Els suïcidis entre els universitaris britànics es doblen en una dècada
El nombre d’alumnes que pateixen algun tipus de malaltia mental es multiplica per cinc en deu anys
LondresL’últim cas de suïcidi a la universitat britànica que ha arribat a l’esfera pública va tenir lloc a finals del mes de gener. Justin Cheng, un estudiant canadenc de 20 anys, va aparèixer sense vida als afores de Bristol, 250 quilòmetres a l’oest de Londres. Hi cursava el tercer any a l’Escola de Lleis de la ciutat. Cheng és el vuitè estudiant adscrit a un dels dos centres d’ensenyament superior de Bristol que es treu la vida en els últims divuit mesos. No és l’únic cas. El 2016, a la Universitat de York, a l’oest d’Anglaterra, hi va haver cinc suïcidis entre l’alumnat. Des del 2007, aquest índex mortal s’ha gairebé doblat al Regne Unit entre els dos milions d’universitaris del país.
L’últim any de què hi ha dades registrades (2016), n’hi va haver 144. El 2007, 75. Amb tot, en relació amb el total de suïcidis al Regne Unit, la xifra no semblaria especialment elevada. L’Institut Oficial d’Estadística indica que el 2016 es van treure la vida 5.965 persones a tot el país, tres quartes parts de les quals van ser homes.
Però d’acord amb John de Pury, vicedirector de Universities UK, l’òrgan que aplega i governa totes les universitats del Regne Unit, el que compta és l’índex per cada cent mil habitants. “I durant el mateix període esmentat (2007-2016), la ràtio ha pujat molt i els suïcidis entre estudiants del primer i el tercer curs de grau i entre els investigadors de postgrau han augmentat un 31,2%, un 30,5% i un 25,7%, respectivament”.
El suïcidi és el pas més dramàtic, sens dubte. Amb tot, el professor Paul Gorczynski, professor de la Universitat de Portsmouth, assegura a l’ARA que “només és la punta de l’iceberg d’un problema general de salut mental dels universitaris del país, detectat en tota mena d’estudis sobre el tema”.
Pensaments autodestructius
La comissió multipartidista del Parlament britànic que estudia la qüestió va quantificar que durant el curs acadèmic 2016-17, “el 33% dels universitaris van tenir pensaments suïcides”. La comissió considera, d’acord amb les dades recollides l’any passat per l’Institut d’Investigació de Polítiques Públiques (IPPR, per les sigles en anglès) del Regne Unit, que “els nivells de malaltia mental, d’angoixa mental i de baix benestar entre els estudiants d’educació superior són cada vegada més elevats en relació amb altres sectors de la població” del Regne Unit. En xifres absolutes, al llarg del curs 2015-16, més de 15.000 estudiants van manifestar problemes mentals, una dada que és cinc vegades superior a fa una dècada.
D’acord també amb l’estudi fet per l’IPPR, en la mateixa dècada en què els suïcidis s’han doblat entre els universitaris, les malalties mentals, l’angoixa i el poc benestar abans referit s’han multiplicat per cinc. Una de les conseqüències més immediates és l’abandonament dels estudis. Entre el 2010 i el 2016, el percentatge ha augmentat un 210%, fins a arribar a la xifra de 1.180 estudiants.
¿És un problema exclusivament britànic, amb causes específiques atribuïbles al peculiar ecosistema estudiantil del país, o és un problema d’abast global? Els especialistes no es posen d’acord. Paul Gorczynski parla de “l’enorme pressió que tenen alguns estudiants”. Una pressió, però, que pot ser de molts tipus. “Familiar, i ja des de l’escola primària, o bé econòmica, a causa de l’elevat preu de les taxes”. Un curs de grau pot costar 11.000 euros, sense comptar la manutenció si l’estudiant viu fora de casa. Però Josephine Steeghs, coordinadora de London Nightline, la línia d’assistència dirigida pels estudiants i per ajudar els estudiants, esmenta altres causes, com ara els anomenats “fàrmacs d’estudi, Adderall i Modafinil, habituals entre grups d’universitaris per obtenir un resultat decent”. Possiblement, però, és una combinació de factors diversos el que explicaria l’actual situació.
Arran de l’últim suïcidi conegut d’un estudiant, l’esmentat de Justin Cheng, el vicerector de la Universitat de Bristol va comparèixer davant els mitjans de comunicació. Hugh Brady va assegurar que no es tracta de cap problema específic de la seva institució, ni tampoc del sistema britànic. “És un problema sectorial global -va dir en conferència de premsa-. Els últims anys al Regne Unit, però també al Canadà i als Estats Units, el nombre d’estudiants que busquen ajuda i declaren problemes de salut mental ha augmentat molt”. Les taxes, però sobretot “les xarxes socials i l’afany de perfeccionisme”, van ser les raons que va al·legar.
Un protocol per detectar possibles casos
Birkbeck College, un dels centres de la Universitat de Londres, té, com totes les institucions, un protocol establert perquè el professorat pugui potencialment identificar alumnes amb malalties mentals. Que no assisteixin a classe, que no presentin treballs o que siguin inconstants en la comunicació dels correus electrònics són símptomes dels quals han d’informar. Els especialistes, però, en relativitzen l’efectivitat. La raó és quasi mèdica, perquè la manifestació d’una malaltia mental no és produeix gairebé mai d’un dia per l’altre. I, en general, els estudiants que les pateixen han passat per un període d’incubació que sovint es remunta a molt temps enrere. El protocol sembla, doncs, una prevenció legal per espolsar-se responsabilitats, més que no pas una mesura efectiva.
