La Catalunya triomfant / El fangar popular
BarcelonaLa Catalunya triomfant
El tràiler de la pel·lícula podria ser aquest. Vam sortir al carrer a manifestar-nos contra la sentència que escapçava l'Estatut i vam trobar-nos que el crit majoritari era el d'independència. Aquell 10-J vam adonar-nos, de cop i volta, que ja havíem saltat de pantalla. Al cap d'un any llarg, vam cridar-ho encara més fort, amb més gent i amb més ganes. A la Diada següent vam recórrer mig país per trobar el nostre tram i agafar-nos les mans de nord a sud. No fa gaire ens vam comprar samarretes vermelles o grogues i, com si fóssim figurants d'un pèplum, ens vam alinear i vam fer l'onada quan ens ho van indicar. Sempre de bona fe, sense que ningú no ens hi obligués. Pel camí, hem anat regalant totes les nostres dades i mails a algú que s'ha fet una base de dades tan insòlita com valuosa. No hi fa res. L'objectiu final s'ho val.
Entremig, hem donat per bona una pregunta encadenada, sense dir en veu gaire alta que era un bunyol difícil d'entendre i més complicat encara de recomptar. Hem paït, uns amb tristesa, els altres amb indignació, el paper d'estrassa que han fet els partits a favor del dret a decidir en la picabaralla pública (que ens haurien hagut d'estalviar) després de la suspensió de la consulta no referendària del 9-N original. En la penúltima escena, encara farem veure que acceptem "procés participatiu" com a consulta de consolació, ens imprimirem la papereta a casa i els convençuts del sí-sí l'anirem a posar en una urna. Res no ha estat un sacrifici, ni tan sols aguantar les sis hores del concert del Camp Nou. Tot ho hem fet, i ho tornaríem a repetir, amb il·lusió, per Catalunya i en nom de la llibertat. Fins ara, a la foto àeria, sempre hem sortit com un país viu que somriu. Ara ens cal saber que tot això servirà d'alguna cosa. "A sants i minyons, no els prometis si no els dons". Als catalans, tampoc.
El fangar popular
El PP rebutja celebrar un ple monogràfic sobre corrupció. És veritat, no cal. De tot el que es pogués dir al Congrés, a ells no els vindria res de nou.
La seva alineació comença a fer patxoca: Rato, Acebes, Grandes, Bárcenas, Matas, Camps, alcaldes i més alcaldes esquitxats pel Gürtel o per l'operació Púnica. Ara sabem que, a l'equip, hi podríem posar, de porter, el mateix Aznar. Ei, presumptament. Segons Eldiario.es, Aznar va emprar recursos públics per fer negocis amb la Líbia de Gaddafi i, ves per on, s'enduia una comissió de l'1%.
La mordida a l'engròs és un modus vivendi instal·lat en el sistema. Només canvia la modalitat: suborn, prevaricació, regals ocasionals, tràfic d'influències, el tantpercentisme fins a la soca. No ens consola saber que a Egipte i Mesopotàmia ja hi havia corrupció; ni que és consubstancial a l'existència humana; ni que mai havien aflorat tants casos com ara. La policia, la justícia i els mitjans, cadascú en el seu paper, han de continuar lluitant de valent contra aquesta monstruositat del nou feudalisme. En aquest moment, la foto que circula viralment del govern d'Aznar del 2002 és reveladora d'allò que deia Petrarca que "l'or fa esclaus els homes lliures i lliures els esclaus". El 75% dels seus ministres o bé són a la presó, o estan imputats per un cas de corrupció o figuren en la llista de Bárcenas per haver cobrat abundants sobresous en diner negre, amb Rajoy i el ministre d'Hisenda inclosos. Rajoy, que en el seu dia es va escapolir del chapapote, ara –a un any de les eleccions– comença a tenir l'aigua al coll ofegat per les tres C: crisi, Catalunya i corrupció. La crisi, com a fenomen cíclic, s'alleujarà malgrat ell; mantenir-se ferm amb Catalunya és l'única cosa que ara per ara li dóna vots; la corrupció –tanta i amb tants zeros al darrere– l'acabarà foragitant de la Moncloa.
