El sucre com a addicció
Gastronomia07/02/2023

És possible deixar de menjar galetes Oreo?

La resposta és que no, segons la revista 'El Món d’Ahir' basant-se en estudis que relacionen la ingestió de sucre amb l’addicció

Els fabricants d’Oreo tenen clar que han d’integrar el sucre en l’elaboració de les galetes, perquè saben que llavors les convertiran en addictives. Cada galeta pesa 11 grams, 4 dels quals són sucre. Els científics que estudien les addiccions asseguren que el sucre necessita sis dècimes de segon per estimular el centre de plaer cerebral des que la dolçor toca la punta de la llengua fins que arriba al cervell. I per això té una capacitat d’addicció tan gran, perquè el temps que triga a excitar el cervell és mínim. Per contra, “al fum li costa deu segons travessar l’entramat nerviós de la gola i els pulmons per arribar al cervell”. Ho explica el físic i periodista Toni Pou basant-se, entre altres estudis, en el llibre Hooked (2021), del guanyador del premi Pulitzer Michael Moss. Pou ho ha escrit a l’edició actual de la revista d’història El Món d’Ahir, dirigida pel periodista Toni Soler, que acaba de publicar un volum dedicat íntegrament al sucre.

Cargando
No hay anuncios

Ara bé, l’ésser humà no ha menjat sempre sucre tal com ho fa ara. “Els nostres avantpassats ingerien el sucre en la seva matriu original, és a dir, en forma de fruita i altres productes d’origen vegetal”, cosa que no causava cap alteració en l’organisme perquè, “acompanyat de la fibra i la resta de components, el sucre s’absorbia a poc a poc”, diu Pou, que afegeix que el segle I aC el sucre ja s’havia refinat i més tard va arribar així a Europa. 

Més enllà del relat nutricional i científic explicat pel físic, la revista també tracta el producte amb perspectives diferents, que aprofundeixen en un producte que té implicacions diàries en el nostre llenguatge (atribuir el qualificatiu dolç a les persones o als objectes sempre té connotacions positives). Des del punt de vista de la literatura, la periodista Valèria Gaillard se centra en la magdalena de l’escriptor francès Marcel Proust, el dolç que s’ha convertit en un símbol de la memòria, amb diferents capes de significat. El que més ha transcendit és que la magdalena remet “a la tendresa de la infància”. També “té una connotació sensual, si ens atenim a la seva forma arrodonida, que dona molt de joc a les ambigüitats”. L’escrit de la periodista a la revista El Món d’Ahir subratlla que l’episodi de la magdalena és el més conegut de la història de la literatura, però poc se sap que el llibre on apareix, A la recerca del temps perdut, consta de set volums i tracta de la història d’un nen que vol ser escriptor, però que no troba la manera de realitzar el desig d’escriptura.

Cargando
No hay anuncios

L’edició de la revista dedicada al sucre es completa amb molts altres reportatges interessants, com el dels periodistes Marc Casanovas, Paula Molés i Carme Gasull. I, al final, s’acaba amb fotografies d’unes postres del pastisser Jordi Roca, del Celler de Can Roca, que porten per títol "I per postres, un llibre” i que descriu el pas a pas de la invenció d’un dolç amb gust de llibre. Ho ha explicat al seu compte d'Instagram.

Cargando
No hay anuncios

Toni Soler: “Busco la crema que s’assembli a la que feia la meva mare”

A Toni Soler, director de la revista, li agrada menjar dolç més que quan era jove, però alhora li agraden els menjars amb gustos forts, picants, salats. “Abans era de formatge brie i ara soc de gorgonzola”, diu. I afegeix més exemples: “Abans bevia whisky emmascarat amb Coca-Cola i ara el prenc sol”. 

Cargando
No hay anuncios

Sobre el sucre, el periodista també confessa que els àpats els prefereix acabar amb postres. I, d’entre totes, la preferida és la crema. “La crema em torna boig, en demano a tot arreu i en faig inventari, perquè busco la que més s’assembli a la que feia ma mare”, que era molt fina i elegant. Ara bé, el periodista sosté que li costa trobar-ne de bones als restaurants: quan ho aconsegueix, en prendria un litre sencer. I una recomanació per a navegants en cremes: “La de la Fageda està molt bé per ser envasada”.

Cargando
No hay anuncios
“La revista 'El Món d’Ahir' pretén fer una modesta contribució a la història”

El periodista Toni Soler va començar a publicar El Món d’Ahir ara fa cinc anys. “Era un any en què no feia tele, tenia temps i sempre m’havia atret la idea d’editar una revista com la Jotdown, per exemple”, explica un matí a l’hora d’esmorzar (dolç, sí). Cinc anys després, la revista de paper en català sobre història té una comunitat de subscriptors estable (1.200) i un acord amb Abacus per a la distribució. “La diferència amb altres revistes d’història és que nosaltres posem l’accent en la història narrativa, en els textos, dels quals tenim molta cura, que passen per l'edició acurada de Pere Farré, Laura Gas i Manel Lucas”. Dit amb altres paraules, “és una revista per gaudir-la com a lectura, per això preferim encarregar articles a periodistes que escriguin bé i no tant a estudiosos reputats”. Per què? Perquè “de vegades el periodista s’acosta al tema des d’una ignorància que és la mateixa que la del lector i el procés d’investigació es farà al mateix temps”, diu Soler. I esmenta l’article escrit pel periodista Albert Om sobre la biografia del revolucionari mexicà Pancho Villa, publicada a l’edició anterior a la del sucre.

Actualment, la revista publica monogràfics en què, de manera polièdrica i transversal, s’aprofundeix sobre un tema, però “ha estat una evolució natural de la revista” perquè de bon principi no era així. Després del sucre, el tema següent serà “el futur”,  sobre la història del futur. “Analitzarem com els humans hem pensat el concepte del futur, perquè ara parlem molt del futur, però al segle XIII també en parlaven”. Tant és així, que pensar en el futur ens fa ser humans “i alhora ens connecta amb humans d’altres èpoques”, conclou.