Adeu a la trementinaire Càndida Majoral

Andorra la VellaCàndida Majoral i Majoral (de cal Tamastim de Cornellana, 2 de febrer del 1917-Sant Julià de Lòria, 4 de gener del 2018) acompanyava, des dels 6 anys, la seva mare, Maria Majoral (1887-1976), "la trementinaire de les nenes rosses", en les seves sortides per Catalunya per vendre remeis i herbes remeieres. Càndida va fer de trementinaire fins als 26 anys, quan es va casar amb el Pere Llorens, també de Cornellana, i se'n van anar a viure a Aubinyà, i després a Sant Julià de Lòria. Fins als 70 anys, va treballar a la Fàbrica Reig, tant al camp com a la fàbrica fent cigars. El seu marit va fer una mica de tot, i contraban, traslladant 'fardos' amb una ruca fins a la frontera amb Espanya.

La Càndida va tenir una filla, la Lupe, que té una perruqueria molt coneguda a la parròquia laurediana, i un fill, el Joan, que li van donar quatre netes i aquestes, tres besnets. Després de jubilar-se, l'antiga trementinaire va estar ajudant la seva filla a la perruqueria fins als 95-96 anys, rentant caps i passant l'escombra. Amb 90 anys encara pujava a peu fins al santuari de Canòlich. Amb una salut de ferro, als 98 anys es va trencar el fèmur, però es va recuperar bé. El 4 de gener, a un mes de complir els 101 anys, Càndida Majoral va morir a conseqüència de les complicacions d'un refredat. L'any passat, pel seu centenari, la perruqueria de la Lupe va acollir una gran festa i el govern comunal la va felicitar en persona.

Els seus coneixements, però, no se n'han anat amb ella ja que l'ha transmès a la família. La seva filla recorda que els explicava els remeis, "com l'oli d'avet, per fer pegats per al pit; la trementina, obtinguda del pi, per curar ferides o guarir refredats, o els olis per al tifus". De fet, la Lupe recorda que quan tenia 9 anys va acompanyar una vegada la padrina, la Maria, en un dels seus viatges, ja que la padrina va seguir fent de trementinaire fins a l'any 1956, amb més de 70 anys. "Des de Cornellana, dormint a cases de coneguts, vam anar a peu, baixant des del port del Comte fins a localitats com Arbúcies, Castellterçol, Breda, Cardedeu, Hostalric, Arenys de Mar...", explica.

Les trementinaires eren (són) dones amb amplis coneixements de les herbes i les seves propietats, elaboraven remeis i els venien, però sobretot, a les cases on anaven, els donaven la recepta i el seu ús. Les cases conservaven les herbes, o les plantaven i cultivaven, i quan els feia falta preparaven el remei. Tot aquest saber no s'ha perdut, ja que "li han fet moltes entrevistes i reportatges", matisa la Lupe sobre la seva mare. La Càndida va rebre el premi Trementinaire d'honor 2011, atorgat per la Festa de les trementinaires de la vall de la Vansa i Fórnols i Josa i Tuixent, i és una de les entrevistades al llibre 'Dones que anaven pel món' (2005), de Joan Frigolé. En aquest volum, la Càndida va dir: "Jo, com que havia anat pel món, sabia què era el món". Les sortides es feien dos cops l'any: dos mesos abans de Nadal, i dos mesos després de Nadal.