Joan A. Berenguer: "Ens agrada veure fins a on arriben els nostres límits físics i mentals"

Andorra la VellaJoan Anton Berenguer, Joan Repiso i Tommy Castellet, tres amics i policies, van decidir fa mesos que viatjarien a Costa Rica per participar en una dura cursa per la jungla, les muntanyes i les platges d’un parc nacional durant sis dies. Per si el repte no era suficient, l’han volgut fer solidari i s’han adonat del poder de convocatòria que han estat capaços de generar per engrescar la gent d’Andorra en una idea molt maca. Parlem amb Joan Anton Berenguer, el més novell de l’equip en això de les curses i els grans reptes esportius.

Com va començar el projecte?

El projecte es diu ‘A Simple Aid’ (una senzilla ajuda), se’ns va acudir aquest nom i ha quallat. Va començar fa cosa més o menys d’un any i mig amb l’objectiu de fer una cursa, la Coastal Challenge, a Costa Rica. Em vaig ajuntar amb el Joan Repiso i el Tommy Castellet que són dos ‘cracks’, amb moltes maratons i ironmans per passar-m’ho bé amb ells i aprendre d’ells. Vam decidir aquesta cursa perquè és a la vegada apassionant i difícil, en un lloc molt maco d’anar-hi, a l’interior de Costa Rica. És per equips.

Com és la cursa?

És dins de la jungla i les muntanyes de l’interior de Costa Rica, però també per la sorra de la platja, en un parc nacional molt gran. Vas per rius, per cascades, per passarel·les,… És la selva centreamericana però amb prou desnivell i, a més, amb moltíssima humitat. Creiem que ho passarem molt malament per això, perquè nosaltres a Andorra no en tenim i a sobre hi anem en ple hivern, al febrer. Serà un dels ‘handicaps’ importants en una cursa que dura 6 dies i en què les etapes són gairebé una marató diària.

Ja esteu acostumats a curses d’aquest tipus, per això?

La veritat és que no. Tan llargues no. El Tommy ha fet Ironmans, que són proves físicament molt fortes. Jo he fet maratons de muntanya i de ciutat, però és que he començat fa un any i mig en aquest món! Els veia a ells i em vaig engrescar. Em vaig posar aquest repte a mitjà-llarg termini i vaig anar entrenant i entrenant amb il·lusió per, com a mínim, acabar.

Els tres de l'equip sou companys de feina –policies–, però qui va picar a qui per apuntar-s’hi?

Més aviat els vaig picar jo, perquè si no, sol, segurament no hi hagués anat. Va començar tot una mica pel tema esportiu, però el tema solidari, que hem anomenat ‘Simple Aid’, ho vam parlar el Nadal del 2014, coincidint amb els programes solidaris que fan sovint per aquestes dates. La meva filla em va fer algun comentari i entre això i que el Tommy viatja molt –ha estat a gairebé 100 països diferents– i sempre que viatja m’ensenya fotos dels seus projectes amb nens d’Etiòpia, de Tanzània, de Mongòlia… Ell va amb una bosseta amb el que pot i com que nosaltres som tres vam pensar que per què no fèiem això, però més gran.

I s’ha anant fent gran el projecte…

Vam decidir popularitzar-lo, explicar-lo a través de les xarxes socials, i l’escola Líquid Dansa es va interessar per ajudar-nos. Després una de les nenes de Líquid Dansa ho va explicar a l’escola, els pares es van posar en contacte, va arribar a un altre col·legi… Al final compten amb l’ajuda de Líquid Dansa, el Col·legi Sant Ermengol, el Col·legi Janer, els padrins del Cedre, hem fet unes polseres solidàries per finançar la logística…

Podreu amb tot?

És molt maco això, però les línies aèries no són gaire solidàries.

Pagareu excés d’equipatge…

[Riu] Calculem que portarem uns 100 quilos i ens hem informat a través de l’empresa perquè ja ens costa bastant el viatge en si, que el paguem de la nostra butxaca i hem estat molt de temps estalviant per fer-ho. Com que això era un extra i estem engrescant molta gent, vam fer la polsereta amb la nostra adreça. N’haurem venut unes 900, perquè Líquid Dansa en té 500 per al seu espectacle solidari, i molts establiments han volgut col·laborar-hi venent-les.

També hi portareu llibres?

La idea dels llibres va sorgir de la gent que ha conegut el projecte i s’ha embalat… La nostra idea era portar coses fàcils de dur, però una de les persones que ens va escriure s’ha ocupat de fer ressò i anar a les biblioteques. En tindrem per omplir avions… [fa broma]

A Costa Rica com ho distribuireu això?

Doncs a través de dos centres. D’una banda ens hem reunit amb Unicef, que ha contactat amb els homòlegs de Costa Rica i ens han buscat un centre, perquè Unicef gestiona coses molt més grans, però col·labora donant-nos contactes en projectes així. Nosaltres arribarem dos dies abans de la cursa per aclimatar-nos una mica i aprofitarem un dels dies per anar a una escola a una hora de San José i repartir el que portem. El dia serà l’11 o el 12 de febrer. D’altra banda, l’altra meitat del que portem ho reservem per a l’organització de la Coastal Challenge, perquè els ha fet il·lusió la idea. L’últim dia de la prova, farem el lliurament a una badia de la zona amb els nens i els professors d’una escola d’allà, perquè el material ens el portarà l’organització.

Hi ha una moda ara per fer curses d’aquest tipus?

És veritat que està de moda, però és una bona moda. Fas esport, de retruc visites els països i llocs on vas, que també se'n beneficien. És un turisme en auge, però és un bon turisme. Aprofites el lloc i no només vas a veure les típiques zones que t’ensenyen a les guies. També hi ha empreses que es dediquen a organitzar viatges així. Però no és el mateix una cursa com aquesta, amb campaments i menjar que altres d’autosuficiència, aquestes són molt dures.

Què és el que us aporten aquestes curses per a gastar diners i anar a patir?

[Sospira] No ho sé. Crec que és la superació personal física i mental. Crec que és la possibilitat de dir: jo puc, jo puc fer-ho. Són molts dies, la temperatura és molt alta, en general la gent se sent satisfeta de poder-ho fer, encara que li hagi costat, gràcies a l’entrenament i lluita mental… Ens agrada veure fins a on arriben els nostres límits físics i mentals. Quan vaig començar no era capaç ni d’esmentar una marató. El primer dia que en vaig acabar una va ser il·lusionant, completar un repte més…