ENTREVISTA
Societat 23/06/2018

Francesc Torralba: "Molt sovint, els mateixos creients hem propiciat l'ateisme"

El professor, teòleg, filòsof i director de la Càtedra de Pensament Cristià defensa la necessitat d'establir un diàleg entre les diferents religions i, especialment, un acostament entre creients i no creients

Ana
4 min
El director de la Càtedra de Pensament Cristià, Francesc Torralba. / M. T. (ANA)

Andorra la VellaLa quinzena edició de la Càtedra de Pensament Cristià, que organitza el Bisbat d'Urgell el pròxim dissabte 30 de juny a Sant Julià de Lòria, porta per títol 'La saviesa d'escoltar-se. El diàleg entre cosmovisions' i vol reflexionar sobre la necessitat que les persones amb diferents conviccions i religions s'escoltin i puguin ser capaces de veure allò que els uneix. El director de la càtedra i professor de la Universitat Ramon Llull, Francesc Torralba, introduirà al debat la importància que els creients mantinguin un diàleg també amb els no creients, posant sobre la taula l'evidència que qualsevol ateu té creences i conviccions fortes.

Per què cal parlar sobre el diàleg entre religions?

Perquè és un tema urgent, imprescindible i molt necessari, ja que cada cop ens trobem vivint en espais urbans persones que tenim conviccions diferents, no només religioses sinó també laiques, i compartim una sèrie d'espais i temps. Això a priori sembla fàcil, però no n'és, perquè les conviccions porten associades unes pràctiques: indumentàries, alimentació, comprensió de les relacions home-dona, entre pares i fills, amb la naturalesa, o amb el procés de mort, etc. Està passant en moltes ciutats i pobles d'arreu d'Europa i provoca un conflicte axiològic, de valors. Per això el primer que hem de fer és escoltar la cosmovisió de l'altre i entendre-la, per comprendre perquè fa el que fa i per mirar de trobar formes d'entesa, tot i que no sempre és possible perquè hi ha dificultats enormes.

Com es poden evitar aquests conflictes?

Primer cal conèixer el marc jurídic en què es troben els interlocutors, i fer pedagogia de les lleis que hi ha perquè és allò que ha de ser respectat per tots, independentment de les creences. I això a vegades no hi és: una persona arriba en un lloc, amb una motxilla que és la seva llengua materna i la seva cosmovisió, però ha de saber que hi ha coses que no es permeten i que potser a les seves latituds sí. Després, també s'ha de mirar tot allò de positiu que aporta l'altra visió. A vegades tendim a convertir en una espècie de divinitat la nostra pròpia convicció i no som capaços de veure tot allò de noble i valuós que aporta una persona molt llunyana a la nostra. Un exemple és l'estima per la natura que tenen determinades comunitats i que les societats més industrials i consumistes hem oblidat.

L'augment de persones no creients és una tendència imparable?

És un fenomen que s'està produint a totes les societats europees, però no a tot al món. Jo ara vinc del Con Sud (la zona més austral de l'Amèrica Llatina), i les esglésies de qualsevol ciutat estan plenes de joventut, són verdaderes festes. També hem de distingir entre l'àmbit de les creences i l'àmbit dels rituals i les pràctiques litúrgiques, ja que no van sempre lligats. Hi ha moltes més persones que creuen que hi ha un Déu però que no es veuen cridades a viure aquesta fe en el marc d'una comunitat religiosa, però tenen les seves creences, sovint poc institucionals i que es mouen en el terreny d'allò esotèric. No podem fer una anàlisi de creients i no creients en clau de ritualistes i no ritualistes.

Quins són els motius d'aquest fenomen?

Hi ha moltes raons. Una és que molt sovint s'associa la pertinença a una comunitat religiosa a una privació de llibertat, en lloc de viure-ho com un camí d'alliberament. A més, els europeus hem passat per un procés de modernitat filosòfica i de criticisme, que fa que no estiguem disposats a creue'ns segons què i que posem en qüestió determinats mites i explicacions de l'origen del món. I un tercer motiu és que vivim en una societat essencialment materialista i la nostra comprensió de la realitat rebutja la dimensió espiritual, perquè només creiem real allò que podem quantificar.

Com ha tractat històricament l'església catòlica els no creients?

Hi ha hagut una evolució immensa, sobretot des del Concili Vaticà II, ara fa més de 50 anys. Històricament es distingia entre els fidels i els infidels, és a dir, entre els bons i els que vivien en el pecat i els esperava la condemnació eterna. Això afortunadament amb el temps ha variat significativament i s'ha començat a parlar de diàleg amb l'ateisme, amb l'agnosticisme i amb la indiferència religiosa. Independentment del que cregui una persona, s'ha de reconèixer que tothom pot tenir valors nobles i exemplars. A més, molt sovint aquest ateisme l'hem propiciat els mateixos creients perquè hem presentat una imatge de Déu summament negativa que ha provocat claustrofòbia espiritual a determinades persones.

És correcte fer la diferència entre creient i no creient?

La distinció entre creients i no creients és en el fons molt simple, perquè tot ésser humà creu en alguna cosa, encara que només sigui en ell mateix, en la seva mare o en un amic. Pot ser explícita, implícita, religiosa o no religiosa, però les creences poc o molt tots les tenim. Per tant, qui no creu en Déu té altres creences, i d'altra banda, el que hi creu també pot ser molt escèptic en altres coses. Per exemple, hi ha gent que creu molt a fons en les paraules d'un polític i no creu en Déu i, en canvi, d'altres creuen en Déu però no es refien de cap polític. Així doncs, en tot ésser humà hi ha creença i escepticisme, el que passa que no orientat en els mateixos objectes.

Com és actualment la relació entre creients i no creients?

Crec que, almenys pel que representa a Europa, s'ha millorat significativament. Hi va haver una iniciativa en la qual jo vaig participar, que era l'anomenat Atri dels Gentils, una àgora de diàleg que s'ha fet en moltes ciutats entre pensadors creients i no creients al voltant d'un tema com la mort, el mal, la bellesa o l'art. L'objectiu és mostrar l'interès per escoltar la cultura laica, i tot i que naturalment hi ha moltes diferències de visió, hem d'aprendre mútuament i no només respectar-nos sinó reconèixer les veritats que hi ha en la perspectiva de l'altre. Crec que és un camí en què ens queda molt per fer, perquè hem de superar molts prejudicis i molts estereotips mutus. A vegades els ateus veuen els creients com un ramat de crèduls obedients que no pensen, però sovint també passa al contrari, que els creients veiem els ateus com persones que prescindeixen de tot, que viuen frívolament o que no pensen la realitat a fons, i és un error. Jo tinc amics ateus que són extraordinàriament escrupolosos moralment i, per tant, crec que hem de desfer molts tòpics i d'anar mirant el terreny compartit, tot i les conviccions de cadascú.

stats