer un desplegament legislatiu en molts àmbits. Destaquen els canvis en l'àmbit judicial, on la Carta Magna posa fi a les irregularitats que existien en les garanties dels detinguts. Cal tenir en compte que fins als anys 70 no va existir l'advocat defensor, i que fins poc abans de la Constitució no existia el tribunal de segona instància per recórrer les sentències. Pel que fa als drets laborals, caldria esperar fins al 2003 perquè el país es dotés d'una llei del contracte de treball i al 2008 per tenir el primer Codi de Relacions Laborals.

Llibertat d'expressió

La Constitució també reconeix les llibertats d'expressió, de comunicació i d'informació. Anteriorment, s'havien donat casos de segrestos de publicacions, però el que sobretot predominava era l'autocensura. L'aparició del primer diari, el Diari d'Andorra, coincidint amb l'inici del procés constituent, va aportar canvis en el periodisme. A més, es va aconseguir que els periodistes poguessin accedir a les sessions de Consell General i als consells de comú, tot i que el darrer en resistir-se va ser el d'Escaldes-Engordany, que no va permetre que les sessions fossin públiques fins després de l'aprovació de la Carta Magna.

Dret de vaga i a manifestar-se

Abans del 1993, el dret d'associació estava reconegut però amb limitacions, i no estaven permeses ni les manifestacions, ni els sindicats ni les vagues, des del daltabaix que va suposar la vaga que van fer els obrers de Fhasa l'any 1933. Malgrat la prohibició, s'havia organitzat alguna concentració per l'1 de maig i, precisament ja en període constituent, es va organitzar una protesta a Casa de la Vall que va acabar forçant la dissolució del Consell General. La Constitució reconeix el dret d'associació, de reunió i de manifestació, i permet per primera vegada la creació d'organitzacions sindicals, empresarials i professionals. A més, l'article 19 reconeix el dret a vaga, establint que els treballadors i els empresaris tenen dret a la defensa dels seus interessos econòmics i socials. Per manca de regulació, però, –tot just actualment està a tràmit parlamentari–, durant l'etapa constitucional aquest dret encara no s'ha exercit mai.

Abolició de la pena de mort

La Constitució va abolir explícitament la pena de mort. Tot i això, només existia de dret però no de fet, perquè feia més de 30 anys que no s'aplicava. L'última execució va tenir lloc l'octubre del 1943.

Legalització dels partits polítics

Fins a l'aprovació de la Constitució, els partits polítics no estaven reconeguts, de manera que les formacions polítiques s'autoanomenaven grups, unions o candidatures. La Carta Magna reconeix als andorrans el dret de lliure creació de partits polítics. També va donar peu a la creació dels primers partits d'àmbit nacional ja que, anteriorment, per les característiques del sistema electoral, no tenien raó de ser.

Estat laic, però prohibició de l'avortament

La Constitució garanteix la llibertat religiosa i de culte, però assegura a l'església catòlica un estatus privilegiat, tal com també fa la Constitució espanyola. Efectivament, Andorra continua tenint un copríncep eclesiàstic, i això marca la redacció de la Constitució, sobretot pel que fa a la prohibició de l'avortament mitjançant l'article que garanteix la protecció de la vida en les seves diferents fases. Caldria esperar fins al 2008 perquè se signés el Concordat amb la Santa Seu que, per primera vegada, posa per escrit que el Vaticà reconeix el paper del bisbe d'Urgell com a copríncep d'Andorra.

Un dels canvis que sí que va portar la Carta Magna és la desvinculació dels actes religiosos de les sessions de Consell General, ja que fins llavors era costum, abans de cada sessió, celebrar misses o –en els darrers temps– fer una oració a la capella de Sant Ermengol situada dins de la mateixa sala de sessions de Casa de la Vall. A més, el Dia de Meritxell se celebrava una sessió de Consell General en una sala que encara es conserva dins del santuari. El primer síndic constitucional, Josep Dallerès, també va prendre la decisió de retirar la fotografia del Papa que se situava enmig de les dels dos coprínceps a la sala de sessions de Casa de la Vall. L'aprovació de la Constitució també va posar sobre la taula el debat de si els consellers generals havien de deixar d'utilitzar els abillaments tradicionals, però finalment s'han seguit usant en les sessions tradicionals.

Legalització del matrimoni civil

La Constitució reconeix per primera vegada a Andorra el matrimoni civil. Abans del 1993, si una parella no es volia casar per l'església, no tenia més remei que fer-ho fora del país, cosa que els obligava fins i tot a haver-s'hi d'empadronar temporalment. Aquest dret es va regular amb la Llei del matrimoni del 1995, que també va introduir el divorci, i per aquest motiu el text va entrar en vigor només amb la signatura del copríncep francès. Un any més tard, el 1996, es va crear el Registre Civil, ja que fins llavors només existia l'eclesiàstic i, per tant, per ser andorrà calia estar batejat.