Ensenyar des de la discapacitat

Andorra la VellaDe la discapacitat se n'aprèn. Aquesta veritat és la que comparteixen els tres protagonistes d'aquesta història. La vida encara no els ha creuat a tots tres alhora, però la comparteixen des de diferents vessants. Un hi ha dedicat la vida laboral. Un altre no coneix cap altra manera de ser. L'últim en segueix aprenent a marxes forçades després d'un accident laboral quinze mesos enrere.

Genís Besolí, de 21 anys, fa més d'un any que es mou en cadira de rodes. La vida li va fer un tomb quan una bala de palla va passar-li per sobre a l'hípica on treballava i va seccionar-li la columna vertebral. Des de llavors, la totalitat dels seus esforços s'han centrat en adaptar-se a la seva nova vida. En el cas de Toni Fernández, de 24 anys, la història és totalment diferent. Gairebé des del naixement és cec a causa d'un tumor. Ha viscut tota la vida sense veure-hi, però segueix adaptant-s'hi dia rere dia. Carlos Alberto de Jesús Caiado és el coordinador de Fadea, la Federació d'Esports Adaptats d'Andorra. Fa setze anys que dedica cos i ànima a aquesta federació. Ja coneix el Toni. Encara no al Genís.

"L'esport trenca qualsevol tipus de barrera", assegura De Jesús Caiado. En qualsevol rehabilitació l'esport té una funció clau. Des de recuperar la zona on s'ha patit la lesió, fins a donar eines per a encarar la nova vida. "Només per aprendre a com moure la cadira de rodes, o com fer el trànsit a un lavabo, al llit o al cotxe, ja s'està fent esforç físic", continua el coordinador de Fadea. La lluita més gran que s'ha d'afrontar és la de l'adaptació. Tornar a cuinar, anar a treballar o poder pujar al cotxe. De Jesús Caiado ho té clar: "L'esport és el que més iguala amb les altres persones".

"Des que vaig començar a fer exercicis de braços per enfortir-los, tot ha estat més fàcil", admet un Besolí que ja torna a conduir i practica diferents esports. Ell encara no s'ha posat en contacte amb Fadea, malgrat que el seu coordinador és coneixedor del seu cas. Durant un any i tres mesos ha passat de l'hospital a l'Institut Guttmann i a la Fundació Step by Step. Besolí està passant l'estiu a casa però al setembre tornarà a la fundació per entrenar-se a consciència en algun esport paralímpic. "El meu objectiu és entrenar i gaudir de nou d'algun esport. Tant de bo pogués acabar sent olímpic", somia el jove de 21 anys. Des de petit havia jugat a futbol i li encantava córrer per la muntanya. De moment provarà la 'handbike'. "És un esport en què el cap és molt important, i això crec que ho tinc", explica Besolí.

Durant les primeres setmanes de juliol va ser monitor al Campus Nike que va celebrar-se a Andorra. "Vaig ser nen al campus des dels deu fins als disset anys i l'any següent vaig ser monitor. A causa de l'accident no vaig poder-ho ser l'any passat però aquest hi he tornat", explica Besolí. Tant des del campus com per part del Genís l'entesa va ser immediata. Les dues parts eren conscients que tothom sortia guanyant d'aquesta situació. "Jo volia tornar a ser monitor, em segueix agradant el futbol i crec que més enllà de ser una oportunitat per a mi, també ho és pels infants, perquè poden veure que amb cadira es pot fer de tot", assenyala el jove.

Malgrat ser crític amb el que segons ell és "la moda del positivisme de les lesions" i tenir clar que tenir un discapacitat mai pot ser positiu, De Jesús Caiado és conscient que iniciatives com les que ha engegat el Campus Nike amb Besolí són totalment positives. "És fantàstic que en grups grans i amb nens hi hagi monitors que tinguin algun tipus de diversitat funcional. De la discapacitat tothom n'aprèn i un cop es comparteixen espais i objectius, les persones canvien i actuen de manera diferent", assegura el coordinador de Fadea.

Besolí va ser tant monitor com entrenador del campus perquè "has de saber-ne de futbol, si no ho passes malament en segons quins exercicis". Un dels altres objectius que té al cap és treure's el títol d'entrenador de futbol i començar per la base per anar agafant experiència. "No sé si hi ha cap entrenador professional amb cadira de rodes, però sempre algú ha de ser el primer", comenta entusiasmat el jove de 21 anys. L'esforç i la lluita constants per esbotzar els murs que la societat ha anat construint no sembla que puguin aturar-lo. De moment ell ja va obrint els ulls als infants que entrena al campus.

L'esport també va ajudar Toni Fernández en la seva adolescència. El noi de 24 anys és invident des de molt petit a causa d'un tumor, però ell, en lloc d'explotar la faceta esportiva, s'ha encaminat cap a la música. "Conec al Toni des dels 14 o 15 anys, quan va començar a participar en activitats de Fadea, i crec que el vam ajudar a sentir-se millor, més confiat", assegura De Jesús Caiado. Fernández va ampliar el ventall de possibilitats i des de fa anys s'ha centrat en la seva carrera musical, però poder practicar ràfting, fer excursions per la muntanya o completar vies ferrates va donar-li la confiança per aventurar-se en altres mons.

"Els seus pares em van explicar que dos anys després d'entrar a Fadea tenia molta més confiança en ell mateix. L'esport trenca barreres i ajuda tant a escala mental com física", explica el coordinador de la federació. Fernández estudia un grau superior de jazz i música moderna a Barcelona. En el seu cas sí que hi ha referents com Ray Charles o Steve Wonder i té clar que vol dedicar-s'hi professionalment malgrat que encara no sap si només tocant o també en l'àmbit de la docència.

Ja té experiència amb grups d'infants perquè aquest és el sisè any que és monitor als Esports d'Estiu d'Escaldes-Engordany. "Als 19 anys em van proposar fer un taller encarat a les experiències sensorials i la veritat és que va tenir molt bona rebuda", recorda Fernández. Des d'aleshores ha repetit cada any i aquest és el primer que, a més, també actua com a monitor en la resta d'activitats. "En aquests sis anys he millorat encarant els tallers i les activitats que dissenyo i malgrat que segueix xocant una mica els primers dies, sempre hi ha hagut molta predisposició, tant per part dels altres monitors com dels infants", analitza el jove de 24 anys.

Pel coordinador de Fadea és important que hi hagi monitors amb discapacitat en grups nombrosos però és clau que aquests s'adaptin del tot a les activitats establertes. "És positiu que hi hagi tallers de conscienciació per mostrar com és viure amb una discapacitat, però no ha de ser l'única funció que han de desenvolupar, perquè si no es dona la imatge que poden escollir per tenir una discapacitat", reflexiona de Jesús Caiado.

Aquesta fina línia entre els drets adquirits i l'adaptació és un dels aspectes més complicats a l'hora d'integrar persones amb discapacitat en grups nombrosos de monitoratge. Malgrat haver d'anar definint constantment la seva funció i haver de demostrar sense pausa les seves capacitats, tant Fernández com Besolí són referents. No s'ho plantegen i mai basen les seves actuacions en funció de l'exemple que han de mostrar, però la seva feina i exemple de ben segur que inspiraran a tots els infants que hauran après d'ells i amb ells aquest estiu.