El Partit Socialista francès busca líder per reflotar la formació

ParísAny nou, vida nova? El Partit Socialista francès encara aquest 2018 amb optimisme, almenys pel suposat aire fresc que comportarà per a aquesta formació l’elecció d’un nou primer secretari del partit. La formació del puny i la rosa votarà el 29 de març l’elegit per encarregar-se de la difícil tasca de ressuscitar aquest partit de les tenebres, on ha estat instal·lat des del final del quinquenni de François Hollande, abans d’obtenir els pitjors resultats de la seva història en les eleccions presidencials de la primavera passada amb el candidat Benoît Hamon.

Primer, però, cal aclarir quines són realment les cares noves que opten al càrrec. Dimarts l’exministre d’Agricultura i exportaveu del govern presidit per Hollande Stéphane Le Foll va oficialitzar la seva candidatura. En una entrevista al diari regional Le Maine Libre, situat al departament d’on Le Foll és diputat, el polític de 54 anys reconeixia que el Partit Socialista “està dessagnat”, i que resulta “inaudible per als francesos” després de “la doble derrota, la presidencial i la legislativa”, del maig i el juny passats. O sigui, la formació és com un zero a l’esquerra. És per això que, si surt escollit primer secretari, deia Le Foll, ell apostarà per un “Partit Socialista obert”, en què se sol·liciti més “la paraula dels militants”.

Però el camí de Le Foll fins al capdavant de Solferino -la seu del Partit Socialista, que al febrer passarà a mans del grup immobiliari Apsys per 45,55 milions d’euros- no serà, precisament, de roses. Una de les raons és la condescendència que l’ex mà dreta d’Hollande ha mostrat envers l’ara president francès, Emmanuel Macron.

Durant les eleccions legislatives del juny alguns candidats socialistes (i també alguns conservadors i ecologistes) no van tenir un rival macronista del partit La República en Marxa. Un cas va ser el de Le Foll, que va ser elegit per a la quarta circumscripció de la Sarthe. Alguns apunten que si Macron va decidir no posar-li un rival va ser perquè el mateix Le Foll es va mostrar escèptic durant la campanya presidencial que guanyés el candidat socialista, Benoît Hamon. És per això que sovint s’ha classificat Le Foll com un candidat “compatible amb Macron”, tot i que ell ho nega: “Estic a l’oposició, he votat contra el pressupost que afavoreix els més rics i que és injust per a les classes mitjanes i populars”, justifica.

Alguns aspirants

Les males llengües diuen que si Le Foll ha presentat la seva candidatura per dirigir el Partit Socialista és perquè Najat Vallaud-Belkacem va renunciar-hi la setmana passada. L’exministra d’Educació, que la majoria de mitjans francesos donaven per fet com a candidata, va anunciar-ho per sorpresa. La seva decisió ha fet fer el pas a altres. Belkacem diu ara que vol “treballar i entendre altres móns” més enllà del polític, i dirigirà una col·lecció d’assajos a l’editorial Fayard.

A banda de Le Foll, dos polítics més han oficialitzat la seva candidatura a la secretaria del Partit Socialista: Luc Carvounas, diputat de la Vall del Marne i fins fa poc pròxim a Manuel Valls, i ahir mateix Olivier Faure, president del grup Nouvelle Gauche a l’Assemblea Nacional. “Prendre la decisió de comprometre’s al capdavant del Partit Socialista en l’estat en el qual està implica molta motivació”, explicava així la seva elecció en una entrevista a Le Monde. Faure diu que vol “conduir la renaixença dels socialistes”, queda clar, doncs, en quin estat està la formació.

L’actual coordinador del Partit Socialista, Rachi Temal; el conseller regional de l’Illa de França, Julien Dray, i el diputat europeu Emmanuel Maurel, ja candidat el 2012 davant Harlem Désir, són altres noms que sonen per agafar el timó del partit tot i que encara no ho han fet públic.

Dimissió d’un portaveu de Macron

Només ha durat quatre dies, literalment. Rayan Nezzar, un dels nous portaveus que el partit La República en Marxa d’Emmanuel Macron havia presentat el 4 de gener, s’ha vist obligat a dimitir després que sortissin a la llum diversos tuits que el polític havia fet entre el 2012 i el 2013 (i que ara ja ha esborrat). En aquests tuits Nezzar no es va estar d’insultar periodistes i polítics com Jean-François Copé, titllant-los de “meuca” en amunt. “Vaig fer comentaris irreflexius quan era estudiant. Evidentment me’n penedeixo i presento totes les meves excuses per aquestes paraules que poden haver xocat”, es lamentava Nezzar, també en un tuit.