Pressupostar és prioritzar
Afortunadament la Generalitat disposarà d’uns nous pressupostos per a l’any 2020. No sembla que hi pugui haver sorpreses. La tramitació pot portar alguns canvis, però probablement seran petits atesos els acords ja assolits pel Govern amb el grup de Catalunya en Comú - Podem. En un article ben documentat que va publicar Germà Bel dijous passat en aquesta mateixa secció, ell defensava l'opinió que el projecte de pressupost no aportava novetats respecte a la despesa ja realitzada l’any 2019. Les seves estimacions eren raonables i suggerien que els prop de tres mil milions d’increment de despesa del projecte de pressupost per al 2020 respecte al del 2017 ja estaven gastats i que no pagava la pena aprovar-lo. Segons ell era millor convocar eleccions i que la nova majoria que es formés aprovés uns pressupostos coherents amb el seu ideari polític.
¿Com s’han pogut gastar gairebé tres mil milions més al llarg de dos anys de pròrroga pressupostària? Seguint les seves xifres, l’any 2017 es van gastar, sota l’empara d’uns nous pressupostos, mil milions més. L’any 2018, en una pròrroga forçada per l’aplicació de l’article 155, la despesa va créixer poc (quatre-cents milions). El retorn a la seminormalitat a partir del juny no va permetre fer un nou pressupost. La pròrroga del 2019, més sorprenent atès que hi va haver més estabilitat política, no va ser obstacle per a un increment de mil quatre-cents milions de despesa. ¿A què es van dedicar aquests prop de tres mil milions? En primer lloc, i molt per davant de qualsevol altre concepte, a apujar sous als empleats públics i als empleats de centres concertats, i al retorn de parts de les pagues extres no pagades els anys 2012 i 2013. Però ¿com es podia incrementar tant la despesa en plena pròrroga? Cal recordar que el Parlament (com el Congrés de Diputats en circumstàncies semblants –ha passat aquest mateix dimarts amb pensions i sous públics–) és sobirà per aprovar increments de despesa i els crèdits pressupostaris per finançar-los, encara que hi hagi pròrroga. Acaba sent una decisió pressupostària d’urgència. Per aprovar-la cal que hi hagi consensos molt transversals. Concretament, tant al Parlament com al Congrés de Diputats els increments de sous públics (i a Catalunya el retorn de pagues extres) i la convalidació dels decrets del govern s’han fet per consens de tots els grups parlamentaris. Un consens explícit: tots i cada un dels grups hi van votar a favor, independentment del signe polític, o es van abstenir.
La resta de despeses només es podien fer en pròrroga si estaven previstes i programades en el pressupost del 2017, com és el cas de les noves places que es treien a oposició segons el calendari fixat per la llei de pressupostos, o l’obra pública programada. De manera que els anys 2018 i 2019, els pròpiament de pròrroga, el que ha crescut són les remuneracions del personal i les substitucions i interinatges dintre dels límits de les plantilles aprovades als pressupostos. De fet, si l’any 2020 hi hagués una tercera pròrroga tornaria a passar exactament el mateix: els recursos aportats per més ingressos s’aprofitarien per augmentar sous i per accelerar el retorn de pagues extres, amb ampli consens parlamentari.
Els anys 2017, 2018 i 2019 han estat anys d’importants increments d’ingressos que han permès fer front a més despeses i, alhora, fer una reducció significativa del dèficit de la Generalitat. Aquests recursos creixents, que han recuperat força els nivells anteriors a la crisi, estaven mancats de direcció. Disposar d’un nou projecte de pressupostos permet afinar més les prioritats de despesa. A més d’augmentar les remuneracions salarials, s’obren o es recuperen programes (llars d'infants, 71 M€; beques menjador i escola inclusiva, 39 M€), s’amplien les plantilles de serveis essencials, es posen en marxa noves inversions (84 M€ al cicle de l’aigua, 51 M€ a tractament de residus i 34 M€ a xarxa viària), es compensen les universitats per les reduccions de taxes universitàries (57 M€), creix la despesa de transferències a les famílies, com són els pagaments de la dependència (92 M€), els de la renda garantida de ciutadania (125 M€), els d’atenció a la infància (68 M€), els d’habitatge (51 M€) i els de subvenció al transport metropolità (106 M€). Deixant de banda increments salarials, salut augmenta 333 M€ i la recerca biomèdica, 68 M€.
No hi ha tres mil milions disponibles per a nova despesa. Molt probablement ben comptats (descomptant la inversió, que és nova però no creix) no n’hi ha ni tan sols mil. Però el Govern torna a agafar les regnes de la priorització de polítiques. Quin sentit té que només s’aprovin decisions de despesa que gaudeixen de suports unànimes? On queda l’espai de la política? El projecte de pressupostos el recupera.
