Societat 14/04/2019

I a partir de l'abril del 1970, les dones van votar

Fins a l'aprovació del sufragi femení quedaven excloses de la vida política pública

T. Navarro
5 min
L'Angelina Mas 48 anys després de l'aprovació del sufragi femení. / T. N. (ANA)

Encamp"Atents a les necessitats i a les legítimes aspiracions del poble andorrà, considerem que ha arribat el moment de concedir a les dones andorranes els drets polítics; puix la funció cada dia més important, que la dona exerceix en la vida social i econòmica de les Valls sembla no adequar-se amb la seva exclusió dels afers públics". Així començava l'exposició de motius del decret sobre els drets polítics de les dones andorranes, aprovat el 14 d'abril del 1970. Però la lluita de les sufragistes andorranes va començar a mitjans dels anys 60, quan a Quima Calvó li van demanar l'autorització del marit, de nacionalitat francesa, per fer uns tràmits al comú d'Andorra la Vella per al seu negoci i sent ella andorrana.

En no estar d'acord, va reunir moltes de les dones que coneixia al restaurant que regentava a Santa Coloma. "Les que estàvem allà érem de formació francesa, potser perquè és la gent que coneixia ella millor", explica Angelina Mas, que embarassada del seu primer fill, també la va anar a buscar la Quima per formar part del grup. "Les reunions inicials no eren per demanar el dret de vot", recorda, sinó perquè "hi havia una situació molt injusta que era el cas de la pubilla". Això implicava que només la pubilla de la casa podia donar-li la nacionalitat al marit i, per tant, si hi havia més filles, els seus marits no podien demanar el passaport andorrà, "amb el greuge que els fills havien de començar el procés de ser andorrans de primera generació, de segona i fins a la tercera no podien votar".

Però el que “ens revoltava una miqueta” era el fet d’haver de demanar una autorització al marit per fer tràmits. No per a tot, perquè no era necessària per obrir un compte al banc quan als països veïns era un requisit imprescindible. “Hi havia coses que havien passat per alt perquè no formaven part dels usos i costums vells”, diu l'Angelina; mentre a França estava vigilat, “aquí passaven olímpicament”. I per tenir el pes suficient per canviar-ho, era imprescindible el dret a vot, per això dones i joves andorrans de primera i segona generació van fer equip. “Volíem una sèrie de coses i per això necessitàvem el dret a vot”, entenent, segons explica, “el dret com la conseqüència d’una demanda d’igualtat”.

La recollida de signatures

Dit i fet, la recollida de signatures va començar mentre les reunions a Ca la Quima continuaven. "Era un temps en què fora de les èpoques electorals no es podien fer reunions", recorda, però la Quima abaixava la persiana de ferro i com si no passés res. Tot i que "si algú hagués trucat a la porta, haguérem pujat a les habitacions perquè no ens trobessin". El permís per anar a buscar signatures s'havia de sol·licitar per escrit al comú i era necessària la firma dels cònjuges. "La nostra signatura no valia si no venia refrendada per l'autorització del marit, era absurd", es lamenta. I en la recerca de suports van trobar de tot. "Hi ha cases que ens van fotre de mala manera", explica, perquè a algunes ja els anava bé com estava o ajudaven als seus marits a recollir vots fent el porta a porta. "A una familiar li vaig dir que no li feia falta perquè el que votava el marit i el fill ho decidia ella, però el meu marit votaria el que li donés la gana i jo el que em sembli", narra l'Angelina. Val a dir que abans, amb el sufragi censatari instaurat, si una dona quedava vídua i no tenia fills barons, passava a ser la cap de casa i, per tant, podia votar.

El 15 de maig de 1968 van presentar els set plecs de signatures, l'autorització per recollir-les i la sol·licitud per iniciar l'expedient perquè els hi sigués reconeguda la facultat d'exercir els drets de ciutadania andorrana de manera plena. Un text on denunciaven que "tot i que al nostre saber no existeixi cap text legislatiu que EXPLÍCITAMENT indiqui que (la dona) no té capacitat d'exercir els seus drets inherents a la ciutadania andorrana plena, DE FET no participa en la vida pública andorrana". La situació per al grup de dones es trobava en "flagrant contradicció amb les declaracions universals dels drets de l'home". La sol·licitud es va debatre més d'un any després, el 4 de juliol del 1969, després que al 30 d'abril del mateix any el col·lectiu entrés una súplica al Consell on es recordava que l'expedient s'havia entrat però els consellers l'havien passat per alt. "Hi havia oposició per part del Bisbat que, sense ser descarats, posaven dificultats", explica, un fet que entenien perquè "els canvis a l'església no agraden i la dona és un ésser inferior agradi o no agradi".

Arriba el dret a vot

Finalment, el 14 d'abril del 1970 va entrar en vigor el Decret sobre els drets polítics de les dones andorranes. No tenien en canvi el dret de ser elegibles, en tant que les institucions creien que l'accés als afers públics s'havien de fer en etapes per "preparar progressivament les dones per a llur nova missió". "Hi havia cada toia al consell", recorda encara molesta l'Angelina, "menys preparats que les dones a les quals no deixaven presentar-se". Tot això en una època en què els únics treballadors fixos a la Casa de la Vall eren el nunci, el secretari i l'administrativa, que treballaven a mitja jornada, i sis o set policies.

I l'elegibilitat?

A mitjan maig del 1973, els consellers Òscar Ribas i Jaume Bartumeu Canturri, dos andorrans de primera generació, van presentar una moció per atorgar a les dones el dret de l'elegibilitat. "No em donava la gana haver de presentar signatures i demanar caritat", recorda l'Angelina, de manera que va anar a parlar amb el Síndic, "fill de la Seu", i li va dir: "No tindràs els pebrots de fer-me passar una demanda quan tu estàs assentat a la cadira més important del país pel sol fet de posar-te al llit amb una andorrana". L'endemà ella li va demanar perdó i el Síndic li va donar la raó. El Consell General ho va aprovar dies després de presentar la moció i va entrar en vigor al setembre del mateix any, a punt per a les eleccions generals del 1974.

"El primer any que vam votar les dones vam dir que volien que ens presentessin la campanya electoral", explica, introduint per primera vegada els mítings electorals en la campanya. Creu que "van buscar molt florero, nenes bones i que no molestessin" per a les llistes electorals, deixant a "aquella gent que consideraven més revolucionària", com la Quima, fora. L'Angelina va participar activament en la política però no va tenir "candiditis", com ella diu, perquè "mentre el projecte tiri endavant, tant es val si ho faig jo o el partit". Però sí que va encoratjar a companyes a participar, per exemple ajudant-les a entendre els pressupostos.

La igualtat, ara

"S'ha de donar temps al temps", diu l'Angelina quan parla sobre la situació del feminisme a Andorra, "perquè la gent ha de poder pair els canvis". L'última agrupació en la qual va participar era el Grup de dones per l'acció i la reflexió, a principis dels 2000, on van posar l'accent en empoderar a dones per anar als mitjans de comunicació i "que pensessin que valien per fer política". Amb tot, reconeix que "les coses ja estan canviant" i que és necessari que "la població estigui madura per acceptar-ho".

stats