Internacional 14/01/2016

“Si Al-Assad no aixeca el setge, a Muadamiya moriran de fam 150 criatures"

Un activista documenta la situació a la ciutat bloquejada de la perifèria de Damasc

Cristina Mas
3 min
La Maram, de 2 anys, pateix desnutrició severa. DANI QAPPANI

BarcelonaUn segon comboi d’ajuda humanitària es dirigia ahir a Madaya, la ciutat assetjada de Síria, després de l’escàndol internacional que ha generat la difusió d’imatges esfereïdores de criatures i avis convertits en sac d’ossos. Però l’arribada de dos combois no resol ni de bon tros el problema: unes 400.000 persones segons l’ONU viuen sota setge, en una guerra en què el règim de Baixar al-Assad utilitza sistemàticament la fam com a arma. Ni les organitzacions internacionals ni la premsa tenen lliure accés a aquestes poblacions, i per això és tan important la feina que fan activistes com el Dani Qappani, un jove de 28 anys, que documenta amb fotos i vídeos la situació a Muadamiya i els fa arribar a mitjans internacionals, una altra ciutat de 45.000 habitants (incloses 15.000 criatures) de la perifèria de Damasc sotmesa al setge del règim des del 2012.

La Maram té 2 anys però sembla que en tingui menys d’1. Té desnutrició severa. El jove l’ha gravat en un vídeo en què la petita jau en un sofà, amb la mirada perduda, gairebé sense poder-se moure. “Els seus pares van ser detinguts poc després que va néixer. Se n’ocupa una tieta. Però aquí no hi ha res, no hi ha llet ni cap aliment per als petits. Si Baixar al-Assad no aixeca el setge molt aviat, 200 criatures es moriran en aquesta ciutat”, explica. Ahir mateix, Qappani va documentar la mort de gana a l’hospital de campanya del Iussuf Saadia, una criatura de tres mesos. “Les milícies d’Al-Assad han bloquejat amb un mur de terra i barricades l’única carretera d’accés a la ciutat que quedava oberta. No deixen entrar ni sortir ningú des de fa 22 dies, ni tan sols els casos de risc vital, com aquest nadó: veiem morts per fam cada dia.”, denuncia.

Fins al desembre hi havia una carretera que connectava la ciutat, sota control de milicians locals de l’exèrcit sirià lliure des del 2012 “però el règim la va bloquejar totalment fa tres setmanes després de llançar un missatge molt clar a través dels negociadors del comitè local: o us rendiu o morireu de gana”.

Els residents sobreviuen gràcies a la producció d’olives que dóna fama a la població, i bevent aigua bullida amb sal. Els preus dels aliments s’han disparat: segons l’activista, un quilo d’arròs costa més de 18 euros. Tampoc hi ha medecines, ni aigua potable, ni gas, ni electricitat, ni combustible, en l'època més freda de l’any.

Abo Faris explica en aquest vídeo que en els últims tres dies no ha menjat res.

15 morts de fam

No és el primer cop que Muadamiya pateix un setge. El 2013 quinze criatures i dones es van morir de fam a la ciutat. “Ara ens torna a passar el mateix. Només tenim un hospital de campanya i no poden fer res, perquè no tenen medicines ni equips”, alerta.

L’activista ha filmat en diversos vídeos els sistemàtics bombardejos amb barrils de dinamita de l’aviació siriana contra la població. El règim utilitza a les zones rebels aquesta arma tan barata com mortífera: s’omplen barrils de dinamita o un altre explosiu i qualsevol cosa que serveixi de metralla i es llencen des d’helicòpters o avions sobre els barris per castigar la població que no se sotmet.

“Des de fa mesos, les tropes del règim intenten entrar pel sud de la ciutat, per separar-la de Daraya [un altre dels bastions rebels a la perifèria de Damasc]. Fins ara no ho han aconseguit, però la intervenció russa, des del 30 de setembre, per donar cobertura aèria al règim, ha afeblit molt els rebels.

Human Rights Watch alerta també de la destrucció deliberada de camps per part de l’exèrcit sirià, i el bloqueig a l’arribada d’ajuda humanitària, que només està fora de control del règim en un tram de la frontera amb Turquia, al nord del país, en una franja que dominen els rebels. Malgrat l’infern que estan vivint a Muadamiya, l’activista no pensa a marxar: “És el meu deure, no vull abandonar el meu país. No lluito al front però sí que ajudo que el món conegui el que passa. No vull marxar: vull morir aquí, o viure la llibertat.

stats