Borja García-Nieto : “Podem és una febre que hem de passar: aprenem amb els cops”

BarcelonaBorja García-Nieto (Barcelona, 1959) forma part de la nissaga d’una família històricament lligada a les finances. Els seus avantpassats van fundar la Banca Riva y García i ara ell presideix una firma de serveis financers que porta el mateix nom. Borja García-Nieto també es president del Círculo Ecuestre des del 2008, quan va guanyar les primeres i úniques eleccions que s’han celebrat en aquest “club lúdic”, tal com ell el defineix. El seu mandat s’acaba el novembre del 2015, però no creu que torni a haver-hi eleccions perquè a l’Ecuestre “no hi ha descontentament, hi ha molt confort”.

Des de fora es percep que el Círculo Ecuestre és una casa molt conservadora. És així?

Sí, suposo que sí. Però a la seu del Círculo Ecuestre hi fem actes impulsats pels socis i de perfil absolutament obert. Intentem convidar gent que té coses a dir.

Hi ha socis descontents amb com heu tractat les balances fiscals: en mig any heu convidat tres cops l’economista Ángel de la Fuente, que ha creat un polèmic mètode propi. No heu convidat ningú de manera tan repetida.

Et diria el contrari: vam ser l’única institució que ha fet un acte amb el Guillem López Casasnovas i amb l’Ángel de la Fuente, i va anar molt bé. El Círculo Ecuestre mai ha vetat ningú. L’únic que demano als actes és que tinguin un mínim d’interès. L’ANC va venir perquè volien explicar el seu projecte i hi va haver gent que em va dir: “Home, per què vénen a explicar això aquí?” Van fer un acte i van venir 80 socis. I va ser un acte molt bo perquè va haver-hi un debat intens.

Fent política-ficció...

No havíem de parlar d’economia?

A hores d’ara ja costa destriar.

Bé, ho dic de broma. L’Ecuestre té 1.700 socis, cada un pensa com vol. L’únic que em preocupa del procés és la falta de debat. Però suposo que a poc a poc al final tots anirem resolent les preguntes sense resposta. Jo en tinc moltes, moltes.

Va, doncs, parlem d’economia. Vostè ve del món de les finances, és president de Riva y García. Què es va fer malament, mirant enrere?

Sóc financer, però sóc empresari. Pateixo les angoixes i la solitud de l’empresari, per això em sento més empresari que financer. Un financer marxa a casa i dorm tranquil. Dit això: què va passar al món? L'excés de liquiditat i una falta de control i una bogeria de determinats sectors va provocar una escalada.

Tinc la sensació que aquells errors es podrien repetir fàcilment. ¿Creu que hem après alguna cosa?

Les pulsions de l’home són les mateixes. Els clàssics ho tenen molt clar. Es poden repetir? Sí. Però l’home aprèn. No pots evitar la usura o que la gent faci les coses saltant-se la llei, però sí que has d’intentar crear un marc d’estabilitat i control adequat, en què també influeix molt l’educació. És una feina de generacions.

Fins a quin punt la crisi va posar en qüestió els principis liberals?

El món no es planteja cap altre sistema que l’economia de mercat. La prosperitat es genera amb la llibertat de mercat. Ara, nosaltres som fills d’Europa, on l’economia de mercat té molta influència de la socialdemocràcia i l’estat del benestar, que és una conquesta històrica, i això limita l’economia de mercat. Quin és el límit? Crec en la subsidiarietat: l’Estat amb serveis públics eficients, però que no sigui una llosa. Ara l’administració no és prou eficient, i això frena l’economia. Però és la quadratura del cercle, ara vivim un canvi de paradigma. Sigui com sigui, no et pots carregar la iniciativa privada, l’has de mimar.

Ara no es fa?

No ho sé... El socialisme és difícil. Les conquestes de la societat... Hem d’estar agraïts a les conquestes socials. El liberalisme té un problema, que deixa enrere els més desafavorits, i has de ser capaç de compaginar la socialdemocràcia amb l’impuls del mèrit i de l’esforç.

Cap on anirà Europa?

Les eleccions europees reflecteixen una gran crisi de pensament, de lideratge i de sentiment de què som, i cap on anem. Ningú hauria previst que Le Pen guanyaria les eleccions.

Li preocupa el fenomen Podem?

Preocupar-me, em preocupen els meus fills i poca cosa més. Però sí que em preocupa la governabilitat. Imagini’s un escenari: guanya Podem, o queda segon. El PSOE es trenca i al final la posició més esquerrana guanya i fa coalició amb Podem. Aquí començaria una dinàmica en què Espanya se n’anirà en orris i desapareixerà del mapa durant quatre o vuit anys. Què passarà després? Que Podem se n’anirà en orris. És com una febre que hem de passar. Aprenem a base de cops.

I si la passem és perquè algú ha fet alguna cosa malament, no?

Si la passem és perquè hi ha una raó, i per això sóc partidari del debat. Però si guanya Podem, i depèn del que passi, aquest país es tancarà i passarem a ser com l’Argentina. No hem de tenir por. Mentre hi hagi debat, no em preocupa. El problema de la societat és quan no hi ha cultura ni formació i la gent decideix més amb l’estómac que amb el cap.

Acabo. No puc obviar de preguntar-li per què el seu nom surt als papers de Bárcenas com a presumpte intermediari en la compra d’accions de Libertad Digital per part del Partit Popular.

No tinc cap notícia d’això.

No hi té res a veure?

No tinc res a veure amb això. Però estàvem parlant d’economia, no?