Cyril Ramaphosa, nou president de Sud-àfrica

El Parlament nomena sense oposició el líder del CNA en substitució del dimitit Jacob Zuma

Cyril Ramaphosa somriu en ser proclamat nou president sud-africà al Parlament de Ciutat del Cap. / MIKE HUTCHINGS / REUTERS

Sense vots en contra, Cyril Ramaphosa és des d'aquest dijous president de Sud-àfrica en substitució de Jacob Zuma, que va dimitir dimecres a la nit pressionat per la direcció del Congrés Nacional Africà (CNA) per evitar-li una moció de censura que amb tota seguretat perdria. El nomenament de Ramaphosa ha sigut un pur tràmit parlamentari perquè no hi ha hagut cap altre candidat i la majoria absoluta del CNA ha sigut suficient per confirmar-lo. El ple extraordinari, no obstant, ha deixat la imatge un altre cop dels diputats de l'esquerrà radical EFF de Julius Malema abandonant l'hemicicle per denunciar la il·legitimitat del procés.

Ramaphosa, un empresari milionari de 60 anys amb currículum de lluitador contra l'apartheid i sindicalista de les mines, es converteix en el cinquè president de la Sud-àfrica democràtica que va estrenar Nelson Mandela, una figura amb qui va estar estretament lligat a principis de la dècada dels 90 i que l'hauria volgut nomenar successor seu. En aquella ocasió, Ramaphosa va perdre el pols davant de la branca que donava suport a Thabo Mbeki i va decidir fer un parèntesi polític per buscar fortuna en el món dels negocis. Dues dècades més tard, el veterà polític controla partit i govern. 

La proclamació de Ramaphosa, vicepresident de Zuma des del 2014, suposa una victòria per al CNA, ja que ha superat, aparentment, sense grans fissures, la crisi oberta per Zuma arran dels importants escàndols de corrupció que l'acorralen. Pertanyent al minoritari grup dels venda, ha sobresortit en un partit controlat per xoses (l'ètnia de Mandela) i zulus (de Zuma). Des que al desembre Ramaphosa es va imposar per a la presidència del partit, no ha parat de denunciar la corrupció i de demanar als polítics comportaments ètics i responsables amb la població. Sense anomenar-lo, posava a Zuma contra les cordes i, de pas, calmava els ànims entre els que temen que el partit no sigui capaç d'aturar la sagnia electoral detectada a les municipals del 2016.

La borsa de Johannesburg i el rand, la debilitada divisa sud-africana, s'han revifat en coneixe's que Ramaphosa estarà al comandament del país fins al 2019, quan acaba aquesta legislatura que Zuma va guanyar en les eleccions del 2014 per una majoria incontestable, malgrat que van ser els pitjors resultats del CNA. 

En el seu primer discurs ja com a cap de govern, Ramaphosa s'ha mostrat "honorat de poder servir" el poble de Sud-àfrica i ha assegurat que s'esforçarà per no decebre ningú.

A Ramaphosa l'espera una dura feina: primer, aixecar la moral de la societat, dividida encara racialment dues dècades després de l'ensorrament de l'apartheid, on les famílies blanques ingressen fins a cinc vegades més que les negres i no es preveu igualar la bretxa fins d'aquí dues generacions. Molts confien que la seva trajectòria com a empresari i milionari el facin vàlid per conduir el país cap a la via de la recuperació econòmica. Ramaphosa és un dels 20 sud-africans més rics, amb una fortuna valorada en 600 milions d'euros gràcies a la venda d'una companyia a una multinacional.

Però al flamant president l'acompanya una taca negra. El 2012 era directiu no executiu de la mina de platí Lonmin, a Marikana. Els treballadors van iniciar una vaga no consentida per l'autoritat laboral per reclamar millores salarials i socials, cosa que va aturar la producció de l'anomenat cinturó de platí del món durant mesos.

Ramaphosa no va dubtar a fer servir les seves influències al govern per demanar al ministeri de l'Interior una intervenció policial que acabés amb l'aturada i les consegüents pèrdues milionàries de la companyia, amb seu i fiscalitat a Londres. Els agents es van presentar als afores del pou i van disparar indiscriminadament contra la multitud de treballadors, alguns dels quals van resultar amb ferides de bala a l'esquena mentre fugien dels trets. Hi van morir 34 persones i 200 més van resultar ferides, la pitjor massacre de la Sud-àfrica democràtica. La posterior comissió d'investigació que es va obrir per determinar responsabilitats no va trobar culpables polítics i ni tan sols va fer un retret a Ramaphosa, però l'ombra de la sospita el va assenyalar.