Haver-hi pensat abans, Soraya
Què volen que els digui, a mi no m'agradaria ser Soraya Sáenz de Santamaría, i no ho dic només pel pentinat. Com ella mateixa ha donat discretament a entendre, li pertoca a la vicepresidenta donar la cara quan al president no li ve de gust fer-ho, i es veu que mai li ve de gust. Sobretot, quan es tracta de donar males notícies o de parlar del procés sobiranista de Catalunya. Són ocasions en què Rajoy, si no s'amaga darrere una pantalla de plasma, senzillament desapareix i es queda tan tranquil. Hi ha una vicepresidenta, na Soraya, a qui es veu que li entra dins el sou afrontar tots els problemes que el president Mariano prefereix deixar penjats, mentre es dedica a fer les seves curioses gires exteriors, sense saber idiomes ni res.
Divendres, que és fresc, després del consell de ministres, a la vicepresidenta li va correspondre fer una crida "a la sensatesa" per contrarestar les bombàstiques declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida, segons les quals, si el govern espanyol "no mou fitxa", es pot trobar de morros amb "una declaració unilateral d'independència" del Parlament català. És curiós el que els passa al govern central: no escolten el que se'ls diu fins que no els hi diu en Duran i Lleida. A ell sí que l'escolten; a les institucions i al poble de Catalunya, no: vegeu el cas curiosíssim de la rebentada de l'Estatut, que fins i tot va arribar a ser celebrada per un diplodocus com Alfonso Guerra amb el seu famós " Nos lo hemos cepillado ".
Davant de la situació, cada dia més crua i explícita, que es planteja entre Catalunya i Espanya, Soraya Sáenz de Santamaría apel·la a la sensatesa, i no direm que no faci ben fet. La sensatesa és l'equivalent castellà del seny català, i és una qualitat que sempre és benvinguda en qualsevol negociació. Només té una condició, i és que, per anar bé, ha de ser recíproca, com l'amor. No serveix de gran cosa que una de les parts en un conflicte sigui sensata si la part contrària prefereix asseure's constantment damunt d'un formiguer ple de formigues roges, que són aquelles que mosseguen.
Si els successius governs espanyols (no tan sols l'actual) haguessin tingut un mínim sentit de la sensatesa, faria dècades que la Constitució espanyola inclouria algun article, o alguna disposició addicional, sobre la llengua, la cultura i el finançament de Catalunya. I també sobre els de les Balears i els del País Valencià. En lloc d'això, i de manera perfectament insensata, s'han estimat més esprémer el personal fins que no n'hi ha hagut prou. Ara li toca a la pobra Soraya fer crides a la sensatesa, en representació d'un president que, insensatament, s'allunya dels conflictes que haurien de reclamar més principalment la seva atenció.
El jacobinisme espanyol, que és el mateix que dir el nacionalisme espanyol, ha estat qualsevol cosa, menys sensat. Més aviat ha estat obcecat, furiós i sectari. Si ara els surt una resposta a la seva altura, no s'haurien d'exclamar. I, encara menys, parlar de sensatesa: haver-hi pensat abans, Soraya.
