Jerseis sense patró fets a Turquia

IstanbulLa revolta del Parc de Gezi del 2013 va fer sorgir un projecte cooperatiu que encara dura. Després d’ocupar la fàbrica Kazova, cinc treballadors van començar a produir jerseis sense tenir cap amo. “Ara controlem tota la producció, també dissenyem jerseis i escoltem les necessitats del carrer”, comenta l’Aynur, una de les treballadores la fàbrica ocupada d’Istanbul. “Els beneficis no són el nostre objectiu -afegeix-; potser no tindrem èxit a llarg termini però tenim una fàbrica, hem aconseguit alguna cosa”. Els treballadors de Kazova han anat produint de manera continuada després de quatre anys de lluita contra l’antic propietari i la pressió policial i judicial.

El calvari de Kazova va començar el gener del 2013: portaven quatre mesos sense cobrar i la situació era insuportable. “Ni tan sols ens pagaven els dies de festa. En lloc d’acomiadar-nos volien que marxéssim per iniciativa pròpia”, comenta el Serkan, un altre treballador.

Dos mesos després es tancava la fàbrica i els treballadors van dur el propietari als tribunals. Mentrestant, feien una marxa diària des del centre de la ciutat fins a la fàbrica. “Durant les protestes, el propietari va anar buidant l’edifici, es va endur els productes acabats i les màquines noves -comenta el Serkan-, llavors vam decidir acampar al davant perquè no s’emportés més coses. Dos mesos després Gezi va explotar, hi havia tendes per tot el centre i arribaven fins a la nostra fàbrica”.

Impulsat per la mobilització

El maig del 2013, el llavors primer ministre (i ara president) Recep Tayyip Erdogan va anunciar la intenció de destruir un dels últims espais verds del barri de Beyoglu, el Parc de Gezi, al centre de la ciutat. El que va començar com una protesta ecologista va derivar en una onada de mobilitzacions massives contra el govern. “Amb Gezi centenars de persones van venir a la fàbrica, les tendes es van convertir en les cases de tothom”, comenta el Serkan.

Després de protestes multitudinàries i sota una forta pressió policial, van decidir ocupar la fàbrica. “La policia va venir de seguida, també unitats antiterrorristes. Per sort els propietaris havien venut l’edifici i el nou responsable ens deixava estar-nos-hi més temps”, diu el Serkan.

Quan van aconseguir tornar a entrar a la fàbrica semblava que a dins hi havia passat un huracà: l’antic propietari ho havia destruït tot perquè els treballadors no poguessin continuar amb la producció. “Van quedar alguns jerseis inacabats. Així que vam reprendre la producció, per fer diners i reparar les màquines”. Amb el lema “Jerseis sense patró”, Kazova va començar a vendre a diverses botigues d’Istanbul amb l’ajuda d’activistes que s’encarregaven de la distribució. Després d’una llarga lluita per reparar les màquines, recuperar la producció i trobar un altre lloc per instal·lar-hi la fàbrica, només van quedar cinc treballadors, que van organitzar-se com a cooperativa.

L’experiència de Kazova és tot un èxit a Turquia i no té precedents. En la història del país només s’han ocupat quatre fàbriques, que han aguantat quatre mesos. “Intentem que Kazova sigui més que una fàbrica. Fem concerts, trobades culturals, sabem d’on venim i ho recordarem sempre”.

Problema de mercat

A Kazova produeixen amb llana de bona qualitat, però els elevats costos dificulten la distribució al mercat turc. “Seria més senzill si treballéssim per a una gran marca, però llavors no podríem controlar el preu dels productes”, diu el Serkan. “A qui volem servir? ¿Per sobreviure ens hem d’adaptar al mercat? Són coses que ens preguntem constantment”, afegeix.

En canvi, l’Aynur voldria produir per a grans companyies i per al veïnat. “És molt difícil produir amb qualitat, de forma ecològica i a preus assequibles. És una mica il·lús, tal com funciona el mercat”. L’Aynur fa costat a l’Ulus, un periodista que ajuda Kazova en la distribució. “Potser si treballéssiu per a una gran marca, podríeu donar feina a més gent”. Tres anys després de la revolta de Gezi, a causa de la pressió política, els fòrums veïnals cada vegada són més petits. “La gent encara ens truca però ja no tenim grans projectes solidaris”.