Per què no s’ha tornat encara a la Lluna
L’exploració de nous territoris, com l’Antàrtida, també va ser lenta, i ara ja hi ha una nova cursa
Enginyer I Autor Del Llibre ‘un Pequeño Paso Para [un] Hombre’Ha transcorregut mig segle i no hem tornat a la Lluna. És una queixa freqüent, però no del tot justificada. En els tres anys següents a l’aventura de l’Apol·lo 11, cinc naus similars, amb un total de deu astronautes més, van aterrar en diferents llocs de la Lluna. I una més -l’Apol·lo 13- també ho hauria fet si no hagués sigut per una catastròfica explosió a bord que va desencadenar l’operació de rescat més desesperada de la història. I va tenir èxit. Molts pensen que el “13” marca l’hora més gloriosa de la NASA.
Si es contempla amb perspectiva històrica, el retard de mig segle no és tan insòlit. Sense anar més lluny, el primer a aconseguir arribar al pol Sud va ser el noruec Roald Amundsen, en renyida carrera contra el britànic Robert Scott (que va perdre la vida en l’intent). Salvant les distàncies, la competència entre els dos equips recorda molt a la que van mantenir els Estats Units i l’URSS per la Lluna, un lloc tan desolat com la mateixa Antàrtida.
Amundsen va arribar al pol Sud el desembre del 1911. Ningú més va tornar-hi fins al 1957, en ocasió de l’Any Geofísic Internacional. Avui a l’Antàrtida hi ha més de mig centenar de bases que alberguen unes cinc mil persones. Algunes hi viuen tot l’any. Hi ha instal·lacions científiques, telescopis, pistes d’aterratge i cada any el continent (almenys a les regions costaneres) rep centenars de turistes que tornen a casa encantats amb les seves fotografies en companyia d’un pingüí.
L’Antàrtida no n’és l’únic exemple. Nova Zelanda va ser descoberta per l’holandès Tasman, però el següent europeu, l’aleshores tinent James Cook, no hi va arribar fins un segle i quart més tard. Cook va cartografiar la costa oriental d’Austràlia per primera vegada el 1770, i va caldre esperar 18 anys més fins a l’arribada dels primers colons, encara que aquests van arribar, certament, a contrapel, ja que es tractava del primer enviament de condemnats que feia la metròpoli per fundar un enclavament permanent i, de passada, treure-se’ls de sobre.
I és que la carrera cap a la Lluna no va estar motivada per cap interès científic ni comercial. El seu principal incentiu era polític: el pur prestigi d’arribar-hi abans que el competidor, només per demostrar la superioritat de la pròpia tecnologia. És cert que es va aprofitar l’ocasió per fer experiments i acumular coneixements -més tecnològics que científics-. Però tant Kennedy com Khrusxov compartien un mateix objectiu bàsic: arribar els primers.
La Unió Soviètica sabia que tenia perduda la competició per aterrar a la Lluna. Les càpsules estaven preparades, però el coet no. El gegantesc N-1, comparable al Saturn 5 americà, va fallar en els seus quatre intents. Però encara hi havia la possibilitat de ser els primers a rodejar la Lluna, utilitzant un llançador més petit i fiable. De fet, ja s’havia aconseguit el setembre del 1968 amb una càpsula que, encara que estava pensada per transportar un parell d’astronautes, en aquesta ocasió només portava a bord unes quantes tortugues, mosques del vinagre i altres bestioles.
Les esperances soviètiques es van esfumar el Nadal del 1968, quan l’Apol·lo 8, amb els seus tres ocupants, va donar deu voltes a la Lluna abans d’emprendre el retorn a casa. A partir d’aquest moment, la política oficial del Kremlin es va centrar en negar la seva participació en una imaginària cursa espacial. L’URSS se centraria en l’estudi d’estacions orbitals -en la qual arribarien a ser autèntics mestres- i sondes robòtiques per explorar la Lluna i els planetes. Eren molt més barates i no s’hi arriscava cap vida.
L’orgull rus ferit
Aquesta postura es va mantenir fins als anys 80, amb l’obertura informativa propiciada per Gorbatxov. Només llavors van començar a aparèixer aquí i allà models de mòduls lunars russos abandonats i coberts de pols. Algunes peces destinades a la fabricació de més coets N-1 es van descartar com a ferralla, van servir per fabricar tobogans infantils o -la màxima indignitat- de cobertes per a corrals de porcs.
L’orgull nacional rus els impedia acceptar el segon lloc en una carrera en la qual es jugava tot el prestigi del règim i el sistema.
Però avui, cinquanta anys després, ha arribat un nou competidor: la República Popular de la Xina. Per al gegant asiàtic fins i tot el tercer pedestal del podi és atractiu. És una ocasió per demostrar que pot tractar d’igual a igual -si no superar- les altres dues potències. La Xina ja ha demostrat que té capacitat per llançar satèl·lits de tota mena, cosmonautes i estacions orbitals, i enviar robots a la Lluna. I tot amb mitjans propis. Ara el següent objectiu torna a ser el mateix que va impulsar la carrera durant la Guerra Freda: prestigi. I és molt possible que, tard o d’hora, la pròxima bandera que onegi sobre la Lluna sigui vermella amb cinc estrelles d’or.
