No, 'Charlie Hebdo' no és racista!

L'article, publicat en francès a 'Le Monde' el 20 de novembre del 2013.

Charlie, la nostra Charlie Hebdo, té mal de panxa i mal al cor. Perquè vet aquí que una calúmnia increïble està circulant en cercles cada vegada més amplis, una calúmnia de la qual cada dia ens arriben nous episodis: Charlie Hebdo s'hauria convertit en una revista racista.

Un dia, un taxista àrab reconeix un dels col·laboradors del diari i li exigeix que baixi immediatament del vehicle esgrimint com a motiu els dibuixos que es burlen de l'islam. Un altre dia, un interlocutor rebutja una entrevista amb nosaltres perquè "no parla amb un diari de racistes barroers". I quan el setmanari pocavergonya Minute ataca de la manera que ja coneixem la ministra de Justícia [negra] Christiane Taubira, es troba amb imbècils, fins i tot a les televisions, que associen la nostra publicació a aquest pamflet racista.

Judici per bruixeria

Però si la vilesa es normalitza fins a aquest punt, on ha anat a parar la consciència moral? Gairebé ens fa vergonya recordar que l'antiracisme i la passió per la igualtat de tots els éssers humans són i continuaran sent el pacte fundador de Charlie Hebdo.

Per descomptat, el judici per bruixeria al qual tantes ments dèbils ens estan sotmetent només es pot dur a terme en secret, lluny de la llum, en absència de tota defensa. Perquè la lectura de la nostra revista és la prova definitiva del que diem aquí. Els que s'atreveixen a dir el contrari no ens llegeixen, i simplement es recreen en un rumor abominable.

Per als altres, els que encara respecten els valors més elementals, vet aquí la nostra història en poques frases. Creat després de la prohibició del setmanari Hara Kiri pel ridícul govern gaullista del 1970, Charlie Hebdo és fill del Maig del 68, de la llibertat i la insolència, i de personalitats de perfil tan clar com Cavanna, Cabu, Wolinski, Reiser, Gebe, Delfeil Ton...

Qui gosaria fer-los un judici retrospectiu? La Charlie Hebdo dels anys setanta va ajudar a formar l'esperit crític d'una generació. Certament, fent burla dels poders i dels poderosos. Mofant-se, a vegades petant-se de riure i tot, dels mals del món, però sempre, sempre, sempre defensant la persona humana i els valors universals que hi van associats.

Un dels drames dels calumniadors és que Cavanna, Cabu i Wolinski encara hi són, al peu del canó cada setmana, sense haver renegat mai ni d'un gram del seu passat. A diferència de tants altres que en quaranta anys han tingut temps de canviar diverses vegades de jaqueta social, l'equip de Charlie continua fent el mateix camí.

Riem, critiquem, i tenim encara els mateixos somnis. I no revelo cap secret si dic que l'equip actual es divideix entre els partidaris de l'esquerra, de l'extrema esquerra, de l'anarquia i de l'ecologia. No tots voten, però tots van destapar ampolles de xampany quan Nicolas Sarkozy va ser derrotat el maig del 2012.

Hem triat un bàndol

Cap de nosaltres s'atreviria a defensar la dreta, i la combatrem fins al final. Pel que fa als feixismes, pel que fa al feixisme, evidentment considerem aquesta gent de baixa estofa com un enemic definitiu, que per cert mai s'ha privat d'arrossegar-nos davant dels tribunals.

Així que obriu el nostre setmanari! Jean-Yves Camus hi continua, amb el rigor que li coneixem, l'activitat de l'extrema dreta. Laurent Léger hi revela les ignomínies de les tan extenses xarxes de corrupció. Bernard Maris hi dissecciona l'economia i el capitalisme com cap altre. Patrick Pelloux explica amb dolçor els horrors de les urgències hospitalàries. Gérard Biard es bat contra el sexisme i la publicitat. Zineb el Rhazoui critica –sí, i de quina manera– les insuportables manifestacions d'un cert islamisme. Fabrice Nicolino es mira el món des de l'ecologisme radical però humanista. Sigolène Vinson detalla l'absurd quotidià de tants tribunals. Luce Lapin defensa amb tenacitat sense límits els animals, aquests grans absents del debat públic. Antonio Fischetti explica la ciència, les ciències, amb humor i impertinència. Philippe Lançon proclama cada setmana la victòria de la literatura sobre la televisió. I tots els altres! Pel que fa als dibuixants, qui no coneix el seu traç?

De Charb a Riss, de Luz a Willem, de Riad Sattouf a Tignous, passant per Honoré, Catherine i per descomptat per Wolin i Cabu, fan riure cada setmana els que no han renunciat a ser lliures.

On se suposa que s'amaguen els racistes? No tenim por d'admetre que sempre hem estat militants de l'antiracisme. Sense necessitat de tenir un carnet, en relació a aquesta qüestió ja vam triar el nostre bàndol, i òbviament no el canviarem mai. Si un dia per casualitat –no passarà– publiquéssim una paraula o un dibuix racista al nostre setmanari, el trauríem immediatament, i ho sentiríeu a dir. Només faltaria!

Queda, doncs, entendre per què. Per què es propaga com una malaltia contagiosa, aquesta idea boja? Segons els nostres calumniadors, som islamòfobs. Que, en la seva neollengua, vol dir racistes. I això prova que la regressió ha conquerit moltes ments.

Continuarem, i tant

Fa quaranta anys, esbroncar les religions, abominar-ne i fins i tot cagar-s'hi era obligat. Qui volgués criticar aquell món no podia deixar de posar en dubte l'enorme poder dels grans clergats. Però si fem cas d'alguns –que, cal admetre-ho, cada vegada són més–, avui el que s'ha de fer és callar.

Que Charlie dediqui bona part dels seus dibuixos de portada als papistes té un passi. Però la religió musulmana, bandera imposada a innombrables pobles del planeta fins a Indonèsia, hauríem de deixar-la fora de les portades. Per què carai? Quina relació hi ha, si no és ideològica i en el fons essencialista, entre el fet de ser per exemple àrab i el de pertànyer a l'islam?

Ens neguem a amagar-nos darrere del nostre dit petit, i continuarem, i tant. Encara que avui sigui menys fàcil que el 1970, continuarem rient-nos de capellans, rabins i imams, tant si agrada com si no. Som una minoria? Potser, però en tot cas, orgullosos de les nostres tradicions. I els que afirmen i afirmaran demà que Charlie és racista, almenys que tinguin el coratge de dir-ho en veu alta i amb nom i cognom. Sabrem què respondre'ls.