L’explosió del Black Power
L’assassinat de King va impulsar el moviment en defensa dels drets dels negres
Nova YorkL’assassinat de Martin Luther King va provocar aldarulls en més d’un centenar de ciutats nord-americanes. Les prèdiques sobre la resistència pacífica que el reverend baptista va fer en vida van ser ignorades. El descontentament violent va durar dies, fins i tot setmanes en algunes parts del país, i es va saldar amb 39 morts, més de 2.600 ferits i desenes de milers de detinguts. Els Estats Units no havien viscut una onada d’inquietud social tan generalitzada des de la guerra civil.
La mort de King va intensificar el Black Power [Poder Negre], un moviment de mitjans dels 60 i principis dels 70 que posava en relleu l’orgull racial dels negres i defensava els seus drets i interessos. Els activistes consideraven que les protestes no-violentes no eren suficients per combatre el racisme. I un dels seus dirigents, Stokely Carmichael, va afirmar que l’assassinat del reverend marcava la fi de l’ús de la desobediència civil no-violenta com a estratègia per al canvi social. Tot i que King havia criticat aquest missatge, el moviment aviat va tenir força als carrers de l’Amèrica urbana, on hi havia molt de ressentiment per les desigualtats racials.
Els joves negres van començar a celebrar la cultura afroamericana i molts es van vestir amb colors i roba tradicional africana, i el cabell a l’estil afro es va popularitzar. “Hem de deixar d’avergonyir-nos de ser negres. Un nas ample, uns llavis gruixuts i un cabell arrissat són bonics per a nosaltres i ho seran els agradi o no als blancs”, havia assegurat Carmichael el 1966, segons recull l’escriptor William Van Deburg, autor del llibre New day in Babylon -que explica l’ascens i la caiguda del Black Power.
Impacte cultural
A finals d’aquell any fatídic, que va veure la mort no només de King sinó també de Robert Kennedy, el cantant de soul i de rock James Brown publicava el seu àlbum Say it loud: I’m black and I’m proud [Digue-ho ben alt: soc negre i n’estic orgullós]. La nit després de l’assassinat de King, Brown, que llavors evitava ser una icona del moviment dels drets civils, “va salvar” Boston. La seva decisió de tirar endavant el concert que tenia programat per a aquell dia va calmar els ànims de la comunitat afroamericana de la ciutat i va evitar mals majors.
Una Nina Simone més combativa, en canvi, també va fer llavors una actuació a Staten Island, Nova York, on va assegurar que els seus conciutadans negres no es podrien permetre més pèrdues. “Ens estan matant un a un”, va afirmar després que toqués amb el seu grup una nova cançó dedicada a King: Why? (The king of love is dead). Un any abans de la transformació de Brown, s’havia produït la revolució del soul, amb la cançó Respect d’Aretha Franklin. “Les llavors del soul van ser plantades per artistes com Ray Charles i Solomon Burke, però no van donar fruit fins que va arribar l’Aretha”, segons David Ritz, biògraf de la considerada Reina del Soul. Aquells anys van ser els de l’efervescència de la Motown amb artistes com The Supremes, The Temptations, Stevie Wonder i Marvin Gaye. I, més tard, Brown donaria pas al funk, una fusió de jazz, soul i ritmes llatins.
El moviment del poder negre va impactar també en l’art i el cinema. Van començar a sorgir pel·lícules escrites, dirigides i protagonitzades per negres com Shaft i Sweet Sweet back’s Baadasssss Song. D’altra banda, va arrencar el Moviment d’Art Negre (MAN), fundat a Harlem per l’escriptor Everett LeRoy Jones.
Els Panteres Negres
Els canvis culturals van ser conseqüència d’aquest nou orgull racial que, sobretot, buscava l’autonomia dels negres. El Black Power, un eslògan polític, englobava diverses ideologies -algunes a favor del nacionalisme negre o del separatisme- i grups polítics. El Partit Pantera Negra d’Autodefensa, creat el 1966 a Califòrnia per Huey Newton i Bobby Seale, no era nacionalista, bevia de la ideologia marxista i no considerava tots els blancs com a enemics, només els que mantenien les estructura de segregació racial. Això sí, anaven armats i creien que calia prendre el control dels seus barris i ajudar les seves comunitats a resistir la brutalitat policial. Els Panteres Negres van arribar a tenir 2.000 membres. Vestits amb boines i jaquetes de pell, es van convertir en una de les icones del Black Power juntament amb els atletes afroamericans Tommie Smith i John Carlos, que als Jocs Olímpics de Mèxic van alçar el puny amb un guant negre des del pòdium mentre sonava l’himne dels Estats Units.
