Internacional 24/12/2020

L'economia i les tensions nacionals, els grans reptes de Londres després de l'acord post-Brexit

El que està en joc és una concepció del futur del Regne Unit basada en el seu passat imperial

Quim Aranda
3 min
Una qüestió de sobirania

LondresDes que Boris Johnson va arribar a Downing Street (juliol del 2019), un dels jocs de paraules habituals del primer ministre britànic al referir-se al pacte comercial del post-Brexit ha sigut que tant era, que si la UE no cedia a les peticions de Londres, el Regne Unit caminaria sol, com ho ha fet sempre amb l’excepció dels 47 anys de pertinença a la Unió, i es regiria per un acord de l’estil del d’Austràlia. Com que, de moment, Austràlia no en té cap amb Brussel·les, Johnson amagava que es tractava d’una nova relació no ad hoc sinó basada en el patró de l’Organització Mundial del Comerç. Finalment aquest dijous a la tarda hi ha hagut fumata blanca.

Els crítics amb Johnson ho han tingut molt fàcil per rebatre l’argument. “Quants camions viatgen cada dia entre Austràlia i el Regne Unit?” Òbviament cap. Per contra, són no menys de 70.000 de mitjana els que ho fan setmanalment entre la Unió i el Regne Unit a través dels diferents punts fronterers a la riba del canal de la Mànega, sobretot Dover. Ergo, resulta impossible que les condicions d’un país tan allunyat de la UE com és Austràlia es puguin equiparar amb les del Regne Unit.

Amb acord o sense, el que estava en joc darrere del Brexit era una concepció del futur del Regne Unit basada, en bona part, en el seu passat, en aquest cas un d’imperial, i en una idea del que és la sobirania una mica estreta de mires. De la mateixa manera que els estats membres mancomunats subroguen sobirania a un ens superior (UE), quan qualsevol estat sobirà signa un tractat internacional -ja sigui l’Acord de Divendres Sant, la integració a l’OTAN o fins i tot un pacte comercial- cedeix una part del seu poder.

Ara, amb tot el poder ja en mans del Parlament de Westminster, els reptes del Regne Unit són, sobretot, econòmics, però també polítics. En el primer capítol, d’acord amb totes les anàlisis de think tanks i del Banc d’Anglaterra, també del mateix govern, l’economia britànica es contraurà. Només cal conèixer el volum de la caiguda i la durada: el 2,1% l’any vinent, d’acord, per exemple, amb l’Institut d’Estudis Fiscals. L’impacte del covid, una crisi que pot superposar-se a una altra, pot fer encara més difícil navegar per les procel·loses aigües de l’adaptació a la nova i volguda independència. Com cal mirar-la, però? D’acord amb Ian Duncan Smith, exministre de Theresa May i un dels més apassionats defensors del Brexit, només hi ha una forma: “En definitiva, la gent va votar per ser independent, per ser sobirana”. Unes declaracions que Smith va fer a la BBC poc abans que Johnson partís cap a Brussel·les per a l’últim sopar amb Ursula von der Leyen. Al preu que fos, doncs.

Però el preu, la quantificació, pot ser important. El mateix 9 de desembre, hores abans de la trobada a Brussel·les, el cap de la cadena de supermercats Tesco, John Allan, advertia que el preu dels aliments podria pujar fins a un 5% a causa de la imposició d’aranzels. En principi, cap problema. Els britànics deixarien de menjar formatge brie, francès, que pot experimentar un augment del 40%, per empassar-se el nacional però més eixut cheddar. Hi ha hagut acord i en part els aranzels s’han evitat.

Per malament que vagi el Brexit o caòtic que acabi sent en les primeres setmanes o mesos a partir de l’1 de gener, i per molt que s’encareixin els aliments que vinguin del continent només per efecte de la burocràcia extra que provoca fins i tot un divorci i un futur relativament amistós, aquest argument i altres de semblants no seran utilitzats per l’oposició. Els brexiters han venut molt bé la idea que allunyar-se de la UE és l’exaltació de la independència. La llibertat pot fer por i cal pagar-ne un preu. El Regne Unit post-Brexit és una nova casa. Deixar la dels pares i entrar en una llar desconeguda xoca al principi: caldrà fer-hi ajustos. Però un cop us feu a la llibertat, tothom en gaudirà. Les veus crítiques s’apagaran. Serà el raonament davant les dificultats hipotètiques o reals.

L’altre gran repte de Londres és la relació amb les nacions perifèriques del Regne Unit. Perquè el Brexit ha sigut un fenomen anglès, no pas escocès, no pas nord-irlandès i marginalment gal·lès. Ara, aquest és el risc més gran per a l’estabilitat de l’estat que neix el 2021. El laborisme no assenyalarà mai els culpables si van mal dades. Però a Escòcia, l’independentisme ho té molt clar. Surten de la UE contra la seva voluntat i volen fer-ne pagar el preu a Johnson.

stats