Jordi Domingo: "La mort és més suau si un s'espiritualitza abans"

Escaldes-EngordanyJordi Domingo Ribas és psiquiatre, a Barcelona, va atendre als pares de Marc Gonzàlez Galobardes quan el seu fill va morir, per ajudar-los a superar el dol. Poc després, els pares, Paco i Rosa, van constituir l'Associació Marc G.G., per ajudar a persones en la mateixa situació i d'això en fa ja tres anys. En aquells primers passos de l'associació, Jordi Domingo, va oferir una conferència a Andorra, convidat pel col·lectiu i, ara, ha tornat per recuperar idees d'aquell primer esdeveniment, en una xerrada aquesta tarda a la sala d'actes del Comú d'Escaldes-Engordany -i una sessió amb professionals que per la seva feina conviuen de prop amb la mort, aquest dissabte.

Les seves teories poden semblar excèntriques o, com a mínim, diferents, però ell assegura que el fet de considerar que un ésser estimat que mor no abandona les nostres vides és una bona teràpia per als que pateixen aquest trauma i, afegeix, que alguns companys psiquiatres també les avalen.

Com va començar la seva col·laboració amb l'Associació Marc G.G.?

Jo vaig atendre a la Rosa i al Paco quan van perdre el seu fill. Els vaig explicar que el seu fill no era mort. Era mort físicament, però realment estava viu energèticament. Llavors no entenien el concepte, però van començar a investigar i rebre missatges del Marc. Així és com es va iniciar l'Associació Marc G.G. Vaig fer una xerrada el dia que es va inaugurar i aquí estem per repetir-la, millorar-la i demà fem un curs d'acompanyament a la mort per professionals.

Hi ha més professionals al sector amb les seves teories?

Ara es comencen a moure aquests conceptes, tot i que no són gaire habituals. Venint d'un psiquiatre biologista, com sóc jo, encara sobten més a la gent. Jo sempre he estudiat el tema i he acompanyat a molta gent en el procés. També he viscut molts fenòmens especials i, realment, és molt clar que després de la vida continua la vida, però d'una manera diferent.

Per què ens costa creure-ho?

Estem en una societat en què interessa que la gent no pensi gaire, que la gent tingui por. Per això estan les religions i no m'hi fico tampoc amb les religions, perquè després es queixen, però les religions el que fan és que tinguis fe, que creguis en Déu. Ara bé, no diuen que busquis a Déu, diuen que creguis amb ell. Llavors quan algú creu amb alguna cosa no es mou, no aprèn, i continua ignorant. Quan un busca a Déu -que pot ser, per exemple, la bondat infinita- és quan un acaba trobant-lo.

I a l'ésser estimat que hem perdut, com el podem retrobar?

Primer un ha de fer una acció personal i començar a viure d'una manera diferent. No pot començar encara dient que "el rebut de la hipoteca és el més important de la meva vida". Un ha de canviar el xip i començar a pensar. S'ha de preguntar "jo fins ara he viscut o realment no he viscut?". La majoria de la gent s'adona que ha viscut d'una manera, però que s'ha de viure d'una altra manera. Si no, quan arribi el moment de la nostra mort, haurem d'anar ràpid en el procés. Si un ha conegut el tema abans, s'ha preparat i s'ha espiritualitzat, la mort és molt més suau.

En quin sentit?

La mort és alliberadora, no fa mal. Fa mal la malaltia, el dolor, però això ja podem evitar-ho avui en dia. El veritable naixement espiritual és el moment en què un mor. El naixement físic és quan un neix físicament, quan un s'acosta a la mort i mor, és el naixement espiritual -que jo crec que és molt important.

Però la gent que hi queda, com s'ha de comportar?

És evident que hi ha un dol. Però quan un perd un ésser estimat, que pot ser un gos o un cotxe -hi ha gent que ha vingut a la consulta perquè li han robat el cotxe que feia divuit anys que tenia- el dol passa. Ara bé, si tu tens un enfocament espiritual, investigues i veus que la mort no és un pou fosc, sinó que és un canvi de vida d'aquest ésser estimat, llavors comences a estar millor, perquè veus que en realitat està viu. Si agafes una moneda i mires un cantó veus una cosa, si la gires veus una altra cosa. La vida i la mort és això, és com una moneda: per un cantó hi ha la vida física, per l'altre hi ha la vida espiritual, però tot és la mateixa moneda.

I aquesta vida espiritual no acaba mai?

L'energia es transforma però no desapareix. Sí que hi ha canvis de freqüència de vida: un s'espiritualitza, un mor, i continua amb una vida diferent, que evidentment no coneixem -tot i que coneixem moltes situacions que ens poden indicar que hi ha vida, però molt més plena i més sàbia, perquè els ignorants som els éssers humans.

Els seus companys de professió se sorprenen o el critiquen per pensar d'aquesta manera?

Hi ha de tot. Tinc molts amics entre els psiquiatres i potser per això m'han atacat menys, però també em diuen que sóc molt rar, que no dec estar molt bé. Però sí que ho estic, faig de psiquiatre, metge, vaig fent la meva vida.

Hi ha molta gent que dóna suport a aquestes teories i ho promou, però hi ha molta altra gent a la qual li fa por dir-ho. Tinc companys psiquiatres i psicòlegs que em reconeixen que el que dic és el que haurien de dir tots, però que els hi fa por. Per què ens fa por? Si no tinguéssim por a la mort, segurament no tindríem por a dir-ho. I algunes persones comencen a fer-ho. No hem de tenir por a dir allò que realment hem estudiat, fet, viscut.

Quins elements substitueixen, llavors, el contacte físic i les converses en persona, després de la mort?

Hi ha molts cops que et relaciones amb l'ésser mort a través de missatges. D'una manera absolutament diferent. No tens converses físiques, no la toques, però notes que hi és, allà, que està viva amb tu. I perds la pena profunda.

Quan una persona nota que aquest ésser estimat el pot percebre em diu que no té pena, perquè els noten a dintre d'ells. Jo els dic que llavors és que han entès que el dol el patiran i el tindran un temps -és lògic-, però que amb els anys un s'acostuma a viure sense la presència física, que en canvi ja sap que està lligat espiritualment per a sempre a aquesta persona, i això ajuda a l'ésser humà a asserenar.