22/09/2018

Espanya, el Marroc i la feina bruta contra la immigració

2 min
Immigrants subsaharians als afores de Tànger, on sobreviuen com poden

La frontera sud d’Europa s’ha desplaçat cap a l’estret de Gibraltar des que la ruta entre Líbia i Itàlia està més controlada per les milícies que actuen com a guardacostes del govern de Trípoli amb suport de la UE, a la qual s’ha afegit la croada antiimmigrants del vicepresident italià Matteo Salvini, que ha foragitat les ONG del Mediterrani central. Però les últimes setmanes el pas del Marroc a Espanya també s’ha complicat. Els gestos humanitaris inicials de Pedro Sánchez s’han esvaït. El president espanyol ha pactat aquest estiu amb la cancellera Angela Merkel que Espanya i Alemanya proposessin als socis europeus una partida de 130 milions d’euros per al Marroc per finançar la lluita contra la immigració clandestina. I el Marroc ja ha començat a fer els deures: la pressió de la policia i l’exèrcit s’ha incrementat als dos principals punts de sortida de pasteres, Tànger i Nador. L’ARA ha visitat aquestes zones i ha pogut comprovar la duríssima situació que s’hi viu.

En efecte, s’empaita els subsaharians -no les màfies que se n’aprofiten- i se’ls envia cap al sud del país. Molts, però, tornen. Alguns paguen a la mateixa policia corrupta per evitar la persecució. A més, amb aquesta col·laboració amb la UE, el règim alauita es treu de sobre la pressió per la repressió dels moviments socials del Rif. Molts joves rifenys, i per tant de nacionalitat marroquina, han decidit fugir cap al nord frustrats per la situació i per la nova llei de servei militar obligatori: de fet, els marroquins són la primera nacionalitat entre els clandestins que travessen l’estret de Gibraltar i el mar d’Alborán. I la col·laboració antiimmigració amb la UE també ha donat aire a Mohamed VI en la qüestió del Sàhara, i per negociar els acords pesquers.

I encara hi ha més efectes col·laterals: la mà dura amb la immigració està afectant també immigrants legals subsaharians, en alguns casos igualment detinguts i deportats. De fet, la mobilitat tradicional entre països africans es complica cada dia que passa. El Marroc, on el racisme ha crescut, ja no es considera un país segur per a molts, que es veuen forçats a fugir cap a Europa jugant-se la vida en pasteres, precisament el que es pretenia evitar des de Madrid, Berlín i Brussel·les amb el suport del règim marroquí. I si una conseqüència evident ha tingut la resposta policial ha sigut, tal com han pogut comprovar els periodistes d’aquest diari, un empitjorament de la situació humanitària: les condicions de vida dels immigrants subsaharians al Marroc són avui molt més precàries. Les persones en trànsit cap a Europa que són al Marroc viuen assetjades permanentment: extorsionades, amagant-se, espantades. El seu present és fosc i el seu futur incert.

stats