Marcel Fité 04/01/2021

Passejades d'hivern

Cal una revolució dels valors, del sentit del gaudi i de l'amor per la terra i per la feina ben feta

Marcel Fité
3 min

Aquests dies freds i de pandèmia, quan el sol escalfa una miqueta, a la meua parella i a mi ens ve de gust agafar el camí que surt del Roser, travessa els Escolomers, la Deveseta, les Rases i s'enfila, costerut i entre cantals, per la Mallola cap a Coll Piquer. A mà esquerra encara hi queden restes d'esforçades parets que s'arrapen desesperadament i desesperançadament al terreny per sostenir antics olivers, que ofegats entre matolls, ginebres i bardisses, encara resisteixen heroicament el pas del temps com els esquinçalls de les poques banderes que encara pengen en alguns balcons del poble. Un pagès ―lo Joan del Quitxo― m'explica que aquests olivers encimbellats en feixes impossibles els havien plantat els antics raiers. El municipi els havia cedit un terreny comunal perquè ells, en l'època que el riu es glaçava i no s'hi podia traginar fusta, hi poguessin fer parets i plantar els arbres per a tenir una mica d'oli per al «gasto». Els rocs de les parets els van extreure a cop de mall i barrina contra els grans roquissars que hi abunden i d'aquí que el nom amb què es coneixia aquell bocí de solà fos el de solà de Barrenes. Avui aquells vells noms es difuminen i es van esborrant al mateix ritme que s'enfonsen les parets, s'ensorren les feixes i la natura, en el seu estat més selvàtic, va devorant aquells vells olivers per obra i gràcia de les argelagues, les bardisses, els ginebres, els roures, els pins i altres plantes per l'estil.

En un contrast estrident amb aquest paisatge hi ha els olivers del Lluís de cal Josepó, un nargoní ―fill de raier― que exercí una gran part de la seva vida laboral a Barcelona, però que des de 1979 fins avui s'ha dedicat a recuperar i millorar l'antiga olivereda familiar de la Mallola. Veure aquells olivers de fulla argentada, tan nets i ben cuidats, aquelles feixes rogenques tan ben conreades i polides, aquelles parets de pedra seca tan minuciosament ben construïdes i restaurades, és un plaer per als sentits, un motiu d'esperança i un exemple per a tota la gent que s'avorreix i no sap què fer. En aquestes feixes i parets, jo hi percebo una força poètica oculta; una mètrica i una rima precises i misterioses, d'aquelles que avui no conreen ni els nostres poetes més llorejats i premiats. Deu ser això, l'art autèntic, oi?

Però és evident que no es pot deixar tot a l'atzar de la intel·ligència i de la prodigiosa voluntat d'una sola persona. Cal una revolució dels valors i del sentit del gaudi i de l'amor per la terra i per la feina ben feta i profitosa. En un país de subvencions, rifes i premis com el que ens toca patir, no seria millor fixar les nostres mirades en obres tossudes i silencioses, perdurables, com aquesta, que no pas perdre el temps en llibres efímers i infructuosos d'aquests que surten a les pàgines d'un diari qualsevol, amb títols tan pomposos com ara «Els 25 llibres del 2020»? No seria millor destinar aquests premis milionaris ―que altíssimes autoritats de l'Imperi atorguen, amb els diners de tots, a prosaics poetes, d'emocions pansides, llengua bífida i pobra, pensament retallat i estructures de dubtosa consistència poètica― a estimular la creació de petits paradisos com el dels olivers de la Mallola del Lluís de cal Josepó?

stats