Clàudia Riera: “Andorra és casa meva i treballar-hi em dona una energia diferent”

Andorra la VellaHa treballat diferents disciplines però Clàudia Riera sempre ha tingut clar que es volia dedicar al món de la interpretació. Va presentar-se a les proves de l’Institut del Teatre i, partir d’aquí, ha anat enllaçant projectes. Ara interpreta el paper de J a Alba (o el jardí de les delícies), una obra que s’ha representat al Temporada Alta de Girona i al TNC i que el 30 de gener arribarà a l’Auditori Claror del Centre de Congressos Lauredià.

Com va anar l’estrena al TNC?

Molt bé. Va venir molta gent a la prèvia que vam fer i a l’estrena també, tot ple. Crec que el públic ho va rebre molt bé perquè al sortir vaig trobar-me força gent i semblaven molt contents. Quan treballes en una obra durant un mes i mig només amb l’equip i ja l’has vist molts cops, no tens el feedback d’una persona que l’ha vist de zero per primer cop, que és verge en relació a l’obra. Cada dia el públic és diferent, riuen a llocs diferents, i els silencis es mantenen més o menys.

Com és el teu personatge i com t’has preparat per fer-lo?

En aquesta obra encarno un robot. Tot és diferent, des del pensament fins al cos. He fet una anàlisi del text i un treball de línies físiques, és a dir, de com es mou, què veu i què no veu, és una mica Terminator. Tens un munt de dades de cop, sensors per tot arreu. No has de mirar mai a terra, has de mantenir l’esquena molt recta, hi ha dissociació del pit amb el maluc i el cap, els braços han de tenir una rigidesa i una fluïdesa alhora. També hi ha tot un treball de veu. He mirat diverses pel·lícules, he llegit mangues. Vaig decidir posar una veu molt aguda a la robota perquè vaig pensar que, com que és de gènere femení, tindria una veu molt fina, molt elegant, com “l’estereotip de...” Quan s’humanitza l’hi faig més greu perquè es noti més el canvi. La vaig fer jo a partir del text, de la meva visió a partir de tot el que havíem parlat amb el Raimon. Com a actriu vaig fer els deures fent una hipòtesi de com podria ser el personatge.

T’has hagut de rapar els cabells, oi?

Sí. Quan el Raimon em va oferir el paper ja em va dir que m’havia de rapar i ho vaig acceptar. Esperava rapar-me algun dia i que fos per un projecte i no perquè m’hagués trastocat. I m’he rapat.

Com vas aconseguir el paper?

El paper el vaig aconseguir per diverses coses. L’Escena Nacional d’Andorra va treballar la coproducció amb Atrium, el TNC i el Temporada Alta, i a Andorra va fer un càsting d’actrius. Jo era en aquesta llista i casualment al director de l’obra, Raimon Molins, el tenia de professor a l’Institut del Teatre. Estava fent classe i sabia que hi havia un projecte però no tenia ni idea del paper o de si havien passat la llista o no. Quan es va acabar l’assignatura, em va enviar un correu per fer un cafè, em va proposar el paper i em va dir “Ara hem acabat la relació professor-alumna i comencem, si vols, la de director-actriu”. I jo vaig dir “Sí, sisplau”, perquè quan el tenia de professor pensava que m’agradaria treballar amb ell. ¿Allò de compte amb el que desitges? Doncs mira, la vida.

Abans de l’Institut del Teatre has treballat altres disciplines. Per quina t’has decantat?

El teatre es divideix en teatre de text, físic i musical, i jo vaig entrar al de text perquè crec que no tinc prou nivell vocal, per exemple, per fer musicals, de moment. Ho dividim, però en realitat el teatre ho és tot, perquè veient el que fem a Alba no queda gens clar que no hi pugui haver teatre físic enmig d’una obra de text. Tot es barreja, al final és teatre, però tenim la mania de posar etiquetes i classificar.

Com ha sigut treballar amb actors com Montse Guallar i Lluís Marco?

Treballar amb la Montse i el Lluís és un regal que m’ha donat l’Univers perquè són uns animals escènics. Una setmana de lectures al juliol va ser com tres mesos de classes d’interpretació. Els bons treballen molt, també ho he de dir. M’han acollit superbé, tot i que cada un ha treballat el seu personatge, i la meva proposta l’he parlat amb el Raimon. Em donen una seguretat extra a l’escenari que no havia tingut. Tenen moltíssima experiència i són molt bons.

¿T’ha ajudat ser d’Andorra per començar a treballar o fer contactes?

Ser d’Andorra m’ha obert portes a Andorra. És un país petit i som poca gent els que ens dediquem professionalment a la interpretació. I això em va obrir portes allà. Després, amb Alba (o el jardí de les delícies), l’Escena em va obrir una porta espectacular posant-me en aquesta llista per perfil, però la porta l’he hagut de travessar jo. De moment a Andorra no tinc res, tant de bo tingués alguna cosa. Ara estic a fora, però Andorra és casa meva i treballar-hi em dona una energia diferent. Per això el 30 de gener fem una funció a Andorra i em fa una il·lusió tremenda.

¿Has avisat els teus coneguts perquè vinguin a veure’t?

No cal, perquè la meva mare s’està encarregant de fer tota la publicitat del món. Hi ha molta gent que vol veure l’obra però no poden venir a Barcelona per feina o perquè és difícil: és a prop però no és al costat. És una oportunitat perquè la puguin veure i és important poder compartir una cosa que és tan important per a mi, que estic gaudint i que m’omple de felicitat i d’energia. Vull poder-ho compartir amb gent que m’ha vist créixer i que m’han vist evolucionar com a persona i com a artista durant anys.

Què tens previst en un futur proper?

Aquest any he hagut de fer un parèntesi a l’Institut del Teatre perquè em volia centrar al 100% en Alba. En teoria començava al gener però m’ha sortit un projecte i aquest any paro els estudis. Però vull acabar-los perquè crec que com a actriu necessito una formació, m’agrada tenir eines i crec que l’Institut encara té molt a oferir-me, per la qual cosa la meva intenció és acabar la carrera sigui ara o d’aquí 10 anys. Que si no es pot no es pot. Si és perquè estic treballant en projectes en els quals crec i tot, doncs no passa res, però si puc m’agradaria acabar-la.