DOSSIER

Els llargs tentacles de la Xina per controlar el món

Amb les seves inversions, el país està aconseguint dominar vies estratègiques, expandir-se militarment i fins i tot fer trontollar la UE

La ciutat xinesa de Shenzhen, il·luminada durant el 40è aniversari del procés de reforma i obertura de la Xina / LAM YIK FEI / NYTAM YIK FEI / NYT LAM YIK FEI / NYTLBRYAN DENTON / NYT

Sota un sol inclement, una dotzena d’obrers xinesos fan un reconeixement d’una gran extensió de desert, que es disposen a transformar en el cor d’una nova capital egípcia.

Aquests obrers treballen per a l’empresa xinesa China Construction i estan edificant el barri de negocis de la nova capital, que tindrà 21 gratacels, un dels quals serà tan alt com l’Empire State. Un consorci de bancs estatals xinesos ha concedit crèdits per un total de 3.000 milions de dòlars per finançar la primera fase d’aquesta ciutat, que previsiblement estarà enllestida d’aquí tres anys.

La presència de mà d’obra xinesa al desert egipci reflecteix les aspiracions mundials de la Xina. Després de segles de debilitat i aïllament, reivindica el que, segons els seus dirigents, és el seu destí natural: la supremacia a l’Àsia i el respecte de tot el planeta. A través de grans projectes empresarials a Egipte i altres llocs, Pequín vol estendre la seva influència geopolítica i se serveix de les seves inversions per seduir governs que controlen recursos vitals.

Egipte, aliat tradicional dels Estats Units, controla el canal de Suez, una via de navegació vital a la qual la Xina necessita accedir si es vol moure per tot el món. Construint un element fonamental de la nova capital futurista d’Egipte, la Xina es congracia el principal guardià del canal, el president egipci Abdel Fattah al-Sissi. Per la seva banda, Al-Sissi anhela inversions i aliats en un moment en què a gran part del món l’eviten, esfereïts per la seva brutal repressió contra la dissidència.

A més, oferint suport a la nova capital la Xina ha donat ales a una antiga aspiració de tots els governants egipcis: domesticar el desert. El projecte té com a objectiu construir una ciutat de 6,5 milions de persones i substituir el Caire, que cau a trossos, per una metròpoli tecnològica dissenyada per rivalitzar amb Dubai. Es preveu que tardaran 15 anys a construir-la i que costarà 200.000 milions de lliures egípcies, més d’11.000 milions de dòlars.

Canvi de rumb

Fa poc més d’una dècada les incursions de la Xina més enllà de les seves fronteres eren principalment per anar a buscar energia, minerals i altres recursos, sovint en països reduïts per Occident a estats pàries: per exemple, l’Iran, el Sudan i Birmània. En política exterior Pequín tenia una única obsessió: posar fi al reconeixement diplomàtic de Taiwan, l’illa autònoma que reivindica com a territori seu. Fins i tot quan tenia escaramusses amb els veïns sobre illes de sobirania controvertida acceptava el domini de la marina nord-americana.

Sota el vigorós lideratge del president Xi Jinping, la Xina ha aixecat les anteriors restriccions i es nega a acatar un ordre mundial dominat pels Estats Units. En matèria de comerç i seguretat nacional, la Xina competeix amb els Estats Units, fins i tot en esferes de tradicional influència nord-americana. Des d’una perspectiva xinesa, aquesta reordenació és un reconeixement tardà de la realitat històrica, perquè Pequín exigeix una respecte proporcional al seu pes.

Segons el dominant Partit Comunista Xinès, la història moderna del país és la de la seva superioritat degradada per la depravació colonial. La Xina és el país que va inventar la brúixola, la pólvora, el paper i la impremta, i que va acumular una riquesa increïble en una època en què Europa encara estava molt endarrerida. Després van arribar segles d’humiliació: els britànics, que es van lucrar obligant la població a consumir opi, la brutalitat japonesa i els humiliants sermons dels “hipòcrites” nord-americans sobre els drets humans. Ara la Xina està decidida a agafar les regnes del seu destí. Com diu Paul Heer, antic responsable dels serveis d’intel·ligència nord-americans a l’est d’Àsia i ara professor a la Universitat George Washington: “La Xina vol ser una gran potència mundial. Creuen que la resta del món els deu un reconeixement i que els han de deixar recuperar la posició que segons ells els correspon”.

Enlloc són més evidents les intencions de la Xina que a l’Àsia. El gegant asiàtic ha superat els Estats Units com a principal soci comercial dels països d’aquest continent, alhora que fa recular la primacia naval nord-americana al mar del Sud de la Xina. Pequín està alterant les aliances nord-americanes a la regió, des del Japó fins a Singapur i Austràlia.

Més enllà de la seva àrea d’influència, les ambicions de la Xina són il·limitades. Proclama que la seva iniciativa Belt and Road -un gran conjunt de projectes d’infraestructures a tot el món- servirà per recrear la Ruta de la Seda, els camins que recorrien en l’antiguitat els mercaders que transportaven productes entre l’Àsia i Europa.

“Xi Jinping lidera una Xina que té influències en tots els racons del planeta”, afirma Zhang Baohui, professor de relacions internacionals a la Universitat Lingnan de Hong Kong. “La crisi financera d’Occident el 2008 va ser el punt d’inflexió per a la Xina. Pequín va assumir una mentalitat triomfal i va començar a buscar el lideratge mundial amb la confiança renovada gràcies als punts dèbils posats de manifest a Occident”, destaca.

Influència dins de la UE

Tot i que la nova Ruta de la Seda té com a finalitat, en part, traslladar mercaderies de les fàbriques xineses a clients de la resta del món, sembla clar que el camí passarà pel centre i l’est d’Europa. Les inversions xineses ja han convertit el port del Pireu en el centre de distribució de transport marítim més actiu del Mediterrani i en una porta d’entrada a la Unió Europea, amb els seus 500 milions de consumidors. La Xina ha promès ajudar a finançar la construcció d’un tren d’alta velocitat que uneixi Belgrad i Budapest. També s’ha compromès a convertir la regió en un corredor per al transport de mercaderies, amb autopistes, aeroports, ferrocarrils, ports i centrals elèctriques.

Aquesta realitat és el teló de fons de l’actuació de l’anomenat grup 16-plus-1, un bloc econòmic forjat per la Xina amb 16 estats de l’est i el centre d’Europa. La seva última cimera va tenir lloc un dia plujós de juliol a la capital búlgara, Sofia. Representants dels 16 governs -entre els quals hi havia els membres més nous i menys pròspers de la Unió Europea- van fer-se fotos amb la delegació de la Xina, un estat prou ric i ambiciós per finançar els seus projectes.

Els dirigents de la resta de la Unió Europea consideren aquest grup un atac furtiu contra les normes i cohesió del seu bloc. Oferint finançament per a projectes d’infraestructures, la Xina s’ha convertit en una alternativa als fons europeus de desenvolupament.

Els diners d’Europa arriben amb una normativa que protegeix la mà d’obra i el medi ambient, alhora que exigeix que els projectes s’adjudiquin mitjançant licitacions per garantir una competència lleial. La Xina, en canvi, sol adjudicar els fons amb exigències molt més senzilles: les empreses xineses han de trobar feina sense competència i Pequín ha d’aconseguir un aliat internacional.

Als responsables de la UE els preocupa sobretot la possibilitat que els diners xinesos debilitin les pressions sobre els membres que vulneren normes democràtiques. Europa ha amenaçat Polònia i Hongria amb la suspensió dels fons de desenvolupament com a càstig pel seu gir autoritari: tots dos països han omplert els tribunals de jutges afins al govern i han amenaçat els mitjans de comunicació.

“És una cooperació basada en la confiança mútua, sense cap temptativa d’ingerència en afers interns”, deia per defensar les relacions amb la Xina Peter Szijjarto, ministre hongarès d’Afers Exteriors, en una entrevista abans de la cimera de Sofia.

Bulgària ha dipositat grans esperances en les inversions xineses en projectes d’autopistes que comuniquin els seus ports. El govern búlgar ha trencat amb altres membres de la UE perquè es va negar a sumar-se a declaracions internacionals que condemnaven l’historial de la Xina en violació dels drets humans. Quan els representants búlgars preparaven la reunió amb el primer ministre xinès, Li Keqiang, van decidir centrar-se només en els negocis. El vice primer ministre búlgar, Tomislav Donchev, va justificar de la següent manera el posicionament del seu país: “Estem parlant de converses diferents: unes converses concretes relacionades amb infraestructures i unes altres converses relacionades amb el nivell de democràcia i drets humans a la Xina. No seria cortès ni constructiu barrejar-les”.

La Silicon Valley d’Indonèsia

Quan fa dues dècades una crisi monetària va fer estralls a Indonèsia, les turbes enfurismades van arrasar l’oest de la capital, Jakarta, i van matar centenars de comerciants d’origen xinès. Cheng Tao, enginyer xinès de software convertit en inversor de capital risc, ara mira per la finestra de la seva oficina, que està situada en un gratacel en aquesta part de la ciutat.

Cheng, de 34 anys, és un dels joves financers, enginyers i dissenyadors de web xinesos que lloguen despatxos en una zona plena d’empreses tecnològiques. Va arribar a Indonèsia fa una dècada amb la companyia de telecomunicacions Huawei. “Fa deu anys aquí no hi havia ningú de la Xina continental”, diu Cheng assaborint un te importat del seu país. “Aquí hi trobem oportunitats que ja no existeixen a la Xina”.

La imatge de pròsperes start-ups xineses en un barri arrasat fa anys pel terrorisme antixinès il·lustra la penetració cada vegada més profunda de la Xina al sud-est asiàtic. Fa només uns quants anys les empreses xineses de la regió es dedicaven sobretot a l’adquisició de recursos naturals. Ara la Xina està invertint de cara al futur, omplint moltes indústries innovadores de diners i talent.

L’any passat els inversors xinesos van participar en unes rondes de finançament per a start-ups indonèsies que representaven el 95% del valor d’aquestes empreses, segons un estudi de Google i A.T. Kearney, una empresa de gestió global. “La Xina és el Silicon Valley d’Indonèsia”, afirma Adrian Li, inversor de capital risc que té un màster de Stanford i el 2014 va deixar Pequín per instal·lar-se a Jakarta.

Cessió dels Estats Units

La posició de la Xina al sud-est asiàtic és el resultat d’una actuació deliberada mentre els Estats Units cedien terreny. El 2003 el primer ministre de l’època, Wen Jiabao, va pronunciar un discurs a la reunió anual de l’Associació de Nacions del Sud-est Asiàtic. Una dècada més tard el president Barack Obama no va assistir al conclave anual, celebrat aquell any a l’illa indonèsia de Bali. Va ser una absència molt notòria atès que Obama de jove va viure un temps a Indonèsia. El nou president de la Xina, Xi, sí que hi va comparèixer. Fins i tot va fer una intervenció al Parlament indonesi i va aprofitar l’ocasió per anunciar una nova institució: el futur Banc Asiàtic d’Inversió en infraestructures, rival ara del Banc Mundial.

Mentre els caps d’estat teixeixen aliances amb gran faramalla, les empreses xineses han continuat introduint-se a Indonèsia d’una manera discreta però constant, guiades per qüestions de fons: mentre que, al seu país, les empreses en línia s’estan quedant sense clients nous, a Indonèsia, un estat amb 260 milions d’habitants, s’estan incorporant a la xarxa més internautes que enlloc del planeta.

Jack Ma, fundador i president executiu de l’empresa de comerç electrònic Alibaba, se’n va adonar de seguida i va invertir grans quantitats de diners en empreses locals de compres per internet: l’any passat va invertir 1.100 milions de dòlars en Tokopedia, un mercat online en plena expansió. Aquesta primavera, durant el mes del ramadà, la web de Tokopedia va atraure 78 milions de persones, amb un augment del 70% respecte al mes anterior.

Aquest potencial reforça la decisió del fundador d’Alibaba de superar el seu principal competidor mundial, Amazon. L’empresa nord-americana de comerç electrònic opera a Singapur, però encara no ha penetrat d’una manera significativa en el sud-est asiàtic.

Alibaba ha invertit més de 3.000 milions de dòlars en un excompetidor regional, Lazada. El seu sistema de pagament digital Alipay funciona a tot el sud-est asiàtic. I el president executiu de l’empresa és membre d’una sèrie de consells assessors de la regió que ajudaran a establir directrius i influir en les percepcions dels consumidors, amb la qual cosa Alibaba preveu ampliar la tradicional àrea d’influència de la Xina.

Escalada militar

Més enllà dels diners i els clics, la Xina projecta el seu poder mitjançant una demostració de força més tradicional: la potència militar. Alex Pama ha vist com es desplegava aquest poder des d’una proximitat incòmoda. Als anys 90, quan era un jove oficial de la marina filipina, va veure que unes llanxes xineses desembarcaven a l’escull Mischief, una pila de roques sobrevalorades al mar del Sud de la Xina reclamades per les Filipines. Les tripulacions xineses van construir uns refugis per marcar territori i després van començar a abocar-hi formigó per fer edificis més grans.

El govern filipí va demanar ajuda a l’antiga metròpoli, els Estats Units, però l’administració Clinton va fer el sord. A la marina nord-americana encara li durava el disgust d’haver perdut l’accés a la badia de Subic, durant molt temps la seva principal base a les Filipines. Aquesta decisió va ser un punt històric d’inflexió, segons Pama, que va arribar a almirall de la marina filipina. A partir d’aleshores els Estats Units es van retirar de la regió i van cedir els mars a la Xina.

Dues dècades més tard, Xi va ordenar la transformació de l’escull Mischief i altres illots de l’arxipèlag Spratly en illes destinades a equips de reconeixement, hangars, pistes d’aterratge, ports d’aigües profundes i, fa poc, míssils de curt abast. Aquestes bases han donat a Pequín un control molt eficaç d’una de les vies navegables més transitades del planeta.

“Els Estats Units haurien d’haver actuat amb més decisió aleshores i ara”, afirma Pama, ara jubilat. Dominar el mar del Sud de la Xina i arraconar els Estats Units s’han convertit en els objectius prioritaris de l’aposta de Xi per recuperar l’esplendor del seu país. L’any passat Pequín va organitzar per primera vegada un simulacre amb portaavions i caces de combat al mar del Sud de la Xina.

Control de ports

Diverses empreses estatals xineses controlen dos ports construïts a l’oceà Índic -a Sri Lanka i el Pakistan- i n’estan dissenyant dos més, a Birmània i Bangladesh. Tot plegat ajudarà Pequín a fer realitat la seva estratègia marítima de crear un enfilall de perles que s’estengui des del continent fins a Port Sudan, a l’Àfrica. L’any passat la Xina va inaugurar a Djibouti, a la Banya de l’Àfrica, la seva primera base militar a l’estranger.

La Xina fa veure que aquests moviments són defensius, però els Estats Units i els seus aliats asiàtics avisen que Pequín adopta mesures per segrestar el comerç mundial i alhora reduir la presència nord-americana. L’aparició de la Xina com a potència comercial dominant de la regió, combinada amb els seus moviments per aconseguir la supremacia marítima, ha augmentat la sensació que està a punt de produir-se un relleu.

Segons Shi Yinhong, professor de relacions internacionals a la Universitat Renmin i assessor del govern, “no hi ha dubte que, a llarg termini, el poder i la influència de la Xina debilitaran i liquidaran la dominació nord-americana a la regió”.

Les Filipines, un aliat

Aquesta perspectiva va agafar força el 2012, durant l’enfrontament amb motiu del banc de sorra Scarborough, una cadena d’esculls e forma de ferradura situada molt més a prop de les Filipines que de la Xina. Quan la marina filipina va plantar cara als vaixells pesquers xinesos, l’administració Obama va negociar un acord segons el qual totes dues parts es retirarien. Els vaixells filipins se’n van anar, però algunes barques xineses s’hi van quedar. Des d’aleshores la Xina controla l’escull i ha començat a construir set illes artificials a l’arxipèlag de Spratly.

Pequín, però, sembla reticent a construir una base militar amb tots els ets i uts a l’escull per no atiar la ira nacional filipina i no perjudicar les seves relacions amb el president filipí, el proxinès Rodrigo Duterte. “Qualsevol moviment en aquest sentit indignaria el govern de Duterte”, diu Zhu Feng, director executiu del Centre per al Mar del Sud de la Xina a la Universitat de Nanjing. “La Xina no es pot permetre perdre un bon amic com aquest”. Però a molts responsables filipins els fa por que això només sigui una pausa abans d’una inevitable expansió xinesa.

Dos grans mapes del mar del Sud de la Xina ocupen les parets del despatx de Gary Alejano, diputat filipí i antic marí. Ensenya als visitants que l’escull Scarborough és a tocar del canal de Bashi, porta d’entrada de la marina xinesa al Pacífic occidental. Assenyala les illes artificials de l’arxipèlag de Spratly i l’escull Mischief, on han aterrat avions xinesos de combat. Segons Alejano, si algú no els planta cara, aquests avions s’hi quedaran i utilitzaran els hangars construïts per la Xina. Els vaixells de la marina filipina rares vegades patrullen a la zona. I afegeix: “En aquests moments ja fa l’efecte que Pequín controla el mar del Sud de la Xina. I els EUA només entren i surten”.