Internacional 04/05/2018

Els palestins de Síria viuen una segona Nakba

El camp de Iarmuk, que acollia 115.000 refugiats prop del centre de Damasc, queda buit després de sis anys de setge i bombardejos

Cristina Mas
4 min
Soldats lleials a Baixar al-Assad prenent posicions al camp de Iarmuk aquesta setmana.

BarcelonaEl 15 de maig els palestins commemoraran el 70è aniversari del que anomenen Dia del Desastre (Dia de la Nakba), l’expulsió de milers de famílies de les seves terres i llars amb la constitució de l’Estat d’Israel. La fugida d’aquells primers refugiats la tornen a viure avui els seus nets i besnets, nascuts a Síria i que s’han trobat enmig d’un conflicte que els ha obligat a prendre partit.

Després de sis anys sota el setge de les tropes de Baixar al-Assad, i de tres anys ocupats pel Daeix, el 19 d’abril el règim sirià i el seu aliat rus van començar una campanya de bombardejos sistemàtics sobre Iarmuk, el que havia sigut el principal camp de refugiats palestins del país i el més gran del Pròxim Orient fora dels territoris ocupats. Situat molt a prop del centre de Damasc, abans del 2011 hi vivien unes 115.000 persones: ara en queden pocs centenars. Aquesta setmana les faccions rebels dels barris pròxims al camp s’han rendit i han acordat una evacuació massiva cap al nord del país. No se sap què passarà amb els jihadistes del Daeix que encara controlen el camp.

Alhora, el govern d’Al-Assad aprovava una nova llei de propietat que expropia les llars i les terres dels que han fugit, amb la qual cosa prepara un canvi demogràfic que aprofitarà la reconstrucció per canviar la composició social dels barris perifèrics de la capital, que es van alçar contra la dictadura. Fa unes setmanes va ser Guta Oriental, i ara ha arribat el torn dels palestins de Iarmuk, que ara ja acumulen dos exilis.

Un camp arrasat

El 70% del camp està destruït”, explica a l’ARA des del Líban una periodista palestina que va haver de marxar de Iarmuk fa unes setmanes i que demana l’anonimat per evitar represàlies de Hezbol·lah, la milícia xiïta libanesa que combat al costat d’Al-Assad. “El règim i Rússia han bombardejat sense parar amb barrils explosius, obusos i fins i tot un nou tipus de míssil que no havíem vist mai. La gent que queda a dins no té hospitals, ni electricitat, ni menjar, ni tan sols equips d’emergència per treure la gent de sota la runa. Ni cap organització humanitària que els pugui ajudar”. Abans de l’última ofensiva hi havia uns 6.000 civils al camp.

La majoria de la gent que ha fugit dels barris perifèrics de Damasc i del camp de refugiats està sent desplaçada a Idlib, al nord de Síria, com a part d’un acord per intercanviar població entre el règim i l’oposició, als pobles de Ialda, Babbila i Beit Sahm.

En una nota de l’agència oficial Sanà, el règim anunciava que “5.000 terroristes i les seves famílies marxaran en l’evacuació”. Molts, però, no se’n refien: “No tenim cap garantia: no hi ha grups palestins ni cap autoritat palestina implicada en aquests acords d’evacuació”, diu la jove palestina des del Líban.

Doblement desplaçats

El règim justifica la seva ofensiva i compta amb el silenci internacional perquè Iarmuk està sota control del Daeix (acrònim en àrab de l’Estat Islàmic). “Al-Assad diu que actua contra els jihadistes, però estan bombardejant les cases dels civils i volen que perdin l’esperança de tornar a casa. El que està passant amb els palestins a Síria és una segona Nakba, un altre desplaçament massiu. Ens obliguen a marxar cada cop més lluny de casa nostra, Palestina, però l’esperança que un dia tornarem sempre continuarà viva als nostres cors”, afegeix.

Per a Lurdes Vidal, cap de món àrab de l’Institut Europeu de la Mediterrània, “tot i que el règim d’Al-Assad s’erigeix com a defensor dels palestins és un sistema pervers per als seus propis ciutadans i també per als palestins: han hagut de triar entre la lectura de la seva causa de fa cinquanta anys o la de com són les coses en l’actualitat”. Així s’explica que algunes faccions palestines continuïn donant suport al règim.

El 2011, en esclatar la revolta popular a Síria, molts palestins de Iarmuk van obrir les portes de casa seva als que fugien de la repressió. El càstig va ser un setge ferotge que va causar diversos centenars de morts per desnutrició, i una emergència humanitària que només va merèixer tèbies condemnes per part de l’ONU. El 2015 va arribar un nou flagell: el Daeix prenia el control del camp mentre el règim sirià impedia als seus activistes fugir-ne.

Ho recorda el periodista Mohamed Bitari, nascut a Iarmuk i refugiat a Sabadell des de fa uns anys: “Iarmuk era un refugi per a tots els pobles veïns bombardejat pel règim i els seus aliats, i els que s’hi refugiaven hi trobaven sostre, menjar i medicaments. La postura dels palestins de Iarmuk era clara: donar suport al poble sirià en la seva lluita contra la dictadura. I era normal per la seva gent, després de 70 anys d’exili, continuar lluitant contra el sionisme i el seu estat, Israel. Però després de sis anys de setge ara no hi ha ningú que els ajudi. Em sento orfe, orfe en tots els sentits”.

stats