24/03/2019

Desmitificant la carn de laboratori

2 min

Diversos mitjans de comunicació han parlat sobre la carn de laboratori l’últim any i han assegurat que tindrà avantatges com la millora del medi ambient i del benestar animal i que, a més, serà més segura i més barata. El meu objectiu d’avui és refutar aquests arguments.

Primer, aquestes publicacions demostren el desconeixement del paper que la ramaderia té dins del sector primari (tornant en forma d’adobs els subproductes de l’agricultura). Un estudi recent de la FAO demostra que el 86% del que consumeix la ramaderia no és apte per al consum humà, fet que demostra que la producció de carn requereix molts menys cereals del que afirmaven els estudis que hi havia fins ara.

Cultivar cèl·lules, que és el que es fa amb la carn de laboratori, no és cap novetat. Milers de científics ho fan contínuament per estudiar el metabolisme, la resistència a certs tòxics o els efectes dels medicaments, per exemple. Per cultivar aquestes cèl·lules, el component essencial és el sèrum fetal boví, que, com el nom indica, prové d’un fetus boví. Més tard, perquè aquestes cèl·lules creixin en perfectes condicions han d’estar en un ambient amb temperatura controlada i tan higiènic com sigui possible per evitar contaminacions. Perquè això últim no succeeixi, s’afegeixen antibiòtics al cultiu. El problema és que els cultius cel·lulars no tenen cap sistema d’excreció d’aquestes substàncies, al contrari dels animals, que els eliminen a través dels ronyons i fetges, i és per això que la seva carn normal no conté mai antibiòtics.

Per cert: pel que fa a la seguretat alimentària, si analitzem les dades veurem que la majoria de transmissions de malalties a través de la carn (bastant infreqüents a Occident) no tenen l’origen en l’animal, sinó que la carn ha estat contaminada en la seva manipulació.

La carn que coneixem ara conté ferro, vitamina B12 i altres nutrients que s’haurien d’incloure a la de laboratori. També queda saber com serà la textura i el color, el més probable és que s’hi hagi d’afegir colorants, ja que el contacte amb l’oxigen fa que tingui tonalitats groguenques.

I un altre tema és el preu. El preu més baix que he trobat ara és de 200 euros per ració. Bastant més que la carn més cara del mercat.

Segons un estudi recent (Mattick et al. ), el consum d’energia i la petjada de carboni de la carn de laboratori és superior al de la producció de la mateixa quantitat de carn de porc i de pollastre. Aquí recordo la frase de Churchill en què deia que és inútil criar un pollastre per utilitzar-ne sols el pit i les potes. De fet, no és així: per posar un parell d’exemples, el greix s’utilitza per fer abrillantadors; la pell, per fer pega d’enganxar; els pèls, per a fertilitzants, i dels ossos se n’extreu el col·lagen per fer el paper d’impressora. Sense la ramaderia, aquests productes i molts més s’haurien de fer a partir d’uns altres que de ben segur que suposarien més impacte ambiental.

(PS: Aquesta columna no hauria sigut possible sense la informació de Juan Pascual, doctor en veterinària i col·laborador habitual de la revista Naukas.)

stats