Un Madrid que no hi és ni se l'espera. L'editorial transcrit d'Antoni Bassas
Ahir va produir-se un d’aquells moments que semblen anticipar un senyal de futur: l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, es va convertir en l’estrella del gran míting de Podem a Madrid (10.000 persones), fins al punt que la redactora de l’ARA que hi va assistir, Mariona Ferrer, titula “L’alcaldessa eclipsa Pablo Iglesias i capitalitza l’acte central de Podem”. En una intervenció carregada de fraternitat catalanomadrilenya, Colau va començar en català per acabar abraçant la capital d’Espanya.
Iglesias ha trobat en Colau la líder que li guarda el graner de vots de l’esquerra radical catalana a les espanyoles –no es presenta la CUP i fins i tot Quim Arrufat va dir divendres en aquest programa que ell votaria Podem–, i Colau ha trobat en Iglesias la referència espanyola que permet construir una aliança política a gran escala.
Això sí, Iglesias ha de defensar per Espanya el referèndum per la independència de Catalunya, i Colau, poca broma, tota una alcaldessa de Barcelona, ha d’admetre que Madrid pot tornar a ser la capital dels catalans. Unes paraules, per cert, que de seguida van ser replicades des de Catalunya i que van portar Colau a dir, ahir al vespre, a Lleida: “Òbviament, Barcelona és la capital de Catalunya” i “Madrid, la capital de l'Estat”, i “la millor de les notícies és que després del 20-D puguem tenir una capital a l'Estat que sigui aliada de Catalunya, defensant el dret a decidir i el referèndum a Catalunya, com estan fent Podem i Pablo Iglesias”.
Dic que aquesta imatge d’ahir pot anticipar algun futur perquè Colau va guanyar ahir altura en la política espanyola, se la va veure coliderant l’esquerra radical, i ahir va quedar bastit un pont Barcelona-Madrid nou. No és el del PSC, s’assembla més al d’Iniciativa amb Esquerra Unida, però amb possibilitats d’influir molt més, de moment, en la política espanyola.
Una altra cosa és, però, quanta gent passarà per aquest pont. Perquè si parlem de fraternitat, la fraternitat catalanomadrilenya fa molt temps que està inventada. Cartells de la Generalitat durant la Guerra Civil proclamaven que “Defensar Madrid és defensar Catalunya”. El matí de l’11-M del 2004, quan van tenir lloc els atemptats d’Al-Qaida que van matar vora 200 persones a l’estació d’Atocha, els oients trucaven a Catalunya Ràdio per si calia donar sang a les víctimes. La fraternitat és un sentiment universal que no necessita compartir passaport. Sovint és un sentiment de classe, com passa entre el Madrid d’Iglesias i la Barcelona de Colau.
I, per descomptat, un sobiranista sap que s’entendria millor amb un cert tipus d’Espanya del que s’entén avui amb un cert tipus de Catalunya. Però sap, també, que aquesta Espanya fraterna, capaç d’acceptar la seva realitat plurinacional, és, encara avui, minoritària. I la política va molt més enllà de la fraternitat. Política són interessos, i avui el Madrid polític es comporta com una capital contrària als interessos dels catalans, perquè no són interessos compartits.
En aquest sentit, al Madrid que canta Colau encara li falta molt. No hi és ni se l’espera. Un Madrid capaç d’acceptar un referèndum a Catalunya? Però si ni tan sols hi ha la majoria per reformar la Constitució i posar que espanya és un estat plurinacional. Per no parlar dels diners.
Per descomptat, en política, sempre estarem a favor de les paraules de concòrdia davant les de discòrdia. Però també estarem a favor de parlar clar, més que no pas dels jocs florals. I si Colau parla de sobirania i, sobre tot, si Iglesias parla de referèndum, és perquè dos milions de catalans han parlat clar i han dit que volen un estat propi perquè amb el que tenen i paguen ara, no només no hi ha res a fer, sinó que estan condemnats a la desaparició.
