Un quart de segle, rescats sonats, personalitats i celebracions històriques

EncampCorria l'any 1990, quan Saetde va decidir adquirir la mítica instal·lació del refugi del Llac de Pessons. Un espai per als muntanyencs obert llavors només a l'estiu, ubicat en un entorn idíl·lic al Circ de Pessons, a 2.350 metres d'alçada a tocar del llac natural. Calia algú que el gestionés com a restaurant durant la temporada d'hivern (s'hi pot accedir esquiant pel camí de Pessons), i la responsabilitat va recaure en la Teresa Llorente, una de les treballadores més carismàtiques de l'estació. Fa 34 anys que hi treballa, 25 dels quals encapçalant la gestió del refugi de Pessons. Durant aquest quart de segle ha viscut amb intensitat la història d'aquesta petita instal·lació, ara convertida en restaurant molt apreciat i que molts asseguren que és "l'espai més especial de tot Grandvalira".

Només inaugurar el renovat refugi, ja va quedar palès que es convertiria en un pou d'anècdotes. "Vam estrenar-nos per un pont de la Puríssima", la històrica festivitat durant la qual va caure la gran nevada que va deixar paralitzat al país, sobretot els turistes que hi van poder arribar, recorda la Teresa. "La gent venia a comprar i no podia tornar, tinc la imatge de la gent baixant esquiant per Encamp", explica. Evidentment, els primers dies del restaurant no van estar marcats per una elevada afluència de comensals.

Però amb neu o no, el refugi sempre ha estat allà, al peu del canó, atenent als clients, hivern i també estiu (actualment obren també des de mitjans de juliol fins al pont del Pilar). Vint-i-cinc anys donen per a molt. Els que s'hi han deixat caure han tastat els plats partint d'una gastronomia de muntanya "senzilla però de qualitat". Famosos com la Baronessa Thyssen amb el seu fill Borja (quan aquest encara era un infant), el torero Fran Rivera, la model argentina Valeria Mazza, l'esquiador d'elit Alberto Tomba, el corredor de motos Àlex Crivillé o el cuiner Karlos Arguiñano són alguns dels que hi han estat, i que es poden trobar als quadres que decoren el restaurant. Precisament el xef basc "va alabar la nostra cuina", explica orgullosa la Teresa.

A banda de personalitats que han omplert de records la història de Pessons, la Teresa també parla amb satisfacció de les fortes amistats que ha anat forjant al llarg d'aquest quart de segle de vida al capdavant del refugi. "Alguns eren uns nens, i ara són adults; segueixen venint a visitar-me", explica. Així mateix, el refugi també era un dels llocs preferits de Francesc Viladomat, impulsor de l'estació del Pas de la Casa i pioner del sector de l'esquí al país. "Era una mica casa seva", recorda la Teresa amb nostàlgia, "venia a dinar i després sovint es quedava a fer la migdiada".

Celebracions institucionals

Si les parets del refugi parlessin, sortirien intimitats amagades en el més profund record. La Teresa és prudent, i prefereix mantenir el secret sobre fites importants que han vist els seus ulls i les taules de l'acollidor restaurant. Grans celebracions, esdeveniments amb importants personalitats del país, "que se'n van amb mi", professa. Només ens dóna algun detall del que va tenir lloc l'any 1993, el de l'aprovació de la Constitució. Després de la seva signatura, els impulsors "van venir aquí a celebrar-ho" amb un gran àpat, assegura.

El que sí que pot explicar, perquè de fet va sortir als mitjans de l'època, és l'anècdota del 'gos salvador'. Als anys 90 el refugi de Pessons comptava amb un guarda que s'hi quedava a dormir. Tenia un gos, que un vespre va començar a bordar de manera sospitosa, quan ja havien tancat les pistes d'esquí. Quan el guarda va treure el cap per la finestra va trobar un home que, mentre feia esquí de muntanya, havia caigut dins el llac, el qual no havia vist perquè estava cobert de neu. "El guarda va trucar el maquinista, i amb l'ajuda d'una corda el van poder rescatar", relata la Teresa. Sense l'ajuda i el gos el relat no hagués tingut un final feliç. D'això ja han passat dues dècades, però encara ara presencien incidents de persones que s'aventuren a creuar el llac glaçat, assegura la Teresa.

Estèticament, el refugi no ha canviat massa durant els seus 25 anys d'història, i manté la seva estructura de borda tradicional. Sí que s'ha millorat la terrassa, amb una zona de solàrium i fins i tot amb l'opció luxosa de degustar cava i ostres durant una parada entre esquí i esquí. I és que l'esport blanc ha evolucionat, i ara implica molt més que baixar per les pistes. I la Teresa ho sap, malgrat la nostàlgia dels records. En definitiva, la carismàtica gerent del refugi, es renova i no perd l'empenta del primer dia. Si seguirà 25 anys més, o deu, o un, o cap...això només ho sap ella.