La lluita de Julian Assange
BarcelonaJulian Assange de moment no serà extradit pel Regne Unit als Estats Units. El seu calvari, però, no s'acaba aquí. Aquest dimecres se sabrà si queda en llibertat provisional o no, fet no menor després de tants anys privat de moviments i reclòs, primer en una habitació a l'ambaixada de l'Equador a Londres (durant set anys!) i des de l'abril del 2019 en una presó anglesa. Però, surti al carrer o no, el seu cas judicial encara es pot allargar, i força. Els Estats Units ja han anunciat un recurs a la decisió de la jutge Vanessa Baraitser, del Tribunal Penal Central d'Anglaterra i Gal·les, que, d'altra banda, ha resolt contra l'extradició més per motius humanitaris –per evitar que el seu plausible suïcidi a les presons dels EUA– que per la qüestió de fons. I quina és la qüestió de fons? Doncs el xoc, sempre desigual, entre el dret a la llibertat d'informació i els secrets d'estat. La irrupció el 2007 de Wikileaks, l'entitat liderada per l'activista australià i dedicada a la filtració de documents oficials d'entrada inaccessibles però considerats d'interès per a l'opinió pública, va sacsejar el món periodístic i polític. I va obrir un intens debat sobre si era lícit aquell activisme informatiu, un debat que segueix viu. Per a uns, Assange és una icona de la llibertat d'informació. La persecució de què ha estat objecte la seva persona per part dels Estats Units no ha fet sinó reforçar aquesta imatge. Per a d'altres, Wikileaks ja fa temps que va perdre la seva neutralitat, per exemple quan va focalitzar-se contra Hillary Clinton en les eleccions que acabaria perdent davant Donald Trump.
Sigui com sigui, Wikileaks i la figura d'Assange són paradigmàtics, en l'era digital, d'un conflicte clàssic, que ve de lluny: el de fins a quin punt el poder polític, per molt democràtic que sigui, té dret a ocultar a la població dades i fets. La cultura democràtica s'ha de basar en la màxima transparència, una divisa sobre la qual queda molt camí per recórrer. Per definició, el poder tendeix a l'ocultació. I la feina periodística consisteix en destapar precisament el que no agrada, a posar llum i taquígrafs allà on servidors públics (i també ciutadans particulars) pretenen desar draps bruts.
En aquest sentit, Wikiliaks sens dubte ha sigut un revulsiu global, amb alguns èxits puntuals rellevants que li han valgut reconeixements i suports transversals. En tot cas, més enllà dels encerts o no de la seva estratègia personal davant la situació complicada que ha viscut i encara viu, que el seu creador porti més d'una dècada privat de llibertat i assetjat judicialment no deixa de ser un senyal inquietant de la reacció a la defensiva de la part més fosca dels aparells dels estats, és a dir, un símptoma de mala salut democràtica global. Tot i que la jutge Baraitser hagi frenat ara la seva extradició als EUA per preservar la seva salut, en realitat el que s'està jutjant és la salut democràtica i informativa globals.
