29/01/2020

La divisió explícita de l'independentisme

2 min
El president del Govern Quim Torra aquest migdia al Parlament

BarcelonaCatalunya torna a encaminar-se a unes eleccions. Unes altres. La difícil digestió política del referèndum de l'1-O, marcada per una forta repressió de l'Estat, ha suposat finalment la ruptura de la unitat estratègica de l'independentisme, mantinguda amb pinces durant aquests més de dos anys. Les cada cop més òbvies diferències entre una ERC que aposta per intentar la via del diàleg amb el PSOE i un JxCat que prioritza la desobediència han acabat fent esclatar el Govern. La ruptura va fer-se patent dilluns en seu parlamentària, amb un president Torra que es va quedar sense el suport dels republicans per mantenir la seva condició de diputat davant la suspensió dictada per la Junta Electoral i avalada pel Tribunal Suprem. No va rebre suport per a un nou acte de desobediència que col·lapsava l'activitat parlamentària.

Aquesta debilitat ha portat Torra a anunciar la fi de la legislatura. Segurament era un desenllaç inevitable si no es volia entrar en una decadent agonia política. Un final, però, que serà a càmera lenta perquè afortunadament abans s'aprovaran els pressupostos. Tot i l'evident contradicció que suposa aprovar uns comptes per després convocar eleccions, en aquest cas es tracta de l'opció menys lesiva per als ciutadans. Ningú –ni ERC, principal abanderada de pactar els comptes amb els comuns, com així s'ha fet, ni JxCat– es podia permetre anar de nou a les urnes sense uns pressupostos demanats a crits per la majoria de sectors econòmics, socials i culturals. Si no s'haguessin salvat els comptes, l'oposició hauria fet bona la seva acusació d'inacció política i de menyspreu a les necessitats reals del país. L'independentisme no es podia permetre que quallés més encara la idea de la inoperància governamental. Els comptes públics li salven la cara.

El resultat, però, no deixa de ser paradoxal: si no hi ha cap sobresalt d'última hora, s'aprovaran uns números i unes prioritats de despesa que hauran de ser aplicats per un altre govern. Un nou govern, d'altra banda, sobre el qual també recaurà la responsabilitat indefugible d'intentar comprometre l'Estat en la taula de diàleg per buscar una sortida al sobiranisme català, malgrat l'escepticisme lògic i les dificultats evidents. En aquest sentit, la reunió prevista per a la setmana que ve a Barcelona entre els presidents Torra i Sánchez és difícil que serveixi per a res més, a les portes d'unes eleccions, que per a una primera constatació de les enormes i òbvies diferències. S'hauria de foragitar la temptació d'utilitzar-la per demostrar la manca de voluntat de l'altra part, i les portes han de quedar obertes perquè qui vingui tingui marge de maniobra per intentar avançar.

Sigui com sigui, amb Torra encara sota l'espasa de Dàmocles de la inhabilitació per part del Suprem, amb un Govern amb data de caducitat, amb l'altre govern –el d'Espanya– pendent del suport d'ERC per aprovar els seus pressupostos, amb l'aposta del PSOE i Unides Podem per reformar el Codi Penal amb l'objectiu de rebaixar la pena de sedició i amb els líders d'ERC i JxCat a la presó i l'exili, les noves eleccions catalanes, de resultat incert, ho seran tot menys plàcides. Entrem, doncs, en una nova fase de turbulència electoral amb l'independentisme ara ja explícitament dividit.