L’abraçada de Turull
El ple d’investidura de dijous tornava a trastocar la graella de TV3. Toni Cruanyes va encapçalar l’especial de la tarda per retransmetre’l en directe i ho va enllaçar amb el Telenotícies, que, per motius obvis, començava una hora més tard del que és habitual.
Vuit hores de directe que Cruanyes va conduir amb la seva precisió habitual. El periodista transmet temperància i control en situacions de certa ansietat informativa. Després del ple, les càmeres van mostrar com alguns dels diputats abandonaven el Parlament. Llàstima que els micròfons de TV3 fallessin en les dues ocasions que van poder coincidir amb Jordi Turull pels passadissos.
En les retransmissions que es fan des del Parlament no és habitual aquest seguiment un cop ja són fora al carrer. Ahir tenia un valor afegit: sabent que els diputats es dirigien a Madrid per comparèixer davant del Tribunal Suprem, aquell recorregut dels diputats Turull, Forcadell, Bassa, Romeva, Rull i Rovira era, subliminarment, una mena de comiat per als espectadors. Ningú sabia què passaria l’endemà, però es temia. I els adeus que es feien amb els seus companys traspassaven la pantalla. Aquell seguiment de les càmeres era, també, una mena de comiat premonitori per a l’audiència.
Hi va haver dues imatges que commovien: d’una banda, Carme Forcadell, Marta Rovira i Dolors Bassa marxant juntes. Vèiem Rovira que anava fent adeu amb la mà, discretament, a diverses persones amb les quals es creuava. Acabàvem de saber que totes tres renunciaven al seu escó de diputades. Però vistes ara, aquelles imatges adquireixen encara un dramatisme una mica més intens. Fins i tot en la mirada de Rovira sembla que s’hi pugui llegir un adeu diferent.
Un altre instant ens va fer un nus a la gola. Un cop Turull i la seva família ja havien creuat la porta del Parlament, Turull es va girar per acomiadar-se de les seves filles. No hi havia la consciència que estaven sent observats per les càmeres, que semblava que havien quedat enrere, i, de fet, la que captava aquell moment estava una mica allunyada. Però vam poder veure l’abraçada emocionada de Turull a les seves filles, la Laura i la Marta. Després es dirigia cap al cotxe, però abans es va aturar un instant per tornar a mirar enrere i llança’ls-hi un petó. Va ser una sotragada a l’ànima de l’audiència.
La televisió ens va donar, amb pocs minuts de diferència, les dues dimensions de Jordi Turull: el polític i el pare. I si bé l’evidència del tràngol de no ser investit va semblar dura d’empassar, després d’aquelles abraçades òbviament premonitòries l’espectador tornava a prendre consciència que hi havia, en tot plegat, un vessant encara més trist i tràgic per a tots ells: l’adeu als fills.
