Quatre maneres per recórrer un país de punta a punta

OrdinoGerard Martínez és un home de 59 anys, prim, fibrat, somiador. Quan parla de l’Andorra Ultra Trail Vallnord se li il·lumina la cara, com quan mira la muntanya i imagina camins i circuits per ampliar la cursa més important a Andorra d’un esport que, per les característiques d’aquesta terra, hauria de ser declarat nacional. Juntament amb la seva parella, Valérie Lafleur, que fa una dura feina a l’ombra, ha creat un esdeveniment gegant per a un país petit. “Va ser una decisió una mica inconscient -reconeix Martínez-. No ens adonàvem de la repercussió que podria arribar a tenir l’esdeveniment”.

Parla del 2009, quan van tirar endavant l’Ultra Trail gràcies a l’experiència aconseguida després de prendre part en nombroses altres curses com a participant i acompanyant, respectivament. Avui, si no fos perquè, tot i el seu interès creixent, aquest esport encara no ha pogut superar els tradicionals (com el futbol o el bàsquet) ni en aquestes muntanyes, l’Andorra Ultra Trail Vallnord seria l’esdeveniment esportiu més important d’Andorra. És una màquina perfectament greixada, que compta amb més de 2.500 inscrits de 36 nacionalitats, 6.000 visitants, quatre curses, una marxa popular, 12.000 pernoctacions entre corredors i acompanyants, 1.800.000 euros de retorn al país, més de 400 voluntaris, una organització amb 100 persones i 22 tones de menjar dels 22 punts d’avituallament.

Una feina en equip

Però per dur a terme tot això cal la col·laboració de molta gent, com els patrocinadors, que, començant per Vallnord, des del principi van apostar per la cursa. I és que Martínez ho ha sabut vendre molt bé. No li ha costat gaire. Des del principi sabia que “aquí s’hi havia de muntar alguna cosa equivalent” a la resta de curses importants del calendari, perquè aquest paisatge, insisteix, és “un teatre meravellós”. Una orografia excepcional, molt maca. Com ell explica, “aquí tirem pel dret perquè els nostres camins són molt més verticals que els dels Alps i no ens parem a fer ziga-zagues”. A més, està ben conservat, molt salvatge. Potser per això les curses són tan dures. Només el 58% d’inscrits acaben la Ronda dels Cims, un 55% la Mític, un 83% la Celestrail i s’espera que la marató s’acosti a xifres molt més altes.

Martínez explica que el primer any hi havia gent que abandonava al quilòmetre 12 de la Mític. “Ara ja tenim gent informada que sap on posa els peus”, apunta. I la gent, informada o no, posa els peus a recorreguts duríssims, com el de 112 quilòmetres, que té un rècord similar al temps de l’Ultra Trail del Mont Blanc, una cursa 50 quilòmetres més llarga. “Tècnicament són molt dures. Si la gent ve és perquè li agrada”, insisteix Martínez.

Per acabar d’arrodonir la feina, l’organització compta amb un equip de voluntaris a l’altura de les circumstàncies. El director el qualifica d’“excepcional”. Una petita però motivada part del país s’involucra a fons en l’esdeveniment. Això fa que com a màxim un corredor pugui estar 45 minuts sense veure algú, una nimietat en una cursa d’ultrafons. Els cossos de seguretat andorrans també s’hi involucren, i Martínez reconeix que han après molt d’ells. Però no només s’involucren com a servei, alguns també com a participants.

És el cas del bomber del grup de rescat de muntanya Joan Vilana, que, juntament amb uns amics, ha creat el desafiament benèfic Ronda per la Infància, que està tenint moltíssim èxit, com també altres iniciatives solidàries paral·leles que genera aquest cap de setmana de curses de muntanya.

El plat fort, però, és la Ronda dels Cims (170 quilòmetres i 13.000 metres de desnivells positiu), una cursa agònica però molt ben valorada internacionalment -en realitat tot l’esdeveniment, com ho demostren les 100.000 visites de 86 països diferents registrades a la web oficial-. Si aquest any no forma part del calendari en categoria ultra de la Federació Internacional de Skyrunning és perquè és una cursa molt més dura que la resta amb què compartia categoria, i provocava un desequilibri important.

Pressupost

Per això aquest any es fa la Marató dels Cims (3.000 metres de desnivell positiu), que se suma a la Mític (112 quilòmetres, 9.700 metres de desnivell positiu), la Celestrail (83 quilòmetres, 5.000 metres de desnivell positiu) i la Solidaritrail (10 quilòmetres, 750 metres de desnivell positiu), i que intentarà entrar en el calendari de la disciplina sky de la Federació Internacional de Skyrunning, en què ja són famoses curses com Zegama-Aizkorri, del País Basc, la Sierre-Zinal suïssa i la Limone Extreme, a Itàlia.

A banda del reconeixement internacional, Martínez està satisfet de poder oferir un dels preus d’inscripció per quilòmetre més baixos del mercat, un fet diferenciador en aquest món de les ultra. De fet, la recaptació de les inscripcions només arriba a un terç del pressupost total -400.000 euros, que contrasten amb els 3 milions de l’Ultra Trail du Mont Blanc, per exemple, darrere de la qual hi ha una gran multinacional de fabricació de roba esportiva- i a partir d’aquí són els patrocinadors els que ho han de completar. Però el preu d’inscripció, que garanteix uns bons avituallaments i serveis de l’organització, no és un fre a l’hora d’apuntar-s’hi. Per als aliens a aquest esport de superhomes i superdones pot semblar sorprenent que paguin per patir durant unes bones hores, però Martínez ho explica pel fet que “es viuen emocions que no es poden trobar en el món real o en la vida de cada dia”.

El que és segur és que l’Andorra Ultra Trail (10-13 de juliol) és una forma única de veure “el país dels Pirineus” (aquí l’expressió cobra tot el sentit) a peu. En cada edició l’organització promet oferir llarga distància, fort desnivell, trams tècnics en plena muntanya, pedreres, glaceres, passos assegurats amb corda i la pràctica de l’esport de córrer per la muntanya a la llum de la lluna (segurament no és casualitat que les dates de les curses coincideixin amb el primer cap de setmana de lluna plena de juliol).

Una gran família d'atletes sense por al patiment

Les curses de muntanya gaudeixen d’un auge important a tot el món i especialment als llocs veritablement muntanyencs, com tot el Pirineu. Figures com el cerdà Kilian Jornet, un exemple per a molts joves d’aquestes valls, impulsen i fan popular l’esport amb les seves fites d’àmbit mundial. Andorra també està ben representada per tot el planeta, amb atletes tan importants com els germans Casal i Teixidó.

Un altre corredor, Joan Vilana, creu que “només s’ha de demanar per les vendes als distribuïdors esportius” per entendre com s’ha popularitzat córrer per la muntanya. Recorda com als 12 anys ja feien curses de muntanya a Andorra i només hi havia “20 o 30 participants per cursa”, però ara són “centenars”.

L’esport, o cultura, de les curses de muntanya ha canviat. Però per a algú que no practica aquest esport pot arribar a ser difícil entendre per què ho fan. Gerard Martínez dóna una de les explicacions més convincents: “Et dóna experiències, nivells d’emoció i sensibilitat que no pots obtenir en la vida normal”. “Quan has passat una nit sense dormir, ataques la segona jornada d’una cursa, comences a tenir al·lucinacions, tens mal a tot el cos, però les endorfines que produeixes et treuen el mal, tens moments d’eufòria”, afegeix.

Però al creador de l’Ultra Trail el que més li importa són les relacions humanes i l’ensenyament que aporta l’esport. “Les curses de muntanya s’haurien d’aprendre a les escoles, perquè t’ensenyen a lluitar contra tu mateix i a superar reptes que semblen inassolibles”, conclou.