Sense notícies de les nenes de Boko Haram
Avui fa cinc anys que els jihadistes van segrestar 276 noies, de les quals 112 encara no se sap on són
BarcelonaEncara 112. Familiars i ONGs no perden l’esperança de recuperar l’últim grup de les 276 nenes que Boko Haram va segrestar el 14 d’abril del 2014 a la nit d’un internat de Chibok, a Borno, l’estat del nord-est nigerià on va néixer el grup jihadista. Avui fa cinc anys, 1.826 dies, i el soroll mediàtic i social per la desaparició forçada de les noies s’apaga fins al punt que el famós i global “Torneu-nos les nostres noies” ja és un crit d’abast gairebé exclusivament nigerià. “No hi ha cap raó per no creure que tornaran ni per no tenir esperança”, diu per telèfon Nifemi Olowa, portaveu de l’ONG Bring Back Our Girls. Malgrat tot, tothom és conscient que aquest últim any no hi ha hagut moviments i en queden 112 de segrestades. De la resta, 103 van ser alliberades, 57 es van escapar durant el segrest i quatre van ser trobades a l’entorn de Sambisa, l’enorme bosc on s’amaguen els milicians.
El segrest d’aquestes 276 noies, que aleshores tenien entre 12 i 17 anys, va agafar el govern de Nigèria descol·locat i superat pel suport mediàtic que va tenir el drama. Personalitats de tot el món van aportar la seva imatge a la campanya amb el cartell de “Les volem a casa”. El candidat Muhammadu Buhari va guanyar les eleccions del 2015 prometent que acabaria amb Boko Haram, un grup nascut el 2002 al mateix estat de Borno com una secta religiosa. Però en els comicis del febrer passat “les nenes de Chibok i els segrestos de Boko Haram van desaparèixer del debat”, denuncia el portaveu de l’ONG nigeriana, que reclama més compromís polític per vèncer el grup, que amb més de 25.000 morts i amb vincles amb Al-Qaida i l’Estat Islàmic, és el més letal del món.
Des que el 2009 el govern va assassinar Mohammed Iussuf, el fundador de Boko Haram, els seus adeptes van prendre la deriva de la violència i no han parat fins ara. L’objectiu és crear en tres estats del nord-est una mena de califat per instaurar la xaria, una interpretació radical de la llei islàmica que castiga els infidels i vol les dones submises. Els milicians arrasen poblacions senceres, roben, assassinen, violen dones i segresten homes i dones. Ells engreixaran les files de la milícia i elles -dones però també nenes- són destinades a tasques domèstiques, són casades amb milicians o fins i tot enviades a atacar objectius amb bombes amagades sota el vestit. Tres quartes parts dels atacs comesos entre el 2011 i el 2017 els van perpetrar dones bomba.
Algunes de les nenes de Chibok han reaparegut en llibertat amb els fills que van tenir amb els seus captors. Al voltant de les noies rescatades, el govern nigerià ha aixecat un mur que en principi havia de servir per blindar la seva intimitat però que ha acabat sent una mena de segon captiveri. Olowa explica que el govern ha proporcionat a les noies “diferents nivells d’educació i formació” però confirma que viuen en regions allunyades d’on resideixen les famílies biològiques, amb les quals mantenen “poc contacte”, mentre que “no s’autoritza ningú a entrar en el seu cercle, ni tan sols la comunitat de Chibok”. Les nenes, doncs, són gairebé una qüestió d’estat.
De fet, pares i germans van haver d’esperar dies per veure i abraçar el primer grup de noies alliberades perquè el president s’hi feia fotografies i les mantenia a la capital, a més de mil quilòmetres de casa.
Altres persones que van ser segrestades per Boko Haram viuen la seva tragèdia en l’anonimat. Fatima Shehu, una advocada especialitzada en el dret de les dones i que treballa a l’estat bressol dels terroristes, lamenta que tot el protagonisme se l’enduguin les 276 menors de Chibok, malgrat que cada dia a Nigèria desapareixen nenes quan van a buscar llenya o aigua al bosc. Les cares de les noies de Chibok són conegudes, i fins i tot es coneixen els seus noms i cognoms. No passa el mateix amb la resta de menors segrestats. L’Unicef creu que n’hi ha fins a un miler.
L’estigma de ser víctima de Boko Haram persegueix la majoria d’homes i dones que han aconseguit deslliurar-se del seu jou jihadista. Començant per la població civil, que no vol conviure amb aquells que considera responsables de la violència i les atrocitats que han hagut de patir. En les ràtzies, els milicians exigeixen menjar i impedeixen treballar a pagesos i pescadors. Si els en donen, marxen. Si no, maten o violen. Fins i tot hi ha famílies de víctimes que han rebutjat filles o parents que tornen a casa després de mesos o anys amb els milicians perquè, com les de Chibok, les noies acostumen a arribar amb un fill que porta la sang dels botxins. O temen que s’hagin convertit i puguin actuar contra ells. Per evitar revenges, el govern ha obert camps per als excaptius de Boko Haram on sobreviuen, això sí, aïllats i repudiats. No hi ha hashtags per a ells.
