27/10/2017

Primers compassos

3 min

Com els lectors saben, soc independentista. No per raons ètniques (la meva llengua materna és el castellà), ni per cap mena d’animadversió a Espanya ni als espanyols, sinó perquè fa temps vaig arribar a la conclusió que la relació entre Catalunya i Espanya és tòxica, i que totes dues col·lectivitats estarien millor tractant-se com a iguals.

Només a partir del 2012 vaig considerar seriosament que la independència era un objectiu polític viable, perquè només a partir del 2012 vaig percebre que hi havia a Catalunya un col·lectiu de prou gruix disposat a lluitar per ella. Des d’aleshores, he participat modestament en el procés de reflexió sobre la independència, aportant sobretot arguments a l’entorn d’una qüestió que en el seu moment va atraure molta atenció: la viabilitat econòmica del nou estat i la seva imbricació en el comerç internacional.

El moviment independentista em semblava una opció política legítima que aniria guanyant pes fins a esdevenir majoritària en la mesura que Espanya fos incapaç d’oferir una alternativa atractiva. Sovint m’enfrontava a l’objecció que l’Estat mai no permetria la secessió. Responia que arribaria un punt que l’Estat es veuria obligat a triar entre la democràcia o la integritat, i que suposava que prevaldria la democràcia.

Tanmateix, mai no vaig creure seriosament que arribaria a veure la independència, i així ho havia expressat en més d’una ocasió als meus íntims. La raó és que em semblava que, un cop l’opinió pública catalana fos prou favorable a ella, l’estat espanyol faria una oferta de nou encaix en forma de millor finançament, una política d’infraestructures més raonable i més protecció a la llengua i a la cultura. En definitiva, l’Estatut del 2006 convenientment tunejat. Sotmesa a referèndum l’elecció entre aquest nou Estatut o la independència, em semblava que el més probable era que els catalans, com van fer els escocesos, i també per prudència, votessin per l’opció més conservadora.

Aquesta convicció va començar a esquerdar-se la nit del 20 de setembre, a la rambla de Catalunya. Un cop més, vaig barrejar-me amb una multitud interclassista i intergeneracional entusiasmada per la independència. La novetat era el comportament de l’Estat, que estava procedint a detencions i ocupacions de seus de la Generalitat. Una piulada d’Enric Juliana advertia que “s’està obrint el cicle històric de separació de Catalunya d’Espanya”. Vaig intuir que la clavava i que l’oferta de l’Estat no arribaria mai. Que començava un període en què l’independentisme, que fins aleshores s’havia mogut entre la festivitat i la reflexió, esdevindria un moviment èpic, i l’èpica és la substància de la història.

L’endemà, Juliana devia rememorar els fets amb més fredor, perquè el seu article a La Vanguardia matisava la piulada. Però la intuïció ha estat confirmada pels fets posteriors: el processament de centenars d’alcaldes, els brutals fets de l’1-O, la vergonyosa negació dels abusos, la humiliació dels ferits, el discurs del rei, l’empresonament de dos activistes no violents, la negativa a retirar el 155 si Puigdemont convocava eleccions malgrat haver-ho ofert prèviament i, finalment, el llarg aplaudiment per part dels senadors a un discurs que només posa de manifest el fracàs d’un estat. No, per a aquesta generació de catalans, Espanya no podrà ser el “sugestivo proyecto de vida en común” pel qual clamava Ortega. Una nació és “un plebiscit quotidià”, no una imposició.

No sabem el que passarà en les pròximes setmanes, però sí que sabem que seran aspres i que les coses mai no tornaran a ser com abans. Com que Europa està mirant, la violència de l’Estat no podrà ser tan impúdica com ho va ser l’1-O, i això és el que explica la convocatòria tan ràpida d'eleccions per part de Rajoy; però els vincles de confiança entre els catalans i els espanyols han sofert un cop demolidor.

Els membres del Govern i de la mesa del Parlament han decidit immolar-se en l’altar d’un compromís, i ara tenim la paraula tots els que el compartim. Toca ara defensar les institucions catalanes de manera escrupolosament pacífica i cívica, i molt depèn de la tenacitat i convicció amb què ho fem. En realitat, la força de l’Estat té una importància relativa; el que importa és oferir un missatge d’esperança als catalans que no són ni nacionalistes catalans ni nacionalistes espanyols, perquè aquest és el fonament de les nacions. I aquest missatge no es predica, sinó que es demostra mitjançant la capacitat de sacrifici.

Ningú assenyat no va dir que seria ni fàcil ni ràpid, però, més enllà del futur immediat, el cicle històric de separació s’ha obert i és qüestió de temps que es materialitzi.