L’islam oficial, impotent contra el jihadisme

El CaireDesprés de la massacre a la seu del setmanari satíric francès Charlie Hebdo, intel·lectuals i polítics de diversos països han fet un cop més una crida a les autoritats religioses islàmiques per condemnar aquest tipus d’atemptats i, en general, la ideologia jihadista. Tanmateix, ja ho havien fet, i no poques vegades, durant els últims anys. Des de la irrupció d’Al-Qaida, les múltiples declaracions i els edictes dels líders religiosos islàmics no han sigut capaços d’aturar o minvar la capacitat d’atracció del jihadisme entre una minoria de la joventut musulmana, ja sigui a Occident o al món àrab. Per què aquests esforços han sigut en va?

En primer lloc, una de les raons és que a l’islam sunnita no hi ha jerarquia com a l’Església catòlica. “Les fàtues o edictes religiosos no són obligatoris, només tenen una força moral que depèn del prestigi o la reputació de l’individu o la institució que la promulga”, explica Nathan Brown, professor de la Universitat George Washington, de la capital nord-americana. La situació és diferent a l’altra branca de l’islam, el xiisme, en què sí que hi ha un sistema jeràrquic entre els aiatol·làs. No obstant, el terrorisme jihadista és un fenomen exclusivament sunnita, que professen prop del 85% dels 1.600 milions de musulmans.

Certament, hi ha centres teològics sunnites que atresoren un notable prestigi des de fa segles, com la reconeguda Universitat d’Al-Azhar del Caire. Però això no evita l’aparició de pretesos clergues, molts sense estudis teològics formals, que promulguen fàtues online. De fet, els principals ideòlegs jihadistes, com Bin Laden i Ayman al-Zawahiri, l’actual líder d’Al-Qaida, van seguir una formació autodidacta. Una excepció la representa el cabdill de l’Estat Islàmic, Abu Baker al-Bagdadi, que té un doctorat en estudis islàmics.

En la lluita ideològica entre els moviments jihadistes i de l’islam oficial, aquests últims tenen un problema de credibilitat derivat de la seva proximitat del poder polític, sovint corrupte i repressiu. La majoria d’estats del Pròxim Orient van fer reformes al segle XX per controlar els seus principals centres teològics, i van minar la seva independència. Per exemple, des del 1961, és el president d’Egipte qui nomena a dit el gran imam d’Al-Azhar.

Al desembre més de 600 clergues musulmans i prelats de les esglésies cristianes del Pròxim Orient van participar al Caire en una conferència internacional destinada a combatre les presumptes arrels religioses de la ideologia jihadista. “Els ulemes, els clergues musulmans, tenim una gran responsabilitat en la lluita contra l’Estat Islàmic. La nostra obligació és aclarir conceptes com jihad o califat, que són tergiversats pels terroristes”, afirma a l’ARA Mohammad Hashim, vicerector d’Al-Azhar. El posicionament dels clergues va ser inequívoc, i en el comunicat final van denunciar la violència de l’Estat Islàmic i altres grups jihadistes contra civils com a “crims contra la humanitat”.

Separació de l’esfera pública

Ara bé, el religiós xiïta Mohammad Ali Abtahi, vicepresident de l’Iran durant el govern reformista de Mohammad Khatami als anys 90, es mostrava escèptic respecte a la repercussió d’actes com la recent conferència: “Dubto que els joves marginats, entre els quals recluten els jihadistes, escoltin aquestes paraules. Aquí només van ser convidats els clergues favorables als governs de la regió”. I és que el cisma que viu la religió musulmana és sobretot de naturalesa política, enfrontant visions oposades sobre el paper de la religió en la vida pública i sobre les relacions entre els estats islàmics i les potències occidentals.