La comissaria de Via Laietana, una ferida al centre de Barcelona

El manteniment d'un espai on es va practicar la tortura és una vergonya per a la democràcia

Hi ha una frase que resumeix a la perfecció el que va suposar la Prefectura Superior de Policia de Via Laietana per als militants antifranquistes que hi van passar durant la dictadura després de ser detinguts. L'ha pronunciat aquest dimecres Carles Vallejo, president de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics del Franquisme: "Sortir de la Via Laietana i anar a la presó era un alliberament". Vallejo presideix una de les desenes d'entitats memorialístiques, juntament amb Òmnium Cultural i la Fundació Josep Irla (vinculada a ERC), que aquest dimecres han demanat que el lloc on ara hi ha encara una comissaria de la Policia Nacional es converteixi en un centre d'interpretació de la tortura.

I és que si l'existència d'un monument públic on s'exaltava un dictador, com era el Valle de los Caídos, resultava un insult a la memòria de la democràcia, també és greu que un centre on es torturaven opositors al règim continuï fent funcions de comissaria. En cap altre país seria imaginable que un lloc semblant no hagués sigut museïtzat o, com a mínim, se li hagués canviat el caràcter policial. Per posar-ne un exemple, l'edifici de la temible Dirección General de Seguridad és avui la seu del govern de la Comunitat de Madrid.

Resulta especialment punyent que els detinguts en les protestes contra la sentència del Procés, la majoria joves que no superaven la vintena, fossin introduïts en els mateixos calabossos per on van passar personatges com Miguel Núñez, Gregorio López Raimundo o Jordi Pujol, per citar-ne només alguns noms. El número 43 de Via Laietana era la seu de la Brigada Político-Social, la branca policial encarregada d'investigar i perseguir els opositors al règim, que tenia carta blanca per fer i desfer amb els detinguts. Perseguia comunistes, anarquistes, nacionalistes i en general qualsevol que representés un perill per a la dictadura. Els germans Creix, Antonio Juan i Vicente Juan, es van fer especialment famosos per les seves "habilitats manuals", en paraules de Manuel Vázquez Montalbán, que també va passar per aquest lloc tan sinistre. Eren torturadors professionals que van escalar posicions en l'escalafó policial gràcies al seu sadisme i crueltat.

En realitat, i tenint en compte els antecedents, hauria de ser la mateixa Policia Nacional la primera interessada a demanar-ne el trasllat per no veure's contaminada pel que va passar en aquell lloc durant la dictadura. Però 45 anys després de la mort de Franco, la comissaria encara hi és. En contra de l'opinió de la majoria de forces polítiques de la ciutat (inclòs el PSC), dels comerciants de la zona i dels seus veïns, que el veuen com un lloc que genera una tensió innecessària en un lloc simbòlic de la ciutat.

Si de veritat el govern espanyol vol ser coherent amb la seva política de memòria històrica, si de veritat es vol deixar d'insultar el record de les víctimes de les tortures, si de veritat es vol cicatritzar una ferida que encara sagna, cal traslladar la Prefectura Superior de Policia a un altre lloc. Un on no s'ofengui la memòria de la democràcia.