Espriu, les roses, la Rosa

AL JARDÍ DE LA CASA que la família Espriu tenia a Viladrau, un magnífic edifici de Puig i Cadafalch, la mare d'Espriu hi cuidava dues mil variants de rosers. Dues mil. Espriu hi va ser tan feliç que va acabar decidint no tornar-hi mai més. Ho explica en un dels 172 textos, la majoria inèdits, recollits a Ocnos i el parat esglai , obra monumental que Ramon Balasch ha publicat després de trenta-tres anys de madurar-la. Les coses bones demanen temps. Il·lustrada per Sergi Barnils, aquesta nova bíblia espriuana és un recull de totes les proses esparses que el poeta va fer al llarg de la vida: pròlegs, conferències, semblances, introduccions... Si Agustí Pons ens ha regalat aquest any la gran biografia que ens mancava del creador de Sinera, Ocnos és, d'alguna manera, la seva autobiografia. Vida i obra són inseparables en Espriu. Tot és u. La meticulositat i l'amor de la mare per les roses el va aplicar ell a les paraules. Cuidar les roses, salvar els mots: dues cares del mateix amor.

Mentre abans-d'ahir es presentava Ocnos , es marcia, després d'una sorda lluita contra el càncer, una d'aquestes aromàtiques roses que dóna aquesta terra, una curadora de paraules, algú que també havia treballat per salvar-nos els mots: la Rosa Colomer, directora del Termcat. Quan mor un amic, algú estimat, necessitem que la poesia ompli el seu buit. Quan mor un poeta, necessitem molts amics que el llegeixin perquè perduri. La Rosa va estimar Espriu i tants altres poetes. Que Espriu ens ajudi a no oblidar-la.