Publicitat
Publicitat

Adéu al castell?

Molines Patrimonis, que ha realitzat des del 2007 un esforç ingent i exemplar, acompanyat en tot moment pel Govern i pel Comú d’Andorra la Vella, mereix que el jaciment sigui considerat com el que és: una veritable joia patrimonial

Des de fa un temps semblaria que es vol despatxar amb una certa urgència la hipòtesi que les restes del jaciment de la Roureda de la Margineda siguin les del castell de Sant Vicenç, per privilegiar la de que ens trobem davant d’un simple "veïnat, barri o suburbi" de la població de Santa Coloma. Els signants d’aquest article, historiadors i arqueòlegs amb una llarga experiència professional, tenim algunes objeccions a fer-hi, i no voldríem que el nostre silenci sobre aquesta qüestió fos interpretat com un senyal de conformitat o d’assentiment. Entenem que només des del debat i l’intercanvi s’avança en el coneixement, i que no és una bona pràctica científica investigar amb partits presos, obviant evidències i menystenint les opinions contràries.

Se’ns acumulen dubtes, preguntes i arguments. Intentarem, d’entrada, fer una consideració terminològica sobre el concepte de castell. Què és un castell, en el context pirinenc del segle XIII i amb una societat molt militaritzada que explicaria la presència de la gran quantitat de restes d’armament i la necessitat d’establir estructures defensives? Conceptes complementaris i sovint superposats. D’entrada, un 'castrum' és un terme, un districte, un territori. Una estructura fortificada, també, però no necessàriament del model arquetípic que tots tenim en l’imaginari.

Els dos documents que considerem són essencials per atribuir a les restes de la Roureda de la Margineda el nom de la Força de Sant Vicenç —la donació d’Ermengol VIII a Arnau de Castellbò, del 1190, i el conegut com el Segon Pariatge d’Andorra, del 1288, ens donen també pistes certes sobre la topografia i la natura de la darrera fase de l’anomenat castell de Sant Vicenç, una entitat jurisdiccional de llarga tradició, que es documenta per primer cop el 952 i desapareix dos segles i mig més tard.

El document del 1190 té dos parts. A la primera es detalla la creació d’un castell i una força al puig d’Arfa ("kastrum et forciam") i a poblar-lo ("et popules hominibus"). És significativa la menció a la "força", que és una estructura urbana protegida pels mateixos murs dels edificis, que, sense obertures, fan de muralla. El fet que murs o torres continguin estructures d’estances no invalida la seva funció assignada inicialment. De fet, podria ser factible que en un primer estadi aquestes estructures fossin hàbitats i en una etapa posterior, fossin omplertes de pedra per acomplir necessitats defensives.

La segona part del document, la que fa referència a la reconstrucció futura ("quando construxeris") de l’antic castell de Sant Vicenç, ens dóna una preciosa referència topogràfica: el nou castell, que s’ha de construir dins de la jurisdicció de l’antic terme castral de Sant Vicenç, una propietat comtal residual, esmentada en l’acta de consagració de Sant Feliu de Ciutat del 952, s’aixecarà a l’"arrel de la muntanya d’Enclar" ("ad radicem Montisclari"). I les dos seccions del document s’enllacen amb una paraula molt significativa: després de parlar de l’establiment d’Arfa, l’escrivà hi va posar "similiter", "de la mateixa manera", com volent indicar que tot allò que s’havia tractat en parlar del puig d’Arfa calia aplicar-ho al nou castell de Sant Vicenç. És a dir: la construcció d’una fortalesa i, en un procés paral·lel, la instal·lació de pobladors-pagesos per explotar els recursos del terme.

Pel que fa al Pariatge del 1288, n’hem d’extreure dos idees centrals. En primer lloc, l’existència real i física d’una estructura complexa situada "al puig de Sant Vicenç", que el redactor es veu obligat a definir amb tres paraules, tres: "força, edificació o castell" ("fortitudo, hedifficatione seu castro"). Hem de destacar que, en un document contemporani, l’antic emplaçament del primer castell de Sant Vicenç, dalt del roc d’Enclar, apareix citat com el "roc de Sant Vicenç", i que un 'podio', o pui, es refereix a un turó de desnivell suau i accessible, com és l’emplaçament del jaciment. En segon lloc, el document protocol·litza l’obligació d’amortitzar les estructures construïdes: "et illud quod factum est seu hedifficatum totaliter removeatur et faciat removeri", "tot allò que ha estat fet o edificat sigui totalment remogut i el faci remoure". Això, naturalment, explicaria el ventall cronològic de la fase de gran ocupació del jaciment, sense perjudici d’ocupacions residuals posteriors.

Se’ns diu que no hi ha estructures defensives. Deixant de banda el gruix dels murs i l’evident torre que s’alça al costat de l’accés sud —i que, fins allà on podem entendre— encara no ha estat qüestionada, hi ha un element de cultura material, entre la gran quantitat d’armament recuperat, que, al nostre entendre, és essencial per atorgar al conjunt una evident vocació defensiva. Ens referim a la troballa, en una de les estances de l’edifici principal, d’una sèrie de projectils de 'fustibalum' o mandró, que és el terme emprat a les fonts medievals. Es tracta d’una gran fona impulsada per un mànec, i que sembla que només va ser utilitzada per la infanteria a les legions romanes. La iconografia medieval ens la representa exclusivament en contextos de setge i utilitzada des de posicions dominants, com es pot veure a les miniatures de la bíblia de Roda (1050-1150) i en els frescos sobre la conquesta de Mallorca procedents del palau Caldes (avui al MNAC), datats entre el 1285 i el 1290. Les dimensions dels projectils trobats a la Roureda fan inviable el seu ús a peu pla per peons d’infanteria, i ens porta a deduir que, si hi ha provisió de material bèl·lic concebut per combatre un setge, necessàriament ens hauríem de trobar davant d’un recinte tancat i fortificat.

Pel que fa a la relació suburbial o subordinada amb Santa Coloma, pensem que no hi ha cap indici de l’existència a Andorra d’aquesta mena d’assentaments secundaris que, a més, haurien d’haver deixat un rastre a la documentació, com passa a la gran majoria de nuclis de poblament de l’Andorra medieval. També hauria d’haver deixat rastre els episodis d’aiguats per la crescuda del riu d’Enclar i el torrent Pregó. En qualsevol cas, vista l’extensió i la natura de les restes, probablement hauríem de considerar que el suburbi seria més gran que la metròpoli. El que tampoc no explica la hipòtesi del poblament associat a Santa Coloma és l’existència i funcions del gran edifici central, que nosaltres pensem podria ser una 'domus', o residència fortificada, ocupada pels representants del comte de Foix.

No ens voldríem allargar més. Molines Patrimonis, que ha realitzat des del 2007 un esforç ingent i exemplar, acompanyat en tot moment pel Govern i pel Comú d’Andorra la Vella, mereix que el jaciment sigui considerat com el que és: una veritable joia patrimonial i la peça clau per entendre la complexitat política que va portar a l’establiment de la consenyoria el 1278. Un jaciment d’aquesta importància, simbòlica i real, hauria de rebre la màxima atenció de la comunitat científica. El nostre argumentari —que, insistim, és una hipòtesi de treball— no vol criticar gratuïtament la feina dels nostres companys, ans complementar-la, tot aportant elements de reflexió que ajudin a generar una correcta interpretació de les restes. Quantes més propostes interpretatives tinguem d’una mateixa evidència física històrica més ens aproparem a entendre la seva finalitat i rellevància.

Suggerim que, un cop exhaurides les excavacions sobre el jaciment, poguéssim, tots plegats i amb la participació d’especialistes en història i arqueologia medieval, repassar les memòries, rellegir totes les estructures, lligar-les amb la documentació de què disposem i inserir-ho tot plegat en el context apassionant de l’Andorra del temps dels Pariatges, segurs de què trobarem el desllorigador d’una interpretació científica fonamentada i consensuada.