L’habitatge i la soledat disparen la depressió a Andorra: “ploro cada matí abans de portar el nen a l’escola”

Andorra la Vella“Em llevo plorant cada matí, però ningú ho sap perquè m’aixugo les llàgrimes abans de portar el nen a l’escola”. És una administrativa d'Escaldes, de 42 anys, que viu amb un salari que amb prou feines li permet pagar un lloguer que puja cada any mentre cuida sola dels seus pares grans. “Quan arribo a casa, no tinc forces ni per sopar.”

No és un cas aïllat. Segons el darrer baròmetre d’AR+I, el 37% dels andorrans presenten indicis de depressió, una xifra que confirma el que ja es palpa als consultoris i a la farmàcia: la salut mental és el gran mur invisible del país.

L'habitatge, el principal neguit

Els principals motius? L'habitatge, la soledat i les jornades de feina que deixen poc espai per viure. El mateix estudi assenyala que el 70% dels residents consideren que el cost de l’habitatge és el problema més greu d’Andorra, un factor que alimenta l’ansietat i la sensació d’estancament.

“Què hi faig aquí, treballant sense parar, si no puc ni gaudir d’un cafè sense mirar el compte del banc?”, es pregunta un cambrer, que fa dues feines per estalviar mentre comparteix pis amb tres companys. “Tinc por de quedar-me enrere, de no tenir futur.”

Un baròmetre amarg

Aquest malestar no només afecta els joves. Entre els 44 i 64 anys, el baròmetre reflecteix un increment de l’angoixa per les responsabilitats familiars i laborals, especialment en persones que cuiden familiars dependents sense prou suport.

“Sento que si em poso malalta jo, tot s’ensorra. Ningú em pot substituir”, explica una ciutadana, de 56 anys, que cuida la seva mare de 89 anys mentre continua treballant.

"Toc d'alarma"

El coordinador de sociologia d’AR+I, Joan Micó, alerta que aquestes dades són “un toc d’alarma”: “La depressió i la soledat no són només problemes individuals, sinó que reflecteixen una crisi social que necessita respostes estructurals.”

A Andorra, la soledat no desitjada afecta un 16,9% dels residents, segons el mateix informe, i més de la meitat de les persones de 65 anys o més viuen soles. El resultat és un còctel que acaba convertint el somriure amable que es ven turísticament en un esforç diari per molts residents.

Mentre la societat es concentra en la captació d’inversors i el creixement econòmic, cada cop més veus reclamen que la salut mental i el suport a les famílies i als treballadors precaris siguin una prioritat real. “Necessitem ajuda, no podem seguir així”, diu l'administrativa, abans de marxar corrents a recollir el seu fill.