ACORD DE PAU

Eritrea i Etiòpia posen fi a l’última gran guerra africana

Els dos països veïns han restablert relacions 20 anys després i han permès la trobada de famílies separades

Fins i tot hi va haver roses i xampany. Els cants i balls dels passatgers que omplien el vol ET0312 de l’Ethiopian Airlines mostraven la part més humana del que significa posar fi a dues dècades de guerra entre Etiòpia i Eritrea, dos països veïns de la Banya d’Àfrica. Dimecres, l’avió va enlairar-se d’Addis Abeba, la capital etíop, amb 300 persones a bord que no podien amagar l’alegria per saber que a l’aeroport d’Asmara, la capital eritrea, els esperaven familiars separats pel llarg conflicte. “Imagini’s algú que acaba de guanyar la loteria. És com em sento ara”, encertava a dir a Reuters el periodista etíop Addisalem Hadgu, vençut per l’emoció en abraçar la seva dona eritrea, Nitslal Abraha, i dues filles que no veia des que eren unes nenes.

Eren estampes com les que es vivien entre les famílies del nord i el sud de Corea, dividides també per una guerra. En aquest cas, la guerra es va començar el 1998 per la disputa de Badme, un territori erm. En els dos primers anys del conflicte es van produir el gran gruix de les 80.000 víctimes que es calcula hi han perdut la vida. A més, la guerra van fer desplaçar centenars de milers de persones a banda i banda. Dies abans de les retrobades familiars, el 9 de juliol, el primer ministre etíop, Abiy Ahmed, i el president eritreu, Isaias Afewerki, signaven una pau impensable fa tan sols uns mesos i acabaven així amb l’última gran guerra africana entre dos estats. “És un acord en què guanyen tots dos, un win-win, tot i que segurament a mig termini el guanyador serà Etiòpia, el país més gran i poblat”, vaticina Amin Lejarza, analista en geopolítica, seguretat i relacions internacionals.

L'efecte Ahmed

Els fets que han conduït a la pau s’han succeït molt ràpidament. El desgel podria situar-se tan sols 99 dies abans de la històrica rúbrica, quan Ahmed va prendre possessió del càrrec de primer ministre. Als 42 anys -un jovenet per als estàndars africans de lideratge-, Ahmed ha portat aires nous al segon país més poblat del continent, i ha impulsat una obertura democràtica sense precedents, en què ha aixecat el bloqueig a webs i ha alliberat presoners polítics. I, en clau internacional, ha apostat per anar més enllà de les bones paraules dels seus successors amb Eritrea.

Els dos països enemistats comparteixen grups ètnics i lingüístics, i també la història, que s’entrellaça, ja sigui plegats o cadascú per la seva banda, durant segles. Des de mitjans del segle passat, Eritrea era una regió etíop amb desig de sobirania, que finalment va guanyar pacíficament a través d’un referèndum l’any 1993. La independència va ser amistosa, però cinc anys després va esclatar la guerra a causa de la invasió de la fronterera zona de la ciutat Badme, que en el repartiment territorial li havia tocat a Eritrea. “No té cap valor, aquest lloc, ni de recursos naturals ni estratègic”, afirma Lejarza, especialista en conflictes i terrorisme a l’Àfrica. Tant és així que alguns analistes van il·lustrar la lluita com una “baralla de dos calbs per una pinta”.

No obstant això, a l’autòcrata Afewerki el conflicte li va servir d’excusa per fer del país un dels forats més sòrdids de la Terra, i va perpetrar constants i incomptables crims contra la seva pròpia població civil, forçada a treballar amb condicions d’esclavitud o a prestar un servei militar durant mitja vida. La repressió es feia amb el pretext de mantenir a ratlla els veïns etíops, encara que fos a costa d’engreixar el pressupost de defensa. Ara el vell dictador té l’oportunitat de “vendre l’èxit d’haver fet doblegar Etiòpia”, un gegant en població i superfície en comparació amb Eritrea, però, segons apunta l’analista, no serà un triomf suficient perquè la ciutadania eritrea pugui perdonar les tres dècades de crims i barbàries que han fet que sigui un dels països que més refugiats expulsa. Precisament per aturar l’arribada d’eritreus, la Comissió Europea ha tancat els ulls a les atrocitats del règim i li ha donat suport financer.

Etiòpia ha ignorat l’acord de pau i la comunitat internacional per retornar al mapa de fronteres reafirmat el 2002. Però Abiy Ahmed des del primer moment ha insistit en la pau per buscar l’estabilitat que ha de fer que Etiòpia es dispari econòmicament, aprofitant les grans inversions xineses, per mirar de tu a tu el gran gegant regional que és Nigèria.

Estabilitat a canvi de creixement

Hi ha un altre element vital per a l’economia etíop, que creix a un ritme del 9% anual. Amb la pau acabada d’estrenar, el país pot comptar amb els ports eritreus, fet que els estalviarà temps i diners per a les exportacions. Les negociacions tot just comencen, però si a partir d’ara tenen prou recorregut Etiòpia recuperarà la sortida al mar perduda quan Eritrea es va emancipar. A l’agenda bilateral també hi ha l’opció de fer que els dos estats intercanviïn divises per facilitar les relacions comercials.

La fi del conflicte entre els dos estats veïns comportarà, segons el think tank africà Institut dels Estudis per la Seguretat (ISS), la destensió a la Banya d’Àfrica, ja que la pugna veïna enterbolia l’estabilitat de la regió perquè amb una guerra s’alimenten la insurgència i el terrorisme. Per a l’analista Amin Lejarza, el nou escenari deixa Israel orfe d’aliats a la zona, ja que era un dels pocs estats que ha donat aire a una aïllada Eritrea, i l’ha fet servir com a fre de la influència d’Egipte, soci dels etíops i sudanesos. Però també deixa descol·locat Djibouti, perquè perd Etiòpia com el gran client del seu port, tot i que ja s’havia quedat petit per a la potència etíop.