'Compliance'

A ningú se li escapa que aquest no està essent precisament un any fàcil per a Andorra. Tots crèiem fermament que el 2015 seria l’any de la remuntada econòmica, però factors inesperats han obligat les nostres autoritats a prendre decisions excepcionals i a la ciutadania a fer esforços afegits que no estaven previstos i que han erosionat notablement la moral d’un país que està més necessitat que mai d’un canvi de rumb real que ens permeti deixar enrere més de 7 anys de penúries.

Si bé és cert que en termes estrictament estadístics l’economia andorrana ha crescut un 2,2% al 2014 en relació a l’exercici anterior, també ho és que qui encapçala el creixement és el sector financer, que creix més d’un 10% en relació a l’any anterior, contràriament a d’altres sectors amb una marcada propensió a l’estancament o fins i tot al decreixement.

Si ho analitzem objectivament, és clar que els darrers anys les nostres entitats financeres, que al 2014 ja representen el 23,2 % del PIB. han sabut ajustar la seva gestió, optimitzant els seus recursos i assolint així uns resultats prou òptims com per afrontar el canvi de model de negoci que la nova realitat internacional anirà imposant implacablement els propers anys. Però, i la resta d’agents econòmics del país com ho viuen? Què en pensen?

Per una banda, està clar que Andorra i les seves entitats financeres, més enllà del desafortunat accident de BPA d’enguany, han evolucionat molt positivament tant davant de la crisi iniciada el 2007 com davant de les exigències creixents que arribaven dels organismes internacionals i que ens conduiran a l'abans esmentat canvi de model i a l’assumpció de l'intercanvi automàtic d’informació al 2018 amb tot el que representa.

Per una altra banda, però, els nous criteris d’austeritat, no pas de rigor -que aquest ha existit sempre-, han trobat com a grans damnificats els darrers anys els ciutadans del país, empreses o particulars, molts dels quals o s’han vist perjudicats per l’encariment dels serveis financers o han vist minvades les seves expectatives d’impuls de nous projectes per la reducció de les polítiques de finançament.

Ara, però, aquest malaurat 2015 sembla haver-nos portat un nou col·lectiu de damnificats: els inversors forans. Més enllà d’engrescadores notícies d’estadístiques respecte al creixement de l’obertura de negocis al Principat, i tantes d’altres que marquen una tendència positiva a llarg termini, la realitat de l’obertura econòmica iniciada a l'estiu del 2012, ens porta sobretot frustració. Per què?

Són diversos els raonaments que estan frustrant molts del projectes d’inversió al país. És clar que administrativament parlant i malgrat els esforços legislatius en pro de la simplificació, el procés segueix essent llarg i feixuc en molts casos. Hi ha molts terminis que es podrien escurçar i molts tràmits que es podrien simplificar, però cal voluntat real per part de les autoritats competents per impulsar els canvis que hi ajudarien.

Però des de març d’enguany –tots sabem per què- les entitats financeres del país s’han sumat a aquest disbarat de procés de frustració i desencís, encara que en aquest cas, tenen un culpable a qui responsabilitzar del canvi de criteri: el famosíssim, entre els que som del ofici, 'Departament de Compliance'. I dic famosíssim perquè mai n’havíem sentit a parlar tant com ara del 'Compliance', quan de fet, ha existit des de sempre o almenys des de fa molts anys, encara que no se’n parlés.

El Departament de compliment normatiu de qualsevol de les nostres entitats financeres té una transcendent tasca que passa per portar un estricte control de tots els clients i llur operativa financera, així com dels potencials clients que presenten candidatura a ser-ho de cara al compliment de la normativa nacional i internacional i per tal de detectar possibles males praxis que s’apartin del cada cop més estricte marc legal en matèria financera.

Humilment crec que fa molts anys que els nostres bancs, ultra residuals casos ja coneguts i que estan essent tractats per les instàncies pertinents, apliquen de forma estricta els criteris que determinen el compliment normatiu en matèria financera. Així s’ha demostrat fins al moment present i res fa pensar que defallim en aquest aspecte tan vital per a la reputació del nostre país.

Ara bé, professionals, aspirants forans a inversors o a residents, i no pocs, podem donar fe que alguna cosa està passant en els processos de verificació de compliment normatiu a les entitats financeres del nostre país d'ençà del fatídic març 2015. Escoltant els greuges d’uns i altres recordo els comentaris d’una especialista espanyola en 'compliance' que deia que aquesta paraula anglòfona anava molt més enllà del concepte de “compliment normatiu”, doncs una entitat financera, tot i que en un moment donat un potencial client podia complir estrictament amb tots els requisits legals exigibles, hi havia un factor subjectiu, ètic i jo afegiria de política interna o de conveniència, que podia motivar la denegació d’aquell expedient sense cap altra raó que no fos el fet que “no ens agrada i punt”.

Doncs bé, a hores d’ara les oficines bancàries del país en general, quan s’hi presenta el nou inversor o resident a obrir un simple compte bancari per operar, el sotmeten a un 'via crucis' només a l’abast dels més pacients i que li acaba generant una sensació de “presumpció de culpabilitat” contra la qual s’ha lluitar aferrissadament i de vegades se’n surt victoriós. Són mesos d’espera fins que el procés acaba i el causant de tot aquest greuge és un ens que et diuen que està separat del banc, independent, fred i distant, molt distant, com si de fet fos d’un altre llunyà planeta, que es diu 'Departament de Compliance'. Un departament que havia existit sempre però que ara s’ha convertit en el més inversemblant enemic dels que, atrets pels avantatges de l’obertura econòmica, aspiren a fer-se un lloc a la nostra societat.

Vet aquí que per això penso que hi ha implícita en l’ambient una sensació que un factor subjectiu, no pas ètic, més aviat de conveniència o de política interna conservadora, imposa un retard dissuasiu que regula artificialment un mercat a l’espera que la boira generada pel FinCen s’esvaeixi i les nostres entitats ho vegin tot més clar.

És ben bé com si d’un fenomen de la natura animal es tractés: només els més forts –i pacients- sobreviuen a l’experiència. Molts es queden pel camí, marxen desencisats i el que és pitjor, dissuadeixen a d’altres que ja ni ho proven.

Cal trobar, doncs, solucions si volem que això no se’ns en vagi de les mans. La fórmula diabòlica composta per la dilació de l’Administració + el nou 'compliance' bancari pot frustrar de forma significativa el procés d’obertura econòmica i deixar seqüeles que retardin la tan anhelada recuperació. Animo tots els agents econòmics i actors polítics a reflexionar sobre aquests aspectes, conscient no obstant de les dificultats que entranya el delicat moment que vivim i del qual no dubto en sortirem airosos mercès a l’esforç de tots.